Ahir, Salvador Cardús
publicava novament un dels seus memorables articles, plens de frases per emmarcar, a l’
Avui: “la sentència farà transparent que l’Espanya en què alguns van creure era
una quimera”; “Repetir que la independència és una quimera és un ancoratge desesperat
en un model que ja sabem acabat per sempre”; “La quimera, ara ho sabem del cert, era el federalisme”; “el que em fa pensar que som més a prop del que sembla
d’aquest nou horitzó és que a hores d’ara la majoria dels que
insisteixen a dir que la independència és una quimera ja no diuen que no
la volen, sinó que és impossible” o, finalment, “podríem dir que hi ha tres grans blocs polítics: els
qui volen la independència, i la veuen possible; els que la voldrien,
però creuen que no arribarà; i els que ni que fos possible, no la
voldrien (…) el terç que confia en la independència és l’únic capaç de mobilitzar-se
i representa el país d’èxit. ”
Avui és Josep Maria Terricabras qui reclama la nostra atenció a causa d’una entrevista al mateix mitjà el titular de la qual diu que “
l’ideal seria una Solidaritat Catalana independentista“. La resposta a la darrera pregunta diu: “Si la coalició no fos possible, caldria que abans de les eleccions els
partits fessin un
acord sobre el full de ruta de la independència, de
manera que cadascú pogués votar en funció de les seves preferències
socials o econòmiques sabent que el camí el tenen pactat. I això sí que
s’hauria de poder aconseguir. I entre aquest grups hi ha ERC, sectors
importants de CiU, i Carretero, Laporta, la CUP… i molts grups.”
Crec que, certament, aquesta seria la clau. Fa temps que hi donem voltes i que busquem la millor manera de materialitzar-ho. Fa temps que hi ha gent intel·ligent rumiant-hi i gent amb ganes preparant-ho. I al final ho aconseguirem, perquè ara ja sabem que les eleccions no seran abans de les vacances i ara ja sabem que Laporta, amb la lliga de futbol a la butxaca i 99 punts històrics, té via lliure per presentar candidatura de manera oficial un cop s’hagin fet les eleccions al club. El panorama polític es va aclarint a mesura que s’acosten les eleccions al Parlament i tot ens vindrà rodat i clavat. El terç federalista de què parlava Cardús no té ni arguments, ni força ni prou agilitat per moure’s amb rapidesa.
Si aconseguim aquest acord de mínims, si aconseguim que els agents de l’independentisme s’asseguin a una taula sense que ningú se senti incòmode, sense que ningú adopti actituds sectàries ni excloents ni rebentistes, haurem començat el tram final. No sé si tindrem la majoria de diputats independentistes, però tindrem una majoria contra la qual serà difícil anar, una majoria que ho condicionarà tot. Perquè, com deia Cardús, som els únics amb capacitat de mobilitzar, de fer avançar el país cap a objectius que no són gens quimèrics sinó, al contrari, ben assolibles.
Soc del parer que tant la descomunal humiliació amb l’Estatut com la profunda crisi econòmica espanyola han de ser sufucients perquè tinguem definitivament una majoria social per la independència.
Com que no és probable que aquesta tardor tinguem ja una majoria parlamentaria per la independència ho haurem de fer via iniciativa legislativa popular aprofitant la llei de consultes.
Per tant, posem-nos les piles i fem-ho possible. La data: Tardor de 2011.
Seria un bonic regalet de comiat per a Zapatero.