En tres dies, tothom s’ha activat. La cosa va començar diumenge a l’Avui amb l’article de Pasqual Maragall. El mateix dia s’hi afegia Artur Mas. Ara ja sabem que Jordi Porta treballa des d’Òmnium per fer possible aquesta manifestació unitària de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. Les veus contràries a la protesta, com el cas del PP, es posen nervioses i diuen que hem de creure i callar. I enmig de tot això la incògnita és saber què passarà amb Montilla i el PSOE-C, que el que han perdut és el tren del lideratge. Coincidiran amb el PP a dir que no hem de protestar? Es veuran obligats a afegir-se a una manifestació unitària? Facin el que facin, tornen a situar-se en la cruïlla del desgast. L’alegria, a casa del pobre, dura poc. Si es manifesten, es tornen a enfrontar amb el PSOE. Si no ho fan, es posen al costat del PP un cop més. Tot plegat, per una manifestació que pot deixar el país als llimbs de la política si entre tots no fem mans i mànigues per redreçar-ne el missatge. Ells, que treballin per la unitat. Nosaltres ja direm cap a on es dirigeix aquesta unitat.
Alfons López Tena
recordava al mateix diari: “Aquesta idea del pacte és interessant però falsa, perquè a Espanya
ningú no ha acceptat mai que Catalunya sigui una altra cosa que una
part seva, part d’una nació espanyola sobirana i indivisible, i el tot
no pacta amb la part. Enlloc la Constitució recull aquesta concepció
pactista, que només té circulació a Catalunya, i de la mateixa manera
que, com diuen els espanyols, la part no pacta amb el tot, ja és hora
que els catalans assumeixin la realitat: per pactar calen dues parts, i
la part espanyola ni assumeix ser una part, ni accepta que Catalunya
sigui l’altra part.”
Francesc Puigpelat també ho deia: “Parlem clar: digueu a Madrid que l’Estatut és un pacte polític entre
Catalunya i l’Estat i es faran un tip de riure. Ells no fan metafísica
i tenen en compte la literalitat de les lleis: l’Estatut és una llei
orgànica aprovada pel les Corts espanyoles. I punt. És una graciosa
concessió atorgada per l’Estat a Catalunya, anàloga a l’atorgada en 17
estatuts semblants a 17 autonomies més.”
Si a la base d’aquesta convocatòria unitària hi ha, doncs, aquesta idea de pacte que ja veiem que és falsa, la defensa del pacte de l’Estatut es converteix en un contrasentit. Volen que sortim a demanar allò que ja ens han negat, i això és un error. La unitat és necessària i la obligació dels nostres representants és sortir plegats a defensar Catalunya. Quina és la millor manera de defensar Catalunya és un missatge que no podran fer-nos empassar tan fàcilment. Un cop convocada la manifestació, quin missatge tindrà més força? Defensar l’Estatut? Quin estatut? Com? I quin pas ve després? Fem un altre referèndum? Aquesta dinàmica pot deixar el país als llimbs de la política. El que cal és saltar el mur.