Els setze comentaris al meu post d’ahir divendres, una quantitat que no havia registrat en aquests gairebé tres mesos, per molt que hi inclogui les meves pròpies respostes, són un indici de la intensitat del debat. Avui potser seria bo fer-ne un resum.
El primer comentari va ser del coblocaire Doi, al qual vaig demanar que m’argumentés per quin motiu considerava que el vot nul era un vot equivocat i que en el cas d’ERC constituïa una mostra de covardia. Suposo que llegint el seu bloc em puc donar per respost. Segons ell, el vot nul és una manera de dir SÍ. Del NO que ell defensa, en diu que és “una opció que ja es defensa sola per com n’és d’evident i lògica”. Segons ell, la covardia d’ERC resideix en el fet que defuig el NO per no haver de plantar cara a Madrid. Jo penso que ERC ha deixat molt clar el seu rebuig a l’estatut del dret i del revés. El dubte o el debat entre el NO i el NUL van més enllà d’un simple plantar cara. Totes dues opcions planten cara en la mesura que rebutgen el text.
En Pere es va afegir al debat responent la meva petició, que en principi anava dirigida a Doi, però que evidentment agraeixo de la mateixa manera. Em responia que el vot nul és equivocat perquè no compta en l’escrutini: “la llei diu que no es tenen en compte”. Suposo que tothom que tingui intenció de votar NUL sap que el seu vot no comptarà. Aquesta opció no té tant en compte la legalitat com la participació en un procés polític de desobediència. Qui estigui satisfet amb l’encaix de la nació catalana dins l’estat espanyol previst a les lleis actuals no se sentirà gaire atret per aquesta opció, però qui desitgi superar-lo sap que caldrà vèncer les lleis espanyoles, que difícilment arribarà una llei del Congrés (que seria inconstitucional) en què es permeti la secessió del que l’estat considera una part del seu territori. És evident que un procés cap a la plena sobirania comporta la desobediència a les lleis espanyoles. La qüestió és quin suport social té aquesta desobediència i de quina manera s’expressa, ja que no és el mateix assaltar un parlament que anar a votar tranquil·lament un diumenge de sol.
Com a estratègia, en Pere proposava que per arribar a un referèndum seriós, legal i vinculant com els que han tingut lloc al Quebec, i en el qual ell afirma que s’expressaria a favor de la independència, primer ha de guanyar el NO en el referèndum. Això comporta el risc que, si guanya el SÍ, l’estratègia s’ha de replantejar. En qualsevol cas, i parlo per mi exclusivament, no tindria cap problema a votar NO si veig que les enquestes indiquen que la suma de NUL i NO s’acosta notablement al SÍ. Crec que el vot unitari és prioritari si hi ha possibilitats d’èxit.
També em mereixen un comentari les previsions d’en Pere que si el NO guanyés es buscaria en ERC la responsabilitat del fracàs i se la faria fora del govern, i que un cop a l’oposició recuperaria el discurs sobiranista i això els portaria a obtenir encara més suport electoral, ja que es tracta que ERC arribi a obtenir una majoria suficient, sola o amb suports, perquè es pugui fer un referèndum legal per la independència. En primer lloc dissenteixo en la possibilitat que una victòria del NO pogués portar a l’expulsió d’ERC del govern. La victòria del NO suposaria que l’electorat dels tres partits que han demanat el SÍ han votat en sentit contrari. No reconèixer una derrota tan sonada i, per contra, acusar-ne ERC (que seria com dir als catalans que no hem votat a plena consciència sinó manipulats per ERC) provocaria una indignació tan gran entre la societat que dubto que ni PSC ni CiU ni ICV es vulguin suïcidar d’aquesta manera. Més aviat penso que intentarien reconduir el problema i que ho farien acostant-se a la demanda de sobirania que hauria capitalitzat ERC. Si fos així, certament, el sobiranisme hauria fet un pas important cap a la transversalitat, i seria tot un guany. El problema, però, és que cal decidir-se pel NO o pel NUL fent una predicció de les possibilitats d’èxit. Crec que aquest és el punt clau. Crec que hi ha dos tipus de votants del NO: els qui creuen que no es pot descartar una victòria del NO i els qui volen votar NO perquè es faci evident el rebuig amb el màxim percentatge possible, però sabent que guanyarà el SÍ.
Per acabar amb els comentaris d’en Pere, haig de fer un aclariment quan diu que l’estat no permet els vots nuls. És evident que els permet. Una altra cosa és que els tingui en consideració en el còmput. Suposo que estàs d’acord amb aquest matís, benvolgut Pere. I només em queda agrair-li que trobi interessant el meu bloc i dir-li que jo no trobo menys interessants els comentaris que hi ha introduït i que l’animo a continuar fent-ne. Gràcies, Pere. I gràcies també a tots els qui em feliciten pel bloc, com en Badó i alguns altres. Espero que no us sàpiga greu que faci un agraïment general i no individualitzat.
L’Albert B em comentava que no es tracta d’aconseguir un efecte mediàtic. Jo havia escrit que l’efecte mediàtic i polític serà el mateix amb independència de com es distribueixin els percentatges de vot NUL i NO. Insisteixo que, a més d’efecte mediàtic parlava d’efecte polític, però en qualsevol cas, crec que l’efecte mediàtic d’ha de tenir en compte. La pressió dels mitjans té avui una incidència molt gran en l’actitud política dels ciutadans, i aconseguir que aquesta pressió vagi algun dia en el sentit que convé a l’independentisme marcarà un punt d’inflexió en aquest moviment social. Només volia dir això, benvolgut Albert, no pretenia frivolitzar si és això el que has interpretat.
