"Poca broma: Montilla s’ha desempallegat de Maragall, de Joan Clos i
d’Artur Mas, s’ha insubordinat davant M-Zapatero, ha arraconat Carod i
ha liquidat la Jefa-Tura. I tot, sense fer gens de soroll." (Francesc Puigpelat a l’Avui d’avui)
"L’altre dia, l’encara consellera Montserrat Tura va fer una cosa
inèdita: es va resistir a repetir en castellà el que poc abans havia
explicat en català en una roda de premsa. Va dir que, si ho feia, a
Espanya ningú s’assabentaria mai de que la seva llengua habitual és el
català. Diagnòstic exacte." (Salvador Cot a l’Avui d’avui)
"El patriotisme a Catalunya sempre ha estat unit als drets i als deures
de les persones, però, per fer-los possibles, primer hi ha d’haver
pàtria. Montilla, com a president, ho acabarà assumint. Perquè n’hi ha
que s’afirmen negant-nos. I perquè encara no som feliçment postnacionals." (Vicent Sanchis a l’Avui d’avui)
"Un president postnacional, el primer, un habbermasià d’esquerres (el
patriotisme social); però en una nació que, com moltes altres, no serà
postnacional mentre no pugui ser plenament nacional. O, si volen, en
una nació on el nacionalisme polític té majoria absoluta i sense el
concurs del qual, almenys d’una part (avui ERC), no es pot fer govern." (David González a l’Avui d’avui)
I finalment, un missatge que acollim amb entusiasme des de la Xarxa de Blocs Sobiranistes:
"La xarxa, els blogs, han acabat creant nous periodistes anònims, però,
sobretot, han alertat d’un canvi del paper del periodista. Estem
assistint a la transformació del púlpit en fòrum. Els periodistes,
històricament, han parlat des d’una posició superior, més elevada. Ara
hauran de comunicar des d’un altre lloc, més proper al lector, donant
quota de participació al ciutadà, fent el diari per a ell, però també
amb ell." (Santi Nolla, a l’Avui d’avui) I és que la blogosfera sobiranista té molt a dir en aquesta nova etapa.
Al llarg d’aquest mes de novembre m’he referit a la Segona sacsejada i he parlat de resituar-se. El mateix dia que Carod va fer pública l’aposta per reeditar el tripartit vaig escriure que Endavant! Les conseqüències de la sacsejada es noten a l’opinió mediàtica, i avui, sense sortir d’un sol diari, n’he tingut la impressió claríssima. Hi ha unes noves regles del joc i tothom s’està resituant. Cal molta intuïció, molta capacitat d’adaptació i agilitat, però també cal coherència per no perdre de vista ni l’horitzó ni els orígens. Una etapa políticament apassionant.
El conseller de Governació Xavier Sabaté diu això avui a El Periódico: "només quan tots els catalans se sentin ciutadans amb les mateixes
oportunitats, els podrem demanar, i si cal exigir, les mateixes
obligacions. Entre aquestes hi ha les legals, però també les cíviques
d’incorporar-se i participar en el projecte del país del futur que
construïm ara. Amb una llengua, la catalana, que volem preservar i a la qual és necessari ajudar"
El discurs de Montilla posant-se com a exemple de parlant no prou competent en català i defensant la llengua davant Piqué (malgrat Nebrera: "la constant desaparició de llengües no és obstacle per no reclamar de
particulars i poders públics una actitud militant en pro de la seva
conservació, no solament perquè aquest vehicle del pensament és
patrimoni cultural del més alt nivell, sinó perquè les llengües
exterioritzen les nostres maneres de ser, la identitat, que dirien
alguns", escriu avui a El Periódico!!! -tot això ho han fet només tres Ciutadans?) i davant Rivera és sensiblement diferent del que mantenia a l’oposició. Potser quan es parlava de posar fi a l’etapa de reivindicació nacionalista i d’encetar el postnacionalisme alguns havien pensat que finalment el PSC-PSOE aconseguiria que al Parlament es parlés en castellà, i resulta que aquest rol l’assumeixen ara els Ciutadans. Resulta que quan un partit és a l’oposició manté un determinat equilibri entre discurs, objectius i electorat, però quan entra al govern aquest equilibri canvia. Canvia el discurs, canvien els objectius i potser canvia l’electorat, i això fa que totes les peces es resituïn, les oposicions semanticopolítiques es redefineixen, i els significats queden alterats.
I és que haver fet Montilla president desmunta un dels arguments més malèvols que ha sentit aquest país els darrers decennis: que el castellà, i per extensió els castellanoparlants, està discriminat a Catalunya. Catalunya ha demostrat que està preparada per tenir un president xarnego, cosa que en el seu dia va dubtar un dirigent del PSOE. Hem fet els deures. Però ara toca adonar-se que qui no els fa és l’Estat espanyol. Nosaltres reconeixem la pluralitat i la integrem. L’Estat espanyol, en canvi, continua negant el dret d’autodeterminació de les nacions que en formen part, a risc, fins i tot, que això pugui fer fracassar un procés de pau com el que hi ha al País Basc. Quin és ara el nacionalisme que cal superar sinó l’espanyol?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Nota interna:
¡ COM ESTÀS DE BEN PARIT !
Sgt: El Conseller d’Habitatge i Territori.
PS: Mecaguendell, acaba de marcar-nos el Madrís, ecsssss.
Amic Xavier,
Ara és l’hora de demostrar que tenim seny, que hi ha una segona oportunitat per continuar en polítiques socials a Catalunya, i oblidar-nos de reaccions poc afortunades que han estat capaces d’eclipsar el veritable treball.
Hem de ser conscients que hi ha tres maneres d’entendre el govern de Catalunya, i la Catalunya mateixa, però que han de fer camí junts, aprofitant el que els uneix i deixant en segon terme el que els pot vèncer.
Si són intel·ligents podran fer llarg camí, però si a algú se li creuen les neurones, pot repetir-se la història, i ja no hi haurà tercera oportunitat.
Xavier