Els vells rockers… mai no es moren
Ahir vaig anar al Palau Sant Jordi a veure un jove rocker de 66 anys que s’acomiadava del seu públic perquè ha decidit jubilar-se, abans de que les noves tendències musicals i ideològiques el jubilessin forçadament. Retirar-se a temps sempre m’ha semblat una decisió intel·ligent per a la gent que treballa ál servei public, tant per a ells com sobretot per al públic.
I Miguel Ríos sempre m’ha semblat un tio intel·ligent. Un dels referents en la història del rock espanyol del segle XX i també de la música compromesa amb la cultura i la llibertat. Jo no he estat mai un gran rocker ni un fan del Ríos (ni de ningú) però em va venir de gust anar a aquest concert de despedida i comprovar com, sense adornar-me’n, em savia de memòria algunes de les lletres del cantant de Granada, potser perquè també formen part de la sintonia de la meva vida.
També al Sant Jordi, ahir, hi havien alguns altres vells rockers que repetien cançons molt passades de moda. Aquest però, ni de conya, aixecaven l’entusiasme viu i actual que aixecava Miguel Ríos. Potser perquè no saben retirar-se a temps, o perquè no han sabut crear noves tornades per substituir les antigues partitures. Portar al Felipe a parlar del futur de Catalunya em sembla tan surrealista com si el Miguel Ríos es presentés al proper casting de “Operación Triunfo”.
El públic del concert d’ahir al Club Sant Jordi (sala petita del Palau) rondava en la seva majoria l’edat del cantant. Panxetes, calves, permanents tenyides o caps canosos dominaven la platea, que induida i procvocada pel rocker, no va parar de picar de mans, de cantar i de remenar el cos com bonament podien. El sector “juvenil” era de 35 a 40 i no hi havia gent de 20 anys, o nissagues familiars d’aquelles que apleguen pares i fills. A mi m’hi van portar el Josep Maria i l’Helena; del primer no em va estranyar perquè ho sap tot de totes les músiques i és un expert i un maníac sobretot de la dels 60; els perquès de l’Helena els vaig descobrir a la pista, quan saltant i cridant com una adolescent ens va acabar confessant que “este tio, a su edad, aún me pone”; el paroxisme va arribar quan el Rios va treure a l’escenari el Manolo García i van fer un duet per cantar “El río” (aquel agua tan fría y tu forma de nadar, en el río aquel, tu yo y el amoooor….).
El Rios va fer un concertasso de quasi dues hores amb uns bisos generosos en els quals va donar rienda suelta a les seves cançons més populars, per acabar amb un “Himno a la Alegria” coral i el seu testamental “Bye bye Ríos”. El tio està en plena forma, de veu i de ritme, com les grans estrelles. I en les intervencions parlades, poca demagògia i cap referència a l’actualitat electoral, tot i que ell continua donant suport al PSUC i als seus successors, amb una fidelitat tant nostàlgica com alguna de les seves cançons..
A la grada i discretament, hi havia en Pasqual Maragall i la Diana; ens en vàrem adonar quan el Ríos va proposar-los fer una “ola” i un focus els va il·luminar; al sortir la gent el va saludar i aplaudir perquè ell també ha estat una estrella del nostre rock and roll.
No sé si en Pascu venia o no de la festa retro que una estona abans havia ocupat la sala gran del Palau Sant Jordi. Sospito que no; posats a fer homenatges als vells rockers, els que mai es moren, el concert del Ríos va estar molt millor.
(Un article de l’Alfred Reixach, per si us interessa, parla de l’altra festa: “Una fiesta de los 80”. http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=54075312442&ID_PAGINA=3744&ID_FORMATO=9&PARTICION=2006&turbourl=false&PAGINACIO=-1
Si no el veieu bé l’adjunto als arxius)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!