Xavier Capdevila, en bloc

Cada dia passo per davant de la Sagrada Família per anar a treballar. Fer-ho avui era impossible; ho sabia però la curiositat m’ha fet aproximar-m’hi amb la moto per veure si Barcelona era una ciutat ocupada, colapsada o trastocada per la seguretat, els talls de trànsit i l’organització de la visita al temple de Gaudí del principal representant del Cel al Món .

No he vist el Papa, ni ganes. Encara que confesso que m’hagués agradat passar-me el matí amorrat a la tele per veure el desplegament de mitjans  televisius que ha fet TV3, o perdre’m d’incògnit pel mig dels milers de ciutadans que s’han abocat al carrer, simplement per mirar però també per intentar entendre que els movia a cadascú. I per intentar esbrinar si a la majoria els hi és igual si al centre de la desfilada hi ha un senyor vestit de blanc, uns jugadors a ratlles aixecant una copa, una princesa casant-se, la cavalcada dels Reis o la Belen Esteban.

No cauré en les contradiccions del meu amic Joan Vila que en el seu bloc exposa una guerra de sentiments (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/181911/ )  perquè  m’agradi més o menys la Sagrada Família com a monument, o com a inversió turística, tinc molt clar que és un temple catòlic i un edifici religiós, per tant considero coherent que vingui a inaugurar-lo l’amo màxim de la institució fundada per Jesucrist fa 2000 anys i convertida en un tinglado de poder i reacció pels seus successors des dels temps de Constantí fins al segle XXI.

Entenc també que en tractar-se del cap d’un Estat, amb el qual hi ha interessos comuns, se li facin els honors oficials necessaris, sense entrar en detalls sobre si el seu règim és democràtic o respecta els drets humans. Com a tots els líders religiosos, al Papa se li suposen unes connexions amb el Més Transcendent que li donen un caràcter excepcional i no discutible. Si a més és el líder de la religió majoritària del país (per imposició o per tradició) la seva autoritat no es contesta i se li consenteixen  prebendes i excessos que no es tolerarien, per desfasats o antidemocràtics, a cap altre líder del món.

No insistiré en les acusacions o crítiques que s’han fet a aquest Papa i als posicionaments retrògrades dels que manen a l’Església Catòlica en general, a l’espanyola en particular o a la catalana, malgrat les singularitats. Al costat d’això, la moguda papal també ha servit per conèixer que a l’Església també hi ha comunitats rebels i seguidors fidels del missatge evangèlic de Jesús que reneguen de les seves jerarquies i de les pompes vaticanes.

Col·lateralment, també ha servit per ressuscitar sentiments nacional-catòlics nostrats que no critiquen gens el que diu el Papa, sobretot si per dir-ho fa servir alguna frase en català.  Francament, a mi m’agradaria més que parlés en català -i l’entengués- qualsevol dels polítics d’Espanya, que no pas que ho faci Benet XVI sense enterar-se del que diu i barrejant la nostra llengua amb altres tant vives i tant modernes, com ara el llatí.

Dit tot això i deixant clar que JO TAMPOC T’ESPERO, la visita del Papa a Barcelona també té connotacions positives com ara l’importantíssim esport publicitari que avui s’ha fet per tot el món, de la capital de Catalunya i de la seva principal icona turística, la Sagrada Família d’ Antoni Gaudí.

Per tant, ni l’espero NI EM DESESPERO.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!