L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Merda per vostè, que els va obrir el rebost amb la clau perquè despenjassin còmodament les sobrassades que ens venien a robar. Només li va faltar donar-los el berenar a la boca als espanyols, i empaitar-los amb la llesca per damunt plaça amb la bocinada a punt, en dia feien el desmenjat.
          Merda i mil vegades merda per vostè don Marçal. Però sàpiga que ni vostè ni totes les putes velles de Mallorca juntes no em faran arronsar.

La vegada que jo vaig tenir més ràbia de vostè, no sé si ho va conèixer, va ser el dia que em va venir a veure amb les seves nétes a l’edifici d’oficines antic. Encara remolcàvem poques aigües devora el remenat que ara duim, ni que vostè ja ho trobàs una cosa exagerada. Ni vostè, i encara menys ningú de per devers ca n’Aixertell, encara no em sospitaven cap habilitat per treure’ls les sabates. Però vostè em mirava, igualment que n’Aixertell, així com jo volia que em mirassin. Em miraven d’una manera calculada, però ja era jo la que n’havia calculat l’abast, i no vostès, d’allò que el seu esguard traginava.

          Havia de conèixer que el volia denigrar don Marçal, per molt que fes el toni com sempre que vostè s’emparava en un recurs foraster. Bona la va haver feta, el dia que va voler que conegués les seves nétes, no haver acudit que els parlaven la llengua que els parlaven. És ben cert que l’ànima em va pegar als peus; ara: no puc dir que em va sorprendre. Ja sé que vostè no li donava la mateixa importància que jo, i això l’excusa; vull dir que sé que no venia a fer-me mal; però m’hauria estalviat aquesta decepció si l’hagués sabuda preveure. Segurament que el seu orgull d’avi va pesar més que qualsevol consideració amb la meva persona, la qual cosa no tan sols és normal: és, fins i tot, correcta. I entranyable, si tant vol. Ara bé: li torn a dir que quan vaig reaccionar jo sabia que de mal a vostè jo n’hi feia; i encara n’hi faria, si pogués. Just de pensar que per culpa de vostè aquelles dues nines sense pare i amb una mare estorberet no em varen inspirar el respecte i la consideració que tenien tot el dret del món a exigir i a esperar de l’altri. Però és que a més a més m’havien entrat unes ganes tan fortes d’escanyar-lo a vostè (que, per cert, em revénen de tant en tant, en dia em record d’aquesta) que hauria pogut esclafar un re amb les dents. Al capdavall, jo sempre havia estat òrfena i ningú no em planyia, tret potser de la senyora Fernanda. Vostè sap que no dic quasi mai el que pens i que no faig preguntes mai, així és que quan li vaig preguntar com era que conversava en castellà amb aquelles nines de pares, avis i hàbitat flora i fauna mallorquines vostè hauria d’haver daurat més la mentida, tan fantasiós com era quan li convenia. Mastegava fesols, i jo ho veia i ho hauria vist un cec. L’excusa de tenir una al·lota de feines forastera dins la casa no feia per vostè; estava massa vista i era cosa de mossons que no se’n saben avenir, de disposar de servei domèstic. Tant com vostè presumia de més llest i més sabut que els altres. Els Aixertell, recordi que li vaig li amollar, baldament haguessin instal·lat els quarters generals a Madrid no varen perdre el mallorquí. Supòs que és per això que don Benet amb les monges franceses del pont d’Inca el poc temps que hi va estar des dels set anys, quan igualment  que em passà a mi s’havia mort sa mare, no hi va voler aprendre de llegiriescriure. Només hi va manejar les mateixes xifres aràbigues que el seu destí, fos a Orà fos a Ca Na Tix, va posar entre els seus dits. Vostè, que sempre l’havia tractat d’analfabet, escampant que si no deixava proves escrites, com en deixava la família Perelada, és perquè no en sabien, hi hauria pogut afegir que n’Aixertell no va voler aprendre lletra perquè li era estranya i forastera i no li devia donar la gana de comportar que arrelàs dins terra seva.

          Així, veig que als seus infants els fan parlar la llengua de la criada, record perfectament que li vaig entimar. Esper que encara li cogui, perquè li vaig voler fer sang. Aquell dia em vaig llençar dins els seus ulls blaus amb la sensació de llençar-me dins el mar de cap, travessant les bifocals amb una tal trencamenta de vidres que la visita en estampida d’un elefant a la secció de cristalleria d’un gran magatzem o bé un terratrèmol entravessat de psunami no ho haurien superat. Cada vegada que record les galdufes color de poma bauçana de les seves nétes reconec que va ser una salvatjada, tot i que elles a l’actualitat fan de no recordar-la o realment no la recorden, segons que es desprèn del tracte exquisit que saben dispensar-me, i no tan sols a les reunions oficials o a les juntes d’accionistes: també a la intimitat. El cas és que no vaig tenir por de fer una mica de mal a les filles de n’Agustí, justament perquè sabia que vostè els estimava amb deliri.

          Vostè que és tan xulo, tan merdós i tan tocat i posat, no troba humiliant que una subordinada seva que a més a més és el darrer mot del credo el govern?,  li vaig entopinar.

