L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Vaig anar a veure una amiga professora que està de baixa per depressió.

Quan gaudia de bona salut era una persona alegre, divertida, amb un sentit de l’humor que aixecava la moral a un cavall, que li agradaven molt les criatures i els adolescents i que li agradava molt la seva feina. Cal dir que no ha tingut infants, que és soltera i que és una gran devoradora de llibres. Ja és estrany que un docent devori llibres, és per això que jo la trob interessant i exòtica. I tot i que som dues persones de tarannà ben divers, discorre entre nosaltres un corrent molt fondo de respecte i afecte recíprocs. A això que els professors no llegeixen no ho dic jo, ho va dir en Jaume Vidal Alcover ja fa estona, crec que era arran d’haver-se fundat la UIB però ara no n’estic ben segura, ho hauria de comprovar. Travessar un campus i trobar un docent aferrat a l’última de Coetzee o a un poemari nou amb l’expressió fascinada d’un psicòpata que acaba d’identificar una nova víctima, és pràcticament impossible. És més plausible ensopegar, a la cafeteria del centre, un redol de professores que berenen de "quelitas".

La meva amiga i jo ens veiem cada dues setmanes, més o menys; intercanviam dues senallades de llibres i la resta del temps xerram del que hem llegit d’ençà que no ens hem vist. Hem après de comprar llibres diferents, ella compra unes coses i jo unes altres. Vull dir que aquesta societat de lectura, encara que sigui breu i no gaudeixi de subvencions, està ben organitzada i funciona a ple rendiment. El vespre del dia que ens hem vist jo he de fer caragolins de llimona, bicarbonat i mel. Si no, l’endemà estaria afònica.

Feia devers un any que jo no la veia bé. M’havia dit que no creia que arribaria a l’edat de la jubilació, però jo també ho dic moltes vegades; crec que és una cosa que, quan es presenten determinades contingències, la diu tothom, i que llavors passa. No sol tenir importància. Però ella anava pel carrer com automàtica, anava com elèctrica o com si li haguessin donat corda, i una vegada que em va passan arran i no em va saludar del disgust em vaig haver de ficar dins el llit. Un amic que compartim no s’ho va poder creure, i se coneix que li va telefonar. Ella tot d’una va venir a casa meva. Era que no m’havia vista. Fou aquell dia que em digué que els seus alumnes li feien por física. Li vaig aconsellar que no s’arronsàs, i li vaig dir que no anàs arrufada. Havia de caminar amb l’esquena ben dreta, millor que se posàs sostenidors ‘wonderbra’ o alguna mena de farciment (vaig lamentar no poder-li traspassar allò que tanmateix a mi em sobra). Li vaig dir que es vestís una mica extremada i que es fes un tatuatge d’aquests que s’esborren en tres setmanes, però en un lloc visible, que tothom pogués veure que s’havia fet un tatuatge i que això s’escampàs i se sabés. Li vaig dir que es tatuàs una víbora. I una cosa li vaig rematar dins el cervell perquè li quedàs ben estintolada: si tenia por que li pegassin, li pegarien. Ella mateixa els donava la idea.

El dia que va prendre la decisió de donar-se de baixa, mentre explicava un tema del programa de literatura espanyola de l’últim curs de batxillerat, un dels seus alumnes li va disparar un gargall a la cara amb el canó buit d’un bolígraf BIC. Se coneix que la resta dels seus companys varen trobar molt graciós que la professora de literatura dugués moc pels ulls, que no els podia obrir, i sorell despenyant-se d’una galta, perquè tots varen riure. Després de patir aquesta miserable vexació, va tancar la carpeta i s’encaminà al despatx de la directora. Repetir el que va venir després seria redundància.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!