El Palau d’en Leonard Cohen
La Natàlia és la “culpable” de que em decidís, quasi a última hora, a buscar entrades per anar a veure el Leonard Cohen al Palau Sant Jordi. Ella l’ha vist tres vegades a Berlin i a Amsterdam i hem va dir: “només que t’agradi la meitat que a mi ja t’agradarà moltíssim”. La meva resposta ahir va ser: “crec que m’ha agradat el doble que a tu”.
Diuen que potser serà la seva darrera gira. Ahir al Sant Jordi, el cantautor canadenc complia 75 anys i, tot i que va demostrar que estava com un xaval amb més de 3 hores de concert, l’ocasió podria ser històrica.
Jo coneixia poc a Cohen, tot i que de fa molts anys ja m’havia emocionat amb peces com “Suzanne”, “Hallelujah”, “Dance me to the end off love”, “Lover, lover, lover” o el “Petit vals vienès”, basat en un poema de Garcia Lorca que, en castellà, canta l’Ana Belen i que va tancar el recital, abans d’uns bisos generosos que van durar més de mitja hora.
El Palau Sant Jordi, antipàtic generalment per a un concert intimista com el que ofereix Cohen, ahir es va transformar, el so era fantàstic i les 14.000 persones que l’omplien no semblaven gens distants d’un escenari ben il·luminat i ocupat per una banda genial, amb el guitarrista Bob Metzger que acariciava amb força tant la bandúrria com la guitarra de 12 cordes i el saxofonista Dino Soldo, una mica numerero, però també virtuós quan bufava diversos instruments, entre ells una tenora; bateria, teclats, guitarra i baix completaven la banda. I a més el cor femení format per dues germanes rosses, les Webb, i la vocalista negra (amb una certa retirada a la Michele Obama) Sharon Robinson, sencillament magistral.
Llàstima de que tot ho va dir en anglès, perquè m’hagués encantat entendre millor, no només el que cantava sinó tot el que va dir, sobretot en l’apoteosi dels bisos finals, amb un to amable, carinyòs, senyorivol però proper, i que transmetia felicitat i agraïment.
La crònica de La Vanguàrdia, més entesa que els meus comentaris, està molt bé. Us l’adjunto aquí sota en els arxius.
Però sobretot us recomana que no us perdeu el bloc de Xavier Mercadé (http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6449) que es diu ROCKVIU (Fotos i cròniques del món del rock), a qui li he manllevat aquesta magnífica foto amb la que il·lustro aquest post. Les fotos que té allà i també la crònica de l’acte, no només més puntual que la meva, són fantàstiques.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha enveja de la bona?
Crec que no… deu ser de la dolenta.
Una abraçada;
Xavi
Si hagués trobat bones entrades per a aquest concert, encara n’hauria comprat, però després d’haver-lo vist des de la fila 6 a Berlín la darrera vegada, em feia por perdre’m per un dels altells del Sant Jordi. Molt interessant que el Sant Jordi pugui sonar bé: vol dir que sempre que sona fatal, que és sempre, és perquè no s’hi han esforçat prou o gastat el què cal. Va cantar “Famous Blue Raincoat”? És una cançó curiosa, que es veu que a ell no li acaba de fer el pes, però que té autèntics addictes, entre els quals em compto. If you ever come by here, for Natàlia or for me, the door is always open…