Lluitar, crear, construir!

Ahir vam viure una de les habituals travessies del grup. Aquest cop,
però, el nostre destí no era molt habitual: Extremadura, un lloc on no
hi havia estat mai i on no creia, sincerament, que hi tocaríem mai.

La
ruta va començar dijous a la nit. Vam partir de València a les 21:30h,
vam fer escala a Madrid i de bon matí, a les 07:30h vam reprendre el
camí cap Càceres. Allí actuàvem al festival Extremusika
que cada any reuneix desenes de milers de persones al recinte firal de
la ciutat. I la veritat ens va deixar amb la boca oberta.

Tots
tenim prejudicis i tòpics incrustats en la nostra consciència
col·lectiva. Uns prejudicis que fan que nosaltres mateixos enfortim
sense voler-ho les barreres que ens dificulten el pas. Més encara quan
es tracta de territoris lluny de casa que coneixes només per la
polèmica mediàtica de torn. Doncs sí, nosaltres els teníem. Ho reconec.
Creiem que arribaríem a Càceres, eixiríem a tocar i no hi hauria ningú.
Que a les 14:00h de la vesprada ningú va a veure un grup que canta en
valencià a un festival d’Extremadura. I menys amb el temporal de pluja
i vent que assolava el recinte.

Doncs no. Tot al contrari.
Només eixir a un dels tres enormes escenaris del festival, vam quedar
de pedra. Allò estava ple… Ple! Ple d’una gentada amb ganes de festa
que resistia a la pluja i el fred d’aquell divendres a migdia. La
sorpresa més gran, però, va arribar quan de sobte una bona part de la
gent va començar a cantar les primeres cançons. La veritat no m’ho
podia creure. Vam tenir molts problemes tècnics però la pujada
d’adrenalina de saber-te a Extremadura (en directe per a la televisó
autonòmica i per a Radio 3) i veure com hi ha tant gent que se sap les
cançons i les canta en la nostra llengua és indescriptible. Altres, la
majoria, no se les sabien però cantaven i ballaven igual. Tots ens
miraven amb cara entre estranyada i alegre. Com la que devíem fer
nosaltres.

Un cop acabat el concert, però, no vam tenir molt de
temps per a celebrar-ho. A les 16:00h agafàvem la furgoneta per a
enfrontar de nou les set hores de camí cap a casa. Vam arriba cansats,
morts, però immensament feliços. Perquè aquestes són les xicotetes
victòries que ens fan continuar endavant. Les xicotetets victòries que
hem aconseguit, no ho oblidem, entre totes i tots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!