La decisió d’Esquerra deu passar per diverses consideracions. D’una banda, reclamar l’estatut del 30 de setembre és reforçar la dignitat del Parlament en contrast amb la feblesa en què els altres partits han caigut per desprestigiar-lo i provincianitzar-lo. Aquell estatut representa la unitat de totes les forces polítiques catalanes i un molt bon precedent per a futures reivindicacions nacionals. Reivindicar-lo és deixar en evidència els altres partits que han negociat a la baixa. Reivindicar-lo és denunciar l’estratègia d’anar cadascú a la seva. L’objectiu d’aquesta posició, perquè no sembli una mera enrabiada, hauria de ser la devolució de l’estatut com a pas previ per tornar a començar, per tornar al 30 de setembre i exigir l’aprovació de l’estatut sense tocar-ne ni una coma, tal com hi estava compromès Zapatero.
Quines possibilitats d’èxit tindria, però, aquesta posició? Al referèndum segurament veuríem un vot nul amb uns percentatges força elevats que qüestionarien la legitimitat del SÍ, però els mitjans i els altres partits neutralitzarien els objectius dient que el vot nul estava molt diversificat, que tothom hi deia el que volia. Després, els promotors de les diverses campanyes farien les seves valoracions, però només per escombrar cadascú cap a casa seva. D’altra banda, encara que fos un èxit i que s’aconseguís deixar molt clara la voluntat de la ciutadania de retornar a l’estatut del 30 de setembre, realment podem esperar que els altres partits reconeguin el seu error? ICV ja ha dit que aquell estatut ja no existeix. CiU s’ha cansat d’afirmar que el que ells van acordar és clarament superior. I el PSC, si és que diu res, no serà en aquesta línia. En contrapartida, ERC podria quedar com el més autonomista de tots reclamant un estatut quan el que vol és un estat. Intentar recuperar aquella unitat del 30 de setembre potser ja és, doncs, impossible.
L’altra opció passa per avançar-se a la nova situació que sorgirà del referèndum. El vot nul massiu i unitari podria fer perdre igualment legitimitat al SÍ. La feblesa d’aquest vot afirmatiu debilitaria els partits que l’han promogut. La ciutadania s’hauria manifestat en un vot nul unitari que vindria a dir: "els estatuts han tocat sostre i Catalunya necessita més; per tant, necessitem un estat propi". Si ERC treballa perquè el vot unitari sigui possible, la ciutadania hi estarà a l’altura i li tornarà la pilota, perquè aleshores la lluita tornarà al Parlament. ERC estarà avalada per abandonar la via autonomista. Començarà una nova fase del sobiranisme.
La qüestió de la legislatura també és interessant. En principi sembla lògic que si l’estatut no rep un suport ampli com va ser el cas el 30 de setembre quedin qüestionades moltes coses i que això condueixi a unes eleccions anticipades. Si vénen, benvingudes. Però l’alternativa també té raó de ser. Si la legislatura s’acaba, que no sigui perquè ERC s’ha quedat sola oposant-se a l’estatut retallat. Que sigui perquè el President de la Generalitat no ha tingut el suport de la ciutadania en el seu projecte principal. I si no s’anticipen les eleccions, la posició d’ERC dins del govern quedarà tan reforçada que la pugna amb el PSC promet ser un espectacle polític (i no ho dic irònicament) de primera.
Si aquest és l’escenari que s’acaba conformant, caldrà veure quin paper hi juga CiU. Tot fa pensar que es passaran la resta de la legislatura exigint al PSC que expulsi ERC del govern. Però si fan això dinamiten una futura entesa amb ERC, que darrerament comencen a sospesar com a alternativa a la sociovergència. CiU torna a pressionar ERC perquè es declari fill natural dels convergents. Pretenen que el pacte CiU-ERC és el pacte nacionalista per naturalesa. Aquest pacte és tan probable com la reedició del tripartit amb un nou equilibri de forces, perquè ERC, recuperant les paraules de Carod (que avui, per cert, torna a la primera línia amb les piles carregades) "és un partit independent i fa el que li dóna la republicana gana". L’equidistància no és només cosa d’ERC. Si CiU i ERC són aliats naturals, aleshores per què CiU va preferir els 12 diputats del PP abans que els 12 d’ERC en la legislatura anterior?
Si em permeten que els doni un consell, ja que ells en donen tants a ERC, que vagin amb compte amb la bicefàlia que pateixen. Si un cap vol anar a fer de ministre a Madrid i l’altre vol aliar-se amb els independentistes, podríem tenir com a resultat un cadàver migpartit
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot plegat, molt ridícul.
Tan fàcil que és dir NO a aquesta porqueria d’estatut!
I només hi ha una manera de dir no, que és votant NO.
La resta, són sí encoberts