L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
CREC QUE TORNARÉ ANAR A MISSA
A l’església s’hi aplega tota mena de gent. Ens beneeixen a tots junts, i entre nosaltres ens tocam, ens abraçam i ens besam, quan ens indiquen que ens donem la pau.
Els polítics ens volen vendre que emparen la diversitat, el cosmopolitisme i tot això. Però el que han emparat fins ara, amb aquestes paraules tan repetides, és la fractura social, els compartiments estancs i la utilització de la misèria, la ignorància i la desesperació d’aquesta gent; i fan això perquè ens volen fer sentir culpables del desarrelament d’aquests pobres nàufrags; volen que els natius ens estiguem d’exercir els nostres propis i sempre posposats drets civils. Si hem estat 300 anys sense exercir-los, bé podrem resistir quatre o cinc anys més. Només faltaria que per no saber tenir una mica més de paciència, nosaltres que sempre n’hem tinguda un sac, ara ens haguéssim de convertir en uns delinqüents.
Els que manen -i ells deuen saber per què ho fan- ens volen fer creure que nosaltres som de la raça ària i com a tals, exercim de canalles, de caïms. Però n’hi ha que neixen per creure i n’hi ha, com sant Tomàs, per no creure res més que allò que hem vist. I el que es veu clarament, nítidament, és que nosaltres som tan nòmades o més que els immigrants, i som tan estrangers i tan fugitius com ells, i ho som, a més a més, vivint a la mateixa casa on vàrem néixer. D’una manera secreta i silenciosa ens han expulsat de casa nostra, i no són els immigrants els qui han comès aquest crim. Com que no el reconeixen i a més a més el neguen, no tenim dret a subsidi, no ens donen vals per anar al supermercat i a les farmàcies no ens regalen la llet maternitzada per alimentar els nostres fills. No hi ha cap negre de Sudan ni un que es creuria que de vegades ha fet enveja a un mallorquí. No hi ha cap cambrera de pisos centreeuropea contractada fixa discontínua, que s’hagi imaginat que ha fet enveja a la propietària de la finca de Sa Pobla on treballa el seu marit.
Na Magdalena va anar a un hotel a cercar feina, i li digueren que el conveni és fer 30 habitacions de les 8 a les 15. Va contestar que era impossible fer 30 habitacions amb aquest temps. Llavors, li respongueren que si aquella feina no li interessava, n’hi havia més de 50 de més joves que ella que l’esperaven amb la boca badada i que la besarien. A més a més, la varen informar que els contractes ja fa temps que no són fixos discontinus, perquè no saben si a una persona li podran donar feina tota la temporada. Na Magdalena sap que saben que li podrien donar feina els sis mesos i així ella podria estar un parell de mesos a l’atur, però els surt més a compte llogar tres cambreres dos mesos perhom, i així bé per a tots: en lloc de donar feina a una en donen a tres, i l’amo pot triar la més jove, la més forta, la més arromangada, la que sempre calla, la que està més bona o la que reuneix totes aquestes qualitats juntes i a més cobra més poc.
