Els moderadors em van respondre si coneixia la proposta del partit de fer un nou referèndum per tal que el poble pugui decidir si està d’acord o no amb la sentència i, doncs, amb l’estatut tal com ha quedat després de la retallada. Els vaig dir que la coneixia, que no la compartia en absolut i que per això feia la proposta que feia. Arribats en aquell punt em van dir que, si em semblava bé, en podíem parlar més tranquil·lament a l’hora de la pausa-esmorzar. I com que no tenia cap intenció de monopolitzar el debat amb la meva proposta, hi vaig accedir. Després em van dir que la meva proposta hauria encaixat molt millor al fòrum d’autogovern, a la qual cosa els vaig respondre que a mi tant me feia a través de quin fòrum volguessin vehicular-la, que la proposta era la mateixa i que podien disposar-ne amb plena llibertat.
A la pausa, doncs, els vaig explicar els tres problemes que veia en la seva proposta de full de ruta. Primer un de teòric: tornar a preguntar al poble sobre una decisió ja presa amb la voluntat que s’hi ratifiqui i d’aquesta manera pretendre desautoritzar el Tribunal Constitucional és en realitat desautoritzar el poble, reconèixer que la decisió primera que ara es qüestiona no era ferma ja d’entrada. Segon, un de polític: si la resposta és una ratificació massiva de la decisió presa el juny de 2006 tornem al mateix punt i cal tenir en compte que el TC no és una entitat amb la qual es pugui concebre cap negociació –plantejarien aleshores un altre referèndum amb una altra opció? pels segles dels segles?–; si la resposta és una participació molt baixa es pot interpretar com un aval per al TC. I tercer, un d’econòmic, ja que organitzar un nou referèndum amb la campanya i els funcionaris i tota la dinàmica és un procés costós que no seria ben rebut en temps de crisi si no és per arribar a una solució prou definitiva i a un mandat prou clar.
Vam estar d’acord, això sí, que si calia fer una darrera proposta de reforma de la Constitució calia fer-la concreta i amb data de termini breu, passada la qual caldria declarar la independència o fer un referèndum, perquè no ens podíem passar la vida esperant. Acabada la pausa d’esmorzar, la jornada va continuar amb altres debats fins que va arribar el moment d’exposar públicament les conclusions dels diversos tallers que s’havien fet al fòrum. El resum del taller on jo havia participat va ser aquest:
En resum, em quedo amb la sensació que als partits els costa entendre això de la participació i la desafecció. Si algú que no és militant d’un partit s’hi aproxima per participar en un fòrum, fa una proposta, la proposta es debat i no troba oposició, semblaria lògic incorporar-la al programa, que per això es fa, o com a mínim dir que allò s’ha esmentat durant el debat però s’ha desestimat per A o per B, que tampoc va ser el cas. Però deixar que la proposta es perdi és, fins i tot, de mala educació, no trobeu?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De mala educació no, de molt mala educació.
Per això les llistes són tancades, per que s’ho maneguin ells tot. Què et pensaves?
El recordeu?
Em sembla que era una de les iniciatives promogudes per la Conselleria d’Interior, Participació Ciutadana o què se jo … que curiosament estava gestionada per … Inicitaiva, i valgui la redundància (Viva la redundancia! , com deia una meva amiga)
Això és producte del tipus de “democràcia” que creuen alguns polítics. Llegiu el darrer parragraf de la replica d’en Tena al Benach… Els partitis -españols i catalans- i les mentalitats que els hi donen aliment, en surten ben retratats.
Atentament
Jo crec que en aquestes iniciatives de participació, al final els polítics només tenen en compte les propostes que els interessen i deixen de banda aquelles que els fan nosa. També he tingut experiències molt decebedores en aquest sentit i al final et queda la sensació que organitzen aquests fòrums de debat i participació per donar imatge d’enrotllats i fer veure que tenen en compte els ciutadans.
La sospita és que aquests fòrums, congressos i plans estratègics que acostumen a celebrar partits, ajuntaments i simillars; i que ho presenten oberts a tothom, són una martingala perquè t’hi vagis a desfogar o a fer-t’hi veure si vols escalar. L’única veritat és que en els casos dels ajuntaments ho monten empreses paral·leles, pròximes a la Diputació, que des del primer dia ja porten les conclusions escrites i que mai dels mais incorporen propostes que molestin, per molt que hagin estat debatudes durant els dies o hores que hagi durat la comèdia. Hi ha un standard de funcionament.