Blog d'en Xavier Mir

Continuant en la línia del que us deia al final de l’apunt d’ahir, crec que oferir-se com a garantia que no hi haurà un tercer tripartit és una autèntica bajanada, un error en què ni CiU ni Solidaritat Catalana no haurien d’haver caigut. Però que encara podem anar més enllà i rebutjar la idea que els dos tripartits han estat dolents per al país.

Crec que ja seria hora que comencéssim a reconèixer amb honestedat els
avantatges que ha portat aquest període, aquestes dues legislatures de
tripartit que ara es presenten com la pesta. És evident que es pot
retreure a Esquerra  moltes coses negatives, però estalvieu-vos l’esforç si n’esteu
temptats. En el nostre procés cap a la sobirania, en el nostre procés de
construcció de la majoria social ja existent i pendent només de
traducció al Parlament, hi ha dos col·lectius en competència:
independentistes i autonomistes –els unionistes, aquí, s’expressen
majoritàriament a través de la defensa d’un estatut d’autonomia que
contingui l’independentisme.

I les majories no ho són en termes absoluts. El Barça no guanya la Lliga perquè hagi sumat x punts sinó perquè és qui n’ha sumat més. És evident que cal treballar perquè cada cop hi hagi més partidaris de l’independentisme i que això ho estem fent tots, però resulta igualment important poder desactivar les forces que impulsen l’autonomisme. Fa deu anys, el suport a la independència era molt inferior. El discurs dels socialistes es basava a retreure a CiU les contínues reclamacions de més autogovern. Els deien que el que calia fer era gestionar bé l’autogovern de què ja es disposava. Amb ells al poder, aquest discurs ha passat al reduït grup de PP i Ciutadans i ells s’han convertit en principals valedors de la lluita per l’autogovern. Per què? Perquè l’esquer que els va posar Esquerra va ser un nou estatut. I per què un nou estatut?

Doncs calia un nou estatut perquè tard o d’hora l’estat espanyol hauria utilitzat aquesta carta per frenar la independència. Per tant, aprofitar el moment de la fi del pujolisme i la necessitat de canvi per fer avançar aquesta etapa en un govern amb PSC i ICV-EUiA va ser intel·ligent pensant en la independència. El temps ha donat la raó a Esquerra. Si el nou estatut hagués sortit bé ara tindríem el del 30 de setembre de 2005, que sense ser la independència, ens donava prou poder per ser capaços de preparar-la. I si no sortia bé, com de fet ha passat, cremàvem l’etapa més ràpidament i, per tant, ens acostàvem més a la independència.

Ara, després de la sentència del TC, ja som al final d’aquest camí. Els qui sempre hem volgut la independència hi continuem sent, però se’ns han anat afegint aquelles capes de la societat que creien que l’encaix amb Espanya era possible i desitjable i, alhora, han perdut tota credibilitat aquelles forces que fan veure que no ha passat res i que això encara és possible. Set anys després del primer tripartit, és cert que les expectatives de vot per a Esquerra són dolentes, però no ho és menys que els socialistes han quedat absolutament tocats i enfonsats.

Era possible que el suport a la independència augmentés fins als nivells en què finalment es troba sense crear una situació política que fes evident l’esgotament de la via autonomista i la inviabilitat del federalisme? I no és cert que les decisions estratègiques d’Esquerra han contribuït decisivament a generar aquesta situació? Doncs és per això que celebro els dos governs tripartits. Sense ells, l’independentisme no seria on és ara. I això no vol dir que la consulta d’Arenys de Munt i les onades consegüents no hagin exercit cap influència en aquest procés. És evident que hi han tingut també un gran pes, però des del meu punt de vista formen part d’aquella remor imprevisible de la societat civil independentista i, per tant, ni s’hi podia comptar ni podia formar part de les estratègies dels partits el 2003 ni el 2006.