L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Al meu país d’Orxella.

Companys de barricada del web URXELLA: us vull dedicar aquest paper de la Fira perquè, ara mateix, sou els únics que em feis ganes d?anar junts per plaça a firar mel i a firar torró i a firar una cullera de fusta, i tot el que firen. Llàstima que no us hi pugui dur. Això són les mancances de les relacions virtuals..

Del vostre petit comitè me n?havia parlat un amic, en Joan Ramon. M?havia dit que éreu trempats i alegres, i que encara no havíeu perdut la il·lusió de fer coses per l?altra gent. Per això, el dia de les votacions (no voldria anar errada; la memòria vegades em deixa òrfena) com no havia duit les ulleres, crec que era a ell que li vaig demanar que, per a l?ajuntament, em cercàs la vostra papereta. També em va haver de cercar el vot per a Mallorca i el vot per al Parlament, que no tenien res a veure l?un amb l?altre, ni amb el de la vila. No sóc fanàtica i no ho he estat mai, no sé qui és que ha pogut escampar aquesta picardia. No hi puc fer més, em pesen més les persones que les idees o que els pensaments. I em pesa més la gent que no les conveniències; la gent que em sembla honesta, encara que ocasionalment s’hagi encollat amb el PP. Tanmateix vull dir que sóc verge d?haver votat mai el PP, tret d?una vegada que hi vaig votar un amic, també només a l?ajuntament. No me?n penedesc. Ho tornaria a fer. Vaig contra el sectarisme, vaig contra el fanatisme, vaig amb la gent. I molta gent m?havia dit que en Pepe valia molt i ho vaig creure. Encara ho crec.

Tanmateix, amb la colla d?Urxella sempre ens picam la cresta, encara que la sang no arribi mai al riu. Sempre acabam parlant de la construcció, de les obres de paleta, que és un tema que jo tenia superat perquè també m?havia fet patir moltíssim quan era més jove. Amb l?edat, emperò, se coneix que tota herba ens fa feix, jo no hi vull pensar pus amb els picapedrers. El cas és que la jovenalla d’Urxella m?han tornat a fer reflexionar sobre aquest tema, i en uns moments de tanta bulímia piconadora, de tanta devastació com els d’ara. I sense adonar-me?n, he començat a visitar blocs d?arquitectes, i d?aquesta manera vaig trobar un arquitecte de València, Josep Blesa Morante, que des d?un primer instant em va seduir. Crec que és un gran artista.

Avui al bloc hi reprodueix (o bé l?ha escrit ell) un enigmàtic i bell aforisme que dóna gruix a un pensament que ahir vaig expressar en un post al fòrum d?Urxella, per defensar-me de l?exabrupte d?un detractor. Provava de dir-li que l?alta qualitat de vida i l?alt nivell de satisfacció que he assolit no té res a veure amb les transaccions dels mercaders, sinó amb el contingut dels meus escrits i les meves lectures i amb la intensitat i l?agudesa que aquests hàbits ja molt arrelats donen a les meves percepcions. Precisament el títol d?aquest bloc, a banda que és una mena d?homenatge secret a en Miquel Bauçà per aquella entrada de El Canvi on assegura que la visió d?un tractor fet dels ianquis és una experiència metafísica, dóna pas a la metafísica carnadura del Canadair en haver-hi un incendi, la qual, automàticament, sempre em fa enyorar de casa, del port de Pollença, on la seva presència era constant i eterna, amb la Base devora. A banda de la vivacitat de la llenca groc elèctric del Canadair cada vegada que es planta davant dels meus ulls (els Canadair fan l?efecte que s?acosten massa, que et vénen al damunt, i és que no sempre poden maniobrar amb la precisió que voldrien, i per poder-se comportar amb urbanitat depenen d?unes condicions atmosfèriques molt concretes i primmirades), l?aparició de l?apagafocs té  l?habilitat d?arrossegar, com els cotxes de nuvis dels comics que arranquen amb un sorollós remolc de pots buits de llauna, idò l’hidro me’n presenta unes altres, d’imatges, que en principi no feien part de l’esclat metafísic inicial. Així, darrera l?hidro apareix una puput que sempre travessava la carretera de Santa Maria a Bunyola quan jo hi passava, i també compareix l?àguila peixatera i un voltor com un vol funerari (no sé que hi hagi hagut mai vols funeraris, però podríem patentar-ne, per a les actrius de Holywood que es morin a l’estranger, el magnats del petroli i tota mena de megalòmans, especialment els polítics totalitaris); un pobre voltor amb el qual una vegada vam intercanviar un recíproc i sensacional espant. Però sempre del món el Canadair batega i tremola dins els meus ulls atònits igual que les juguetes que de petita veia a la Fira: amb el llustre breu i vivaç de les coses secretament cobejades que només els infants o els que encara no hem acabat de perdre un fulgor una mica ingenu d?il·lusió que no voldríem que mai s?extingís. El Canadair, idò, es planta com una gran tisora de treballs manuals entre la cartolina blau prússia de la mar i la cartolina color de cel bebè quasi magnètic de l?aire, que hi està superposada, i aquesta colossal tisora, quan arriba volant, pareix que separa les dues cartolines, i quan volta amb un ris damunt l?aire, pareix que les retalla.

L?aforisme que cita en Blesa diu: ?La longitud dels temps depèn de la direcció de la nostra ment. La grandària de l?espai, de la sensibilitat del nostre cor. Per açò, per a un home de ment lliure, un sol dia pot ser més llarg que un miler d?anys; i per a qui posseesca un cor obert, una estança petita podrà ser tan àmplia com l?espai que jau entre el cel i la terra?.

Que per a tots vosaltres, els del meu país d?Orxella o els qui ens visiteu i els que ens llegiu, demà sigui un dia de mil anys, i que l?espai de la vostra barraqueta us faci venir el pensament de convidar-me, amb l?hidro i tot, a berenar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!