Ja fa temps que la blogosfera (i el que no és blogosfera) va plena de referències a Escòcia. Avui es pot llegir aquesta notícia a Tribuna Catalana. Després que els interessats a ocultar el debat de l’autodeterminació ens diguessin que Montenegro no tenia res a veure amb Catalunya, cosa que Hèctor López i Uriel Bertran s’han encarregat de desmentir, ara arriba una nova nació que decideix sobre el seu futur. Ja no són només els quebequesos, ja no és només el País Basc. Sembla que arreu s’entén com una cosa normal que una nació pugui decidir si vol tenir un estat propi o continuar dins d’un altre. Pertot arreu menys a l’Estat espanyol. Però aquest és un debat que el flamant president de la Generalitat no es podrà estalviar. Els deixarem treballar pel progrés, els deixarem posar en pràctica aquest patriotisme del benestar, però no els estalviarem pas una demanda que és justa i necessària. Tenim el dret de decidir perquè som una nació. I decidirem. L’any 2007 serà l’any del "Referèndum és democràcia". I Montilla no s’hi podrà negar.
Carod ha estat aquest matí a Televisió de Catalunya i l’ha entrevistat Josep Cuní. Allà ha tingut oportunitat d’explicar què és això tan carnerià de la pluja fina aplicat al catalanisme. Els qui volien ERC a l’oposició esperant el desgast de la sociovergència han de saber que Carod ha pogut explicar-se avui perquè és al govern. I ser al govern, a més de governar, vol dir obrir joc, conduir el debat. I això és molt més important que no sembla. De tot el que ha dit, em quedo amb un parell de frases: "a mi que no m’atabalin" i "que s’ho facin mirar". Ho ha respost quan Cuní li ha fet l’observació que a Madrid no els cau bé perquè pot fer perdre les eleccions a Zapatero. Sentit d’estat. Altres van a Madrid per veure si poden influir en la formació de govern de Catalunya o en l’evolució de l’estatut. En fi, Carod torna a estar com en els seus millors moments (així ho ha reconegut Cuní, que l’ha vist "serè") i Maragall ja és història. Allò que dèiem del pols ERC-PSC.
Per cert, que Gorka Knorr ha fet unes declaracions en què reconeix a Carod un paper decisiu en el procés de pau al País Basc. Altres són capaços d’engegar a fer punyetes un procés de pau només per no haver de cedir en el reconeixement d’un dret tan fonamental i de sentit comú com el d’autodeterminació. Carod s’ha referit també, en l’entrevista de Cuní, i preguntat pel concepte de patriotisme social, a Josep Narcís Roca i Ferreras, rescatat de l’oblit per Fèlix Cucurull. Canviant de tema, i tornant al present, si es confirma la notícia que Jaume Oliveras serà secretari de Governació al costat de Joan Puigcercós, crec que aquesta Conselleria donarà uns fruits extraordinaris. Alerta amb el present i el futur polític de Jaume Oliveras.
I acabo amb alguna referència als blocs de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. A Des de Sant Pol es llegeix un article en què es reflexiona sobre la influència creixent del fenomen blocaire.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sembla ser que l’equip que dirigirà Joan Puigcercós a Governació és el mateix que fa uns anys, des de la secretaria d’organització d’ERC, va minimitzar l’efecte escissió Colomí i Raholià. És el grup que ha desplegat ERC més enllà del discurs independentista, el que ha fet territori i ha anat arrelant el desplegament d’un ideari que ha donat els seus fruits en aquests qautre darrers anys.
No tinc cap mena de dubte que si aquest mateix equip es fa càrrec de la Conselleria d’Interior aconseguirà desacomplexar Catalunya i terririalment anar fent passes cap a la sobirania nacional. "Bon viatge als guerrers si al seu pobles són fidels" … Cantava el poeta.
M’ha agradat la referència que ha fet en Carod-Rovira a un dels personatges més importants i alhora més oblidats de la Catalunya del vuitcents: el metge i patriota Josep Narcís Roca i Farreras.
Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que Roca i Farreras és el pare del sobiranisme d’esquerres. Provinent del federalisme intransigent del Sexenni Democràtic (1868-1874), Roca i Farreras va donar al catalanisme un caire clarament popular i radicalment democràtic. Per a ell, l’alliberament nacional i el social eren les dues cares d’una mateixa moneda, i per tant només podia ser impulsat pels sectors populars.
Tot i que en el seu moment no se n’acabà de sortir, el seu llegat és ben present avui en dia. Roca i Farreras posà els fonaments del nacionalisme d’esquerres, com molt bé han explicat historiadors com Fèlix Cucurull o, més recentment, Jordi Llorens.
Si voleu conèixer l’obra de J. N. Roca i Farreras, escrita pràcticament tota en periòdics com "L’Arch de Sant Martí", podeu consultar el següent llibre:
J. Narcís Roca i Farreras: El catalanisme progressiu, Ed. de la Magrana/Diputació de Barcelona (Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 2), Barcelona, 1983.