Na Magdalena abans de casar-se amb en Tomeu feia de perruquera; varen tenir dos fills, tots dos surats de la padrina, perquè ella cada dia se n’anava a Marjal amb en Tomeu i la gent que tenien a jornal. Quan la cooperativa va fer fallida i l’exportació de patates a Anglaterra va anar malament, un any varen posar hivernacles de rosers i clavellers, però va ser impossible competir amb els mercats holandesos de flor tallada, i varen tornar a la patata, la mongeta i els hivernacles de maduixot. Ara en Tomeu té una dotzena de marroquins llogats i no es pot aturar perquè només li falten dotze anys per jubilar-se; a ella n’hi falten quinze, i si s’aturava perdria tot el que ha cotitzat, però té mal d’esquena i ja no pot estar ajupida de sol a sol i va fer un pensament. A principis de temporada, el mes d’abril, va inaugurar una perruqueria a la zona turística, en una planta baixa que està a molt bon punt que els ha tocat de ca sa mare. Dos marroquins que feien feina amb en Tomeu i ara s’han alçats mestres d’obres li varen fer la reforma. L’aiguavés de davant de la planta baixa és saló-perruqueria, el de darrere, vivenda. A la terrassa de davant hi deixa posar una senegalesa que fa aqueixes trunyelletes que s’usen ara. No li fa pagar res, però en compensació, quan na Magdalena està apurada la senegalesa li ajuda a rentar caps, a fer manicures, a passar la granera per llevar pèl d’enterra. Com és una al·lota que val molt, la deixa estar a la vivenda de l’aiguavés de darrere, que ha quedat preciosa, restaurada. Han fet un altre bany a la banda de dedins i al del corral l’han modernitzat tot ben nou per poder-se dutxar sense fer brutor dins la casa quan vénen de la platja. Hi ha dos dormitoris, una sala-menjador, i una cuina tot nou d’Ikea amb finestra al corral. Al corral encara hi ha la llimonera que va sembrar la padrina, i una prunera empeltada que fa prunes de dues classes. Hi ha una heura que cria molts de dragonets preciosos que se mengen els mosquits i per això no l’han volguda llevar (en Tomeu l’hauria arrabassada, diu que s’aferra massa a la paret i que fa esquerdes, però na Magdalena ho ha mirat i diu que això és mentida). També hi ha dos rosers i el coll de la cisterna, amb una bomba de pressió dedins per quan l’aigua del carrer no té força per arribar als dipòsits o la tallen. L’al·lota que hi està, la senegalesa, a començaments de la primavera hi va sembrar una cobea, i ara encara hi ha la paret que mira a llevant tota florida d’aquelles trompetes morades. Això sí, na Magdalena la va avisar: si sembres una enfiladissa sempre seguit hauràs de remenar la granera. No sé si ja he dit que la senegalesa hi està amb el seu home i els dos nins, i que hi estan fora pagar. Ell fa de cuiner a l’hotel que no varen voler na Magdalena; quan han de menester una cambrera extra, envien a demanar la senegalesa. Na Magdalena de vegades els ha guardats els nins, i ha hagut d’aprendre de fer aqueixes trunyelles que fan les perruqueres negres a totes les terrasses i que ara tothom vol dur pengim-penjam així com dúiem la coa del porc el dia de les matances, o com la coa que aguaitava per davall el rebosillo de la padrina vella, la padrina de la seva mare: una que s’havia morta a 104 anys i deien si era perquè els matins en dejú pegava una bona tímbola de Palo barrejat amb un poc de cassalla: la mateixa coa que l’altre dia quan va obrir el canterano na Magdalena va trobar tota arnada i li havia fet venir carn de gallina. Com ella no gosava tocar allò, la senegalesa se va oferir per agafar el podrimé amb quatre manats i endur-se’n-ho lluny de l’esglai de la vista de na Magdalena, que per cert ja la té una mica cansada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bo, bo de veres
Què se n’ha fet de la família anglesa que un cop jubilats i acabada la geurra feren cap a Mallorca?
Si és que m’equivoco ja em dispensarà.
Hi ha un model català d’integració
Existeix un corrent de pensament que relaciona la possible manca d’integració dels immigrants a Catalunya amb l’existència d’un sentiment catalanista, per ser més exactes, d’una forta identitat catalana. Per aquesta regla de tres, com més es dilueixi la identitat “local”, més fàcilment s’integraran els immigrants. Com menys catalans siguem, més diversos podrem ser. No cal dir que la diversitat provinent de la immigració ha replantejat l’anàlisi de les identitats nacionals. Però cal evitar la fal·làcia i el prejudici emmascarat d’anàlisi rigorós que sovint ens acompanya en aquest cas.
Si en la dita popular s’acostuma a dir eufemísticament que “els catalans som molt tancats”, en termes acadèmics el veredicte és molt més ferotge. Hi ha qui denuncia la imposició d’una llengua no necessària (en referència al català) als “immigrants”, que es veu que poden suportar menys càrregues lingüístiques que els autòctons. Hi ha qui simplement obvia en els seus treballs d’investigació sobre la immigració el context lingüístic i cultural en què s’han d’integrar, acomodar o simplement conviure les persones immigrades. He de dir que, per sort, això passa cada vegada menys.
