?????????
“Sur le blog, essaye de faire en
sorte qu’elle ne soit pas envahie de nouveaux touristes dès l’année prochaine!…
Même si tes amis sont tous
certainement fantastiques, le blog est lu dans le monde entier (comme tu as vu!…)
et là, on ne maîtrise plus rien….
l’île est petite, et son charme est dans sa tranquillité…“
Faré cas del consell de la Françoise, i seré discret en els comentaris sobre les meves minivacances tant ben aprofitades (platgeta, jalar, dormir, llegir, desconnexió de mòbils i internets… i poca cosa més) a l’illa grega de Poros.
No me’n puc estar però de dir alguna cosa. Vaig fer algunes notes en el meu bloc (el de paper) a boli (com abans), desendreçades i esporàdiques i més impressives que descriptives. En reprodueixo alguns trossets i us penjo algunes fotos, no us penso donar detalls (no he posat ni un nom propi ni una adreça) ni molt menys explicar-vos com s’hi va.
Potser sí que m’he tornat una mica pijo, però cada cop em costa més de sorprendre’m; la descoberta d’alguns racons, com alguna platgeta solitària, m’han produït d’entrada alguna decepció: massa estreta, massa pedres i poca sorra, massa erissons a les roques, massa restes de plàstics i burilles que ningú neteja, una bandera pirata al xiringuito (ens abordaran?), gandules i sombrilles tropicals… que acaben agraïnt-se molt…
Als extrems de la platgeta peculiaritats d’autenticitat grega: una barraca-xalet sota les oliveres amb un embarcador ombrívol i artesà on una família sencera fa estada; els nens es banyen i juguen cridant paraules gregues entre les quals s’hi distingeix de tant en tant un “Messi” o un “Casillas”; és curiós però l’accent grec s’assembla tant al castellà que et gires sovint creient que hi ha espanyols a la vora, no canten com els italians o amoreixen la parla com els francesos… sinó que parlen amb poca música la qual cosa fa que, malgrat el vocabulari (i l’escriptura !! ) incomprensibles, t’entenen de seguida quan dius “Kalimera” (Καλημ?ρα) o “Kalispera” (καλημ?ρα) o un “fará calor” (parakaló- παρακαλ?) per dir sisplau.
A l’altra banda, una caleta de còdols ideal per a fer nudisme però ocupada per una altra família autòctona, convenientment enfundada en els seu banyadors; és difícil (però no impossible) banyar-se nu en aquesta illa, ni tant sols hem vist cap noia fent top-less.
En el millor raconet de la platja s’hi està molt bé, l’aigua acarícia la vora amb una cadència suau i quasi imperceptible, sense ni aixecar l’onada. El sol escalfa sense cremar i una brisa tèbio-fresqueta hi posa la resta. L’aigua és transparent, d’aquella que no saps si te la beuries o si t’hi fondries dins, i amb un to verd-esmeralda pel reflex dels pins que quasi la toquen, d’un verdós més clar i brillant que els d’aquí; superades les pedretes de l’entrada, capbussar-te o estirar-te en ella és trobar-te en una piscina dels déus. Mentre nedo absort en aquests pensaments, i amb una profunditat considerable, m’apareix a un pam del nas (a 1 pam, sí!) un objecte rodó de més d’un pam de diàmetre, marronós i amb moltes potes, massa perfecte per a ser un plàstic llençat per un dels iots que fondegen les proximitats… Una medussa!!!! Em giro i me n’adono que a la dreta en tinc una altra, encara més grossa. He cridat i l’he foragitat amb els braços i l’aigua, mentre sortia d’allà espiritat i amb sensació de que em perseguien, trencant algun rècord de natació desincronitzada. Quan ja era lluny, m’he relaxat i he tornat a estirar-me en aquella aigua tant cristal·lina i quieta… sort d’això que es veuen fins i tot les medusses! És el que té la Natura, a la piscina d’un hotel de 5 estrelles mai hi ha medusses, a la dels déus a vegades sí. L’aigua, que sembla que no es mou, se m’ha endut una xancleta i ha estat impossible trobar-la; les meves amigues medusses que he tornat a trobar-me banyant-se majestuoses a la caleta del racó, segur que me l’han robat per guardar-la de record.
El lloc és deliciós, hi ha roques força planes i dos raconets de sorra pedregosa; l’aigua encara és més transparenti té menys color d’esmeralda. Fer peu és complicat per les garotes o la catifa d’algues que fa engúnia de xafar… és allò de la Natura! Són indrets tant virginals que ningú ha vingut a dir als erissos que se’n vagin de vacances a un viver o a un museu.
En una excursió-perduda amb la moto per camins amb bones vistes hem descobert una badia amb unes plataformes estranyes dins l’aigua, com si fossin la base secreta del Doctor No…: Una piscifactoria! Ja deia jo que la dorada que em vaig menjar ahir a un retaurant a peu de platja era massa estandar, en la mida i en el gust, com per a ser pescada al volantí en la barqueta blanca d’un pescador local que es diu Zorba i balla sirtaki mentre la cuina directament … El pop fet a la graella (com la dels pinxitos morunos de les fires) o l’amanida melanzana de la taberna més extrema, que no trobes si no te la recomanen, sí que és saborós i autèntic…
Davant de l’apartament a peu de carretera hi ha una platja àmplia, de sorra fina (això sí amb massa burilles) amb pins i eucaliptus que li fan ombra. És plena de gent gran, famílies i nens majoritaris del país i amb alguns turistes nòrdics; s’hi juga a la petanca o s’hi munten berenars infantils; hi ha bancs per seure i gandules que ningú cobra. Hem fet conya sobre aquesta platja, sobretot quan fracassaven les excursions per descobrir la platja més paradisíaca a l’altra punta de l’Illa; aquesta tarda després de dinar una amanida grega a l’apartament (més barata i saborosa que la del xiringuito) hi hem baixat a fer la migdiada. La platja és genial, la sorra, l’aigua, el posar peu segur… Hem pensat que els de la petanca… tontos tontos no són… i pràctics també!
Extensa i immensa, desendreçada, bruta, plena de pintades i amb un aire més oriental que europeu, Atenes m’ha sorprés molt més que la primera vegada que hi vaig estar, fa exactament 30 anys. Hi ha un encant molt especial en aquella terrassa de taberna sota la parra que costa de trobar perquè s’allunya de la ruta central de la turistada… L’Acròpolis, sempre a mitges, sempre a trossos, sempre plena de bastides, i sobretot el Partenon t’impressionaran més o menys però et submergeixen irremeiablement en el mite i en la universalitat. Gaudir-la amb un canvi de llums, d’una grisor de pre-pluja a un cel blau i radiant, va ser un regal afegit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!