Tunísia i Egipte: L’altra riba
Sovint ens omplim la boca de mediterraneitat. Ens agrada lluir que el nostre poble o el nostre pais està acaronat pel mar que -en la nosta cultura- s’equipara al bressol de la Civilització, la Democràcia i el Raonament. I ens agrada dir que les nostre barques pesquen un peix més saborós que els que capturen als oceans i que la nostra dieta és tant bona que tambè ens l’han declarada Patrimoni de la Humanitat. A mi, sense anar més lluny, una de les cançons que més m’emociona -en castellà i ja sabeu que no soc gens mitòman- és el Mediterràneo del Serrat (veieu-ne un exemple, en un moment de desesperació: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/75798).
Per als mediterranis del nord, Tunísia o Egipte han estat fins ara, bàsicament, uns destins turístics assequibles per la seva proximitat, dels quals tornàvem sorpresos carregats de fotografies amb païssatges exòtics de dunes i camells, i emocionats per haver trepitjat relíquies mil·lenàries de cultures que poc, o gens, identificàvem amb la relitat dels ciutadans que allà hi viuen de manera permanent.
Ara aquells ciutadans, amb eines com les nostres (Facebook, Twitter o manifestacions unitàries) han sortit al carrer a reclamar drets com els nostres. I aquí ens hem afanyat a solidaritzar-nos amb ells (només faltaria!), sense adornar-nos que, fins ara, ens agradava més identificar-nos amb veïns llunyants, com els lituans o els quebequesos, que no pas preocupar-nos pels nostres veïns del sud, aquells que estan només a l’altra riba, d’aquesta Mediterrània petita i entranyable que banya les nostres platges.
No sabem com acabarà tot això. Però a mi més que les geoestratègies que es plantegin els amos del Primer Món, el que passa a l’altra riba em convida a reflexionar en termes de proximitat. Aquí al costat, a l’illa italiana de Lampedusa entre Sicília i Tuníssia, ja han començat els problemes i la Unió Europea, com quasi sempre, mirant cap a un altre lloc.
A Barcelona l’any 1995 es va fer la primera Conferència de Ministres d’Afers Estrangers de la Unió Europea y els països de l’àmbit del Mediterrani. D’això se’n va dir el Procés de Barcelona i deu anys després, deu, al 2005 s’aconseguia per fi fer la primera Cimera Euromediterrània amb l’objectiu de crear una institució permanent de diàleg i cooperació entre els països de les dues ribes del nostre mar (http://www.euromedbarcelona.org/index.html). Amb una lentitud semblant, tres anys després i a proposta del president francés Nicolas Sarkozy es creava la Unió per al Mediterrani, UpM, (http://es.barcelona.com/eventos_en_barcelona/union_por_el_mediterraneo) i finalment es decidia que fos Barcelona la seu de la nova institució. Al 2010 s’estrenava amb més pompa que concreció el Palau de Pedralbes com a seu de la UpM, s’elegia el diplomàtic de Jordània Ahmad Masadeh com a secretari general i es convocava una nova cimera ja en la seva seu permanent de Barcelona. Al mes de novembre, pocs dies abans del dia previst per la cimera, Espanya, França i … Egipte (!) decidien ajornar la cimera (http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/20101115/aplazada-indefinidamente-cumbre-euromediterranea-barcelona/589583.shtml). Al gener d’aquest any 2011, el secretari general de l’UpM Ahmad Masadeh dimitia tip de l’ineficàcia de la institució amb seu a Pedralbes (http://www.elpais.com/articulo/espana/Dimite/secretario/
Union/Mediterraneo/elpepiesp/20110127elpepinac_13/Tes).
A Tuníssia, a la plaça Tahrir del Caire, i a altres racons del món àrab ja s’estaven escalfant els ànims.
Més de 15 anys d’incompetència diplomàtica i en 15 dies, uns joves manifestants han acabat pacíficament amb dictadors amics d’Occident que portaven 30 anys oprimint el seu poble.
Barcelona, capital de la Unió per la Mediterrània…
Toc, toc ! Hi ha algú al Palau de Pedralbes?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!