Però sí que continuo constatant en molts col·legues de les ciències socials el rebuig que mostren davant l’anàlisi dels fets socials relacionats amb la identitat, sobretot si és la catalana. En canvi, parlen de la diversitat i de les identitats pròpies dels immigrants com si es tractés d’espècies en perill d’extinció. Així, els sociòlegs que pretenem analitzar com es transformen socialment —o com entren en crisi—les identitats compartides al segle XXI passem per persones sospitoses d’actuar mogudes per interessos il·legítims (dits també “nacionalistes”). Curiosament, no s’acusa als investigadors de les desigualtats de gènere de ser uns feministes ofuscats; o als investigadors de les relacions laborals de practicar un sindicalisme encobert.
És revelador el fet que aquesta situació d’al·lèrgia a la catalanitat com a factor d’integració només es produeix entre acadèmics, intel·lectuals i mentalitats progressistes del nostre país.
En canvi, el Manual d’Integració de la Unió Europea (Handbook of Integration, traduït també al català), situa l’aprenentatge de la llengua com el primer factor d’integració dels immigrants. I pel que fa al català, cal recordar que tant la immersió lingüística a l’escola, com el programa Voluntaris per la llengua (les dites “parelles lingüístiques”) han estat reconeguts com exemples de bones pràctiques per la Comissió Europea.
Catalunya no és l’únic lloc on la llengua és un factor d’integració dels immigrants. També ho és per als noruecs, danesos, britànics, australians, canadencs, francesos… Els australians, per exemple, han descobert que un percentatge elevat de la població immigrada de la tercera edat no parla anglès, i que això representa un problema per a l’atenció sociosanitària de la gent. La Gran Bretanya del multiculturalisme, que utiliza diverses llengües per adreçar-se a la població immigrada, també encarrega estudis per saber quin percentatge d’aquesta població parla l’anglès.
Però, al costat de la llengua, Catalunya té un model d’integració que compta amb dos factors que s’han demostrat molt rellevants per explicar la integració d’onades migratòries al llarg de la història. D’una banda, l’accés universal als serveis públics d’educació, sanitat, assistència social, etc. Aquest és un factor particularment català, que no es troba en altres països. D’altra banda, el paper de les associacions d’arrel local (castellers, associacions de veïns, esplais, etc.) per generar un sentiment de pertinença entre els nouvinguts és un fet que no pot passar per alt a qualsevol analista de la nostra realitat social. Com tampoc no pot passar per alt en qualsevol anàlisi que una gran part dels catalans de vocació no ho són d’origen, o no ho eren els seus pares o els seus avis.
El problema sorgeix, doncs, quan aquests factors es posen en discussió, en crisi. En el cas de la llengua, quan es nega la virtut de cohesió social de la immersió lingüística a l’escola. En el cas dels serveis universals, quan es nega la seva eficàcia i la seva qualitat, en favor de l’oferta privada. I en el cas de la societat civil, quan les entitats que treballen per acollir i donar suport als immigrants defugen d’actuar compromeses amb el país i la cultura catalana.
El model català d’integració té aquest problema: no ha guanyat la legitimitat pública que mereix. I per tant produeix els seus efectes sense que siguin reconeguts els seus mèrits. És a dir, ens neguem els èxits i ens amaguem les medalles que ens posen des de fora, mentre patim resignats la flagel·lació dels penitents en mans de l’espanyolisme més tronat.
Article publicat a l’Avui: 30/10/07
Estam dins la mateixa sintonia. El que passa és que tu fas servir un llenguatge tècnic (impecable) i jo m’he de valer de les males arts, de la bruixeria i l’encanteri, per entonar la mateixa melodia.
Ara vaig a fer un copy/paste del teu escrit i el penjaré al meu bloc, L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS