Lluitar, crear, construir!

(Ve de l’apunt anterior) A Alcoi m’havia compromès a anar per tal de presentar el llibre Del Sud amb l’Hèctor i l’Antoni. Ells dos m’ho van demanar (sense insistir massa) i jo m’hi vaig apuntar animat per la presència del meu estimat amic Feliu Ventura i per la relació especial que sempre hem mantingut amb aquesta ciutat. I no em va decebre. Una cinquantena de persona va omplir la sala en un acte que més aviat va ser una xerrada sobre el nostre panorama musical, la nostra situació política i les nostra relació (i la del Feliu) amb aquests dos aspectes.

Del Feliu ja us n’he parlat en moltes ocasions. Ens vam conèixer a la facultat de Filologia de València tot i que els nostres germans majors ja eren amics en els cursos superiors de la mateixa carrera (tot queda en casa). El mateix Feliu va explicar a la xerrada com d’animats i esperançats van ser aquells anys. Ell ja feia uns anys que corria pels nostres pobles amb la seua guitarra però encara no s’havia atrevit a passar per l’estudi. Entre tots els va animar i finalment el vam acompanyar a l’estudi de Vicent Sangermès on va enregistrar aquella llegendària maqueta “L’única diferència”. La història que continua ja la coneixeu. I no continuaré perquè m’emocionaria més del compte explicant fins on ha estat capaç d’arribar aquest gran lletrista i millor amic (que ben orgullosos que n’estem tots d’ell!).

Pel que fa a la nostra relació amb Alcoi, també ens hem de remuntar fins aquelles dates. Hi vam anar a tocar per primera vegada ara fa uns deu o dotze anys en un concert organitzat per Maulets per tal de pagar el judici contra diferents accions antitaurines que havia ocorregut a la ciutat. Abans, però, ja havíem conegut a molta gent d’aquest lloc (tot i que no recorde massa bé ni quan ni com) La majoria dels nostres amics alcoians eren una colla de joves que militaven en col·lectius i tocaven en grups com ara els Sabotatge (mítics!) un grup prematurament dissolt on hi cantava l’amic Marc Montllor. Precisament en el local dels Sabotatge vam acabar tocant aquell dia. La pluja va impedir el concert i tots plegats vam acabar en aquell ample local, tocant fins a les tantes de la matinada (quins temps…).

Molts d’aquells amics els hem perdut la pista però molts d’altres continuen ben actius com els mateixos VerdCel, tot una revelació musical arreu del país, o els joves Buskant que ja estan donant molta guerra al nostre front meridional.

Els anys passen per a tots. Alguns se’n van i d’altres arriben. Però sempre hi ha un espai per a la nostàlgia. Com m’entra a mi ara mateix mentre escric aquestes línies amb la imatge d’aquesta ciutat plena de ponts i records. Una ciutat ancorada en una dels racons més bells del nostre país i que manté, com a bandera, el caràcter obrer i rebel que ha marcat la seua història. La ciutat de l’Ovidi d’ahir, però també, i sobretot, la ciutat de l’Ovidi del demà.

(La il·lustració i la cançó que embolcallen aquest apunt són dels alcoians VerdCel. La cançó concretament és del seu darrer i emotiu disc anomenat “Samara”. Un treball extraordinari que tot just he començat a tastar…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!