A Tribuna Catalana es pot llegir que "
L’ombra de Rato plana sobre el feble liderat de Rajoy". Efectivament, el rumor encara no té prou cos, però és més que versemblant i com que té possibilitats d’èxit, hi podem comptar. Rajoy deixa la presidència de l’FMI i presenta un perfil que podria anar molt bé a la dreta nacionalista espanyola. Seria tot un gir passar de l’estratègia de la confrontació, de la utilització del terrorisme i del "váyase señor González" a un perfil de gestor econòmic de prestigi (no pas per a aquest blocaire, s’entén). Els veïns, d’entrada, que facin el que vulguin, però com que encara som dins l’Estat espanyol, aquestes coses ens poden afectar.
Posem que el candidat del PP és Rato i no Rajoy. Posem que el PP guanya les eleccions per majoria simple. Immediatament ens ve al cap el discurs de CiU i el notari del PP, les pretensions de Duran, etc. Entraríem en una dinàmica coneguda: govern en solitari del PP condicionat per CiU ("ara decidirem", com deien) o bé implicació definitiva de CiU en el govern espanyol des de dins o des de fora. Han estat molts anys de política de peix al cove. La idea dels catalans com a negociadors perpetus ens ha desgastat molt i ens ha fet tenir una imatge de gent que es passa el dia demanant, i com que el nacionalisme de CiU no és tan clar com l’independentisme d’Esquerra, al final els espanyols s’irriten perquè diuen que ni fem ni deixem fer. L’Estatut havia de solucionar aquest problema, però tots sabem que ha passat des del 30 de setembre de 2005 fins ara.
Volem tornar a aquestes velles dinàmiques sobradament conegudes? La suposada submissió al PSOE que tantes veus denuncien en Esquerra es pot substituir per una submissió de CiU al PP? Aquells que aposten per la confrontació, els qui voldrien que tornessin les majories absolutes d’Aznar i la seva èpica anticatalanista, es podrien quedar sense recursos davant de la màquina econòmica i mediàtica que pot posar en marxa el PP sense necessitat d’un discurs de confrontació. I CiU tindria la responsabilitat d’acceptar novament aquestes polítiques de dretes del nacionalisme espanyol a canvi d’una mica més de peix al cove o bé plantar-se i no condicionar el govern espanyol. Francament, el panorama no és gens il·lusionador.
En el programa de dijous de la Terribes, el nombre 1.000 de "La Nit al Dia", que tractava sobre el desencant i l’abstenció, tots els que criticaven els pactes d’ara
devien estar encantats quan CiU tenia en González i n’Aznar agafadets
pels dallonses. Ara resulta que és injust i que el "sistema" no funciona.
Quan es veu com a força majoritària resulta que ets un xantatgista i un perdedor, però si ets tu el que pots pactar amb un de més gran ets un gran negociador. El tema latent i que tan sols es va tractar de passada en el programa és que allò que vau acordar al Principat el 30 de setembre de 2005 a l’Estat castellà s’ho han passat pel forro! Llavors de què serveix votar a les autonòmiques? Aquesta és la frustració reprimida que molts
ni volen reconèixer i que pesa com una llosa sobre els polítics principatins…
No, el panorama no és gens il·lusionador, però el país ha d’anar fent bullir l’olla del dia a dia. El que passa és que no tenim alternativa a la negociació perpètua, com a mínim creïble, fins que no tinguem una majoria social recolzant la independència de forma consistent, i una de les proves és que ERC ha fet exactament el mateix que CiU quan n’ha tingut oportunitat -i des del meu punt de vista, amb uns resultats molt inferiors als de CiU, però això són figues d’un altre paner.
I francament, posats a pactar amb espanyolistes demagogs, no veig perquè cal fer-li tants de fàstics a un PP moderat sota la batuta d’algú com en Rato. Les darreres grans transferències es van fer en el primer govern Aznar.
Pactar contrapartides, favorables a Catalunya i als catalans, per a donar suport, sense entrar-hi, a un govern espanyol liderat per la força majoritària en eleccions és un pacte. No es submissió.
Cap conseller de forces sucusalistes en 23 anys a la Generalitat.
Presidents, politica, i domini sucusalista, havent perdut clarament les dues eleccions, d’un partit unitari com el Psoe gràcies a l’entreguisme del satel.lit ERC.
Es ben diferent.
I ho sabeu.
No es el mateix.
Uns -erc- han traït els seus electors, la seva història, i la tradicio nacionalista catalana, i els altres-ciu- han aconseguit millores per a la nació catalana, sense cedir ni una engruna de poder a Catalunya.