No puc fer gaire comentaris a l’aportació de l’Aleix Cardona perquè interpreta unes intencions (que el vot nul és una manera encoberta d’afavorir el sí) i jo no coincideixo en aquesta interpretació; penso que el rebuig d’ERC és clar. En qualsevol cas, també li agraeixo el comentari i el remeto a la resta de text d’aquest post meu d’avui, on potser li responc algunes de les observacions que em fa.
Quant als comentaris de Greips i de Toni Perpinyà, crec que s’expliquen prou per si mateixos i que fan una bona contribució al debat, per la qual cosa no hi afegeixo res més. Tindrem ocasió de continuar-ho debatent. Únicament vull dir a Greip que la meva anàlisi no pensa, com diu, en un futur immediat. Ho lamento si faig aquesta impressió, però intento incloure en les meves reflexions els possibles escenaris polítics, tant els immediats com els llunyans. En tot cas, ho tindré en compte.
Per acabar el post no voldria deixar de fer referència a l’article de Salvador Cardús a l’Avui. Hi fa algunes afirmacions que no comparteixo. Per exemple, quan diu que no serveix per a res “entrar a la ratera proclamant amb solemnitat ridícula que no t’agrada el formatge que hi ha al parany” per referir-se a la inutilitat del vot nul. Crec que he argumentat suficientment per què penso que el vot nul no és inútil. Només demano als articulistes de prestigi com el senyor Cardús que considerin el vot nul com una proposta de desobediència civil que expressa una voluntat política que no té cabuda en aquest referèndum. En segon lloc, Cardús proposa que la PDD es presenti a les eleccions si creu que representa “un nombre significatiu de ciutadans que no tenen cobertura en l’actual espectre polític”. Personalment opino que si la PDD és un gran actiu (i això va quedar demostrat el 18 de febrer) és per la seva definició no-partidista, per la seva capacitat de convocar a mobilitzacions. Els simpatitzants de CiU, del PSC o d’ICV que van anar a la manifestació del 18 de febrer no hi haurien anat si l’hagués convocat ERC. És una gran sort que tinguem la PDD, perquè constitueix un espai de trobada al marge de les afinitats amb partits, i no ens podem permetre desestimar el pes d’una plataforma com aquesta si volem que el catalanisme s’expressi com un moviment social i polític. Suposo que el senyor Cardús no preferiria que la política fos cosa dels partits i que els ciutadans es limitessin a votar cada quatre anys. En tercer i darrer lloc, tampoc estic d’acord amb ell quan diu que Òmnium s’ha d’abstenir d’entrar en un debat que no és el seu. Òmnium és una entitat molt viva i molt arrelada en la societat catalana i el que no pot fer és quedar al marge d’un debat social tan important. Cardús se suma a l’exigència que altres han fet a ERC en el sentit que ha de reconèixer que s’ha equivocat. Això pressuposa la certesa que s’ha equivocat. Si ha estat així, ja es veurà en les properes eleccions, pero també es deia que s’havien equivocat amb l’equidistància i amb l’entrevista amb ETA i amb moltes altres coses, i el cert és que Esquerra no para de guanyar suport social.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les enquestes intenten manipular les opinions amb les primere impressions que interessen publicar.
L’efecte politic el pot intentar aconseguir amb una manifestació multitudinaria o una recollida de firmes no legal com la del PP a l’Estat.
Quant és vota el que hi ha que aconseguir a més a més, és un efecte legal per a recolçar dessicions polítiques que abans no es van tindre suficientment en consideració.
A més que el debat de una taula de partits a Euskadi, ens pot afavorir en avançar legalment o mostrar una actitut de disconformitat més ferme tanmateix, a través dels canals democràticament legals.
Tots, fins i tot els mateixos republicans tenien molt clar que el text del 30 de Setembre en molts punts no seria acceptat, després del pacte Mas-Zapatero aquella claredat s’enfosquir i aquí estem, ( entenc que estiguin emprenyats) el partidisme passant per sobre dels interessos més immediats de Catalunya. Mira Xavier, donar en safata la Generalitat i tenir-los de companys de viatge( els actuals socialistes pilotats per els espanyolistes De Madre, Montilla, Zaragoza i Iceta) porta a les conseqüències que ens trobem actualment i això és impossible que no ho sabéssiu quan vau apostar per Maragall.
Tinc diferents raons per rebutjar el vot null.
Crec que és una manera hipòcrita i covarda d’afavorir el si sense que es noti.
La idea de que una quantitat gran de vot null pogui portar algun tipus de consceqüència la trovo extremament optimista. Segur que hi ha moltissim menys vot null que gent contraria a la guerra a l’Irak i tothom sap que la guerra es va fer igualment i que ja ningú recorda les manifestacions.
Em provoca molta frustració veure com els catalans som incapaços de pensar que un dia guanyarem alguna cosa. Com es pot donar per fet que el si guanyarà? La suma dels votant teòrics de CIU, PSC i IC és molt gran però això no vol dir res. Jo coneixo a més d’un votant de CIU de tota la vida que pensa votar que NO a l’estatut. I ja m’agradarà veure quants votants del PSC es perden un diumenge de festa per anar a votar. A més, CIU ja ha dit que si el referèndum fracassa serà culpa d’ERC. Si estiguessin segurs que guanyarà el si no anirien cobrin-se les espatlles d’aquesta manera.
Per mi, la millor opció és el NO. Deixa ben clar el que vull i s’oposa clarament al que no vull.