Blog d'en Xavier Mir

Ahir a la Cdigital09 de Granollers, en
un moment de la meva intervenció vaig adreçar una crítica al PSOE
de Catalunya. Vaig recordar que durant el seminari sobre
ciberactivisme de divendres Miquel Iceta havia fet referències a
Barak Obama i al famós Yes, we can. Vaig remarcar que, de
tots els intents d’apropiar-se l’èxit d’Obama, si algun era
especialment desafortunat o fins ridícul, aquest era l’intent
d’Iceta i el PSOE-C, aquells que durant la campanya de l’Estatut del
2006 ens deien: “No ens enganyem, més autogovern no ens el
donaran”. Just el contrari del discurs optimista i encoratjador
d’Obama. Resignació, claudicació, submissió, espera, inacció,
monotonia… Tot això és el que ens pot oferir el PSOE-C. Res a
veure, doncs, amb Obama. Si el lema de l’ara president dels Estats
Units té alguna aplicació al nostre país, sense dubte és el del
projecte d’un estat propi.

A partir d’aquesta crítica em vaig
permetre d’assegurar que, al cap i a la fi la confrontació
fonamental no es produeix entre independentistes i no
independentistes, sinó entre demòcrates i no demòcrates. Arreu hi
ha societats amb voluntats polítiques diverses i contraposades, i
arreu aquestes coses es resolen democràticament. Qui ho allarga, qui
malda per evitar-ho, qui fa mans i mànigues perquè no s’arribi a
fer mai una consulta democràtica sobre el dret de decidir, no és
demòcrata.

En el torn de debat, la socialista
Lourdes Muñoz
era a la sala i va fer una pregunta (la reprodueixo de memòria, no
textualment): “ Creus que qualsevol petició que tingui un suport
d’un 20% s’ha de convertir en un referèndum?”. Li van respondre (i
molt bé, és clar!) Enric Canela i Víctor Alexandre, però al final
de la jornada em va venir a trobar i li vaig donar la meva resposta.
La veritat és que no sé a quin 20% es referia, ni en quin
referèndum pensava, però en qualsevol cas no veig quin problema hi
ha d’haver a fer consultes democràtiques. L’intent de frenar la
participació em va sorprendre especialment en una blocaire com ella,
que segurament sap molt bé el tipus de processos participatius i les
eines que es podrien desenvolupar, sense gaire cost, per fer
possibles tants referèndums com calgués. No va fer sinó
ratificar-me en l’opinió que, al capdavall, la confrontació és
entre els qui som demòcrates i els qui no.

I no em va impressionar menys
l’obsessió diguem-ne goebbelsiana d’aconseguir declaracions
sobiranistes de membres de CiU. Lourdes Muñoz semblava una criatura
esperant que Àngel Colom digués que CiU vol la independència
perquè creu que el seu partit en pot treure benefici, tal com es va
demostrat amb allò de la fotografia
de la setmana. No s’adonen que la centralitat s’ha desplaçat.
Pobres beneitons, es trobaran a l’oposició, sense projecte
renovador, sense ideologia, sense poder, condemnats a una
radicalització de la qual ja han donat mostres al País Basc, on no
han tingut problemes per pactar amb el PP.

També seguia la taula José Antonio
Donaire, aquest altre socialista dels del twitter.
Però d’ell en parlaré a l’apunt de demà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!