          En aquells temps jo encara no coneixia cap mallorquí que conversàs en castellà als seus fills, tret de quatre sergentes d’aviació de la Base d’aquí, obligades a adreçar-s’hi en la llengua que els seus homes forasters xerraven amb els soldats. Si na Rafela s’hagués casat amb l’oncle Florentino també hi hauria xerrat, n’estic segura. El dia que vostè va venir amb les seves nétes n’havíem parlat de la tia Rafaleta, perquè feia una setmana que l’havíem vista a la televisió, llavors que el militar seguit la volia sentir cantar i a causa d’això contínuament la feien sortir per la pantalla amb aquells vestits estrets com de roba de faixa i amb aquella cabellera negra descambuixada. Na Rafela no es posava mai les pintes que quedaven dretes damunt el cap de les artistes andaluses com les nacres dins l’algar, i dretes com la ventalla de darrera de la gaveta que els guàrdies civils duen pel cap. Però a mi així i tot ja em va bastar la vergonya que m’havien fet passar aquelles espanyolades de la persona que més m’estimava. Només em mancava que començàs vostè, per descarrilar-me.

       Tan xulo com va ser vostè, i els forasters sempre el varen fer passar per les verguetes don Marçal; no m’ho negàs. No m’hi han feta passar a mi no: això haurien volgut, per poder matar les seves nétes de fam i endur-se’n-ho tot ells. Perquè el premi per claudicar sempre és el mateix: no estan sadolls fins que t’han fet les cigarreres  i has fet el clot on tot d’una et llençaran. Ells només l’hauran de tornar a omplir, que és costa avall. Un cop sebollits, ens llençaran  calç viva damunt per desinfectar.

          Miri el holding que ha tingut el privilegi de posar en ridícul tot el que havien construït el seu fill Agustí, vostè, el seu pare, l’oncle Lluís i els Aixertell plegats Això ha de mirar. Cinquanta-mil treballadors, tots o gairebé tots immigrants forasters estrangers subsaharians xinesos japonesos arreplegats de pertot, però a cameva sóc jo que comand i és el meu idioma que els faig parlar. Vostè molt important molt poderós molt ric molt instruït … i ja ho veu qui el va fer arrufar com un ca magre que tot són puces: la que tenien per torcar el moc a les nines; el darrer paper de la comèdia el va fer arronsar.

          Vostè que era tan llegidor, i que era tan intel·lectual, no va llegir de Tàcit que la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo? A banda que a casa del seu fill adoptassin la llengua de la teta i la parlassin fins i tot en el seu dia lliure, han consentit que la mainadera els governàs per sempre, en comptes de fer com els Aixertell, que ni quan el servei es jubilava no els deixaven anar-se’n de la casa per por que ningú no descobrís de quin punt es calçaven.

          Tanmateix, no li vaig poder fer perdre el vici de parlar directament en foraster als desconeguts, i en Sebas m’ha contat que ell volia parlar com nosaltres però amb vostè no hi va haver manera d’amollar-s’hi mai perquè cada vegada que ell li deia una paraula en mallorquí vostè li contestava en castellà. Tenia por que no fossin espies del militar? Era un covard vostè don Marçal, encara que davant jo volgués passar com un mata-setzes; i a més a més a això ho feia perquè volia follar-me. Jo en tenia més ganes que vostè i m’aguantava per a no haver de veure’m  en el mateix caramull on acabaren totes les altres peces abatudes, inclosa donya Mariana; i si no parava d’escampar perfum només era per esborrar-li tots els rastres. Si de cas era jo que l’havia d’atrapar; i en estar amb en Marçalet era quan li arribava.

          Igual que na Maurícia, vostè feia una transcripció literal de les converses que hagués tingut amb forasters, fora traduir-les. Jo encara era massa grenyal per posar-li un mirall davant els morros, però ara no el deixaria viure don Marçal; ara ja estic escalivada. Ara, l’obligaria a mirar-se perenne la cara de cul cagat de por davant dels espanyols. Molt valent amb nosaltres, sí; molt xulo de merda per sentir-se tan poderós com ells. Però, a l’hora de la veritat, un cagat com tots nosaltres, tan ric com era i tant com hauria pogut fer per la causa. Ja ho veu: els seus fills tots dos són morts i les seves nétes, que són l’únic que ja hi ha seu en aquest món, ara no poden entendre el que els diu la padrina, ella que d’ençà que se’n va del cap a causa de vostè no és tan sols que només parli en mallorquí: treu la llengua i renega quan sent parlar la forastera. No entenen la seva pròpia padrina perquè el padrí que tothom creia invencible en el fons no era més que un cagat de merda i davant l’espanyol més desenat, el que s’havia de veure a porgar l’arena d’una platja de la colònia perquè els senyors turistes no trepijassin una llosca o una merda de ca,  s’havia de mossegar la llengua. Per què no n’imitava el seu coratge, el dels espanyols, i la seva obstinada defensa dels seus derechos qualque vegada, per variar? Per què no els arronsava cap a casa seva i els recordava que cap n’havíem enviat a demanar, o com a mínim, per què no els feia saber qui era l’amo de les ametles, aquí a ultramar? Però no ho feia, vostè; qui ho va fer és don Benet, ja em dispensarà. Don Benet cobrava els impostos del tabac produït a les colònies del nord d’Àfrica als enemics francesos i als enemics castellans. Posava combustible als submarins anglesos i als submarins alemanys. Venia armament a les tribus de la cashba argeliana i armava l’exèrcit que aquestes tribus havien de derrotar. Però tenia paraula n’Aixertell don Marçal, una paraula en català. Per això els anglesos, que són la tribu més malfiada del món, se’n varen poder refiar.

         Merda per vostè, que els va obrir el rebost amb la clau perquè despenjassin còmodament les sobrassades que ens venien a robar. Només li va faltar donar-los el berenar a la boca als espanyols, i empaitar-los amb la llesca per damunt plaça amb la bocinada a punt, en dia feien el desmenjat. 

         Merda i mil vegades merda per vostè, don Marçal. Però sàpiga que ni vostè ni totes les putes velles de Mallorca juntes no em faran arronsar.     

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!