L’aposta d’Esquerra per disputar l’espai electoral del PSC i ICV és també una aposta pel doble front. Però no sé fins a quin punt premeditada o conseqüència d’un fet conjuntural com és la negativa de CiU d’anar més enllà del marc estatutari. Diuen els convergents enfadats (com en Carles Puigdemont) que ERC no va posar com a condició per a un pacte amb el PSC la sobiranització que, en canvi, sí que demana a CiU. I és cert, però és que el PSC no es declara nacionalista i CiU sí; i no s’entén un nacionalisme que no vulgui la plena sobirania. I si Puigdemont dubta que el PSC sigui realment d’esquerres, ERC també pot dubtar que CiU sigui realment nacionalista. Però deixem-ho córrer i tornem al present, que és la necessitat de crear un model català d’independentisme. La necessitat neix de la impossibilitat que ERC i CiU facin front comú. Tot fa pensar que tan aviat com CiU aposti per la sobirania es podrà fer un front comú (i sempre que no sigui una mera tàctica per desequilibrar el govern i després fer-se enrere). Però de moment aquesta condició no es dóna i per això cal posar en marxa un doble front.
El problema ha estat que, en fer-ho, part del suport que s’havia aconseguit s’ha fet enrere perquè no ha vist tant la jugada del pols amb el PSC per l’hegemonia de l’esquerra com la subordinació al nacionalisme espanyol dels socialistes. Això ha suposat una frenada i obligarà a fer alguns canvis estratègics, però tinc la sensació que la construcció del doble front ja no té marxa enrere. L’alternativa per a ERC no és renunciar a l’hegemonia de les esquerres i fer un front nacionalista no sobiranista, sinó recuperar el perfil independentista que els seus votants li demanen, tornar a tensar la corda amb el PSC, recuperar la força que el braç necessita per guanyar el pols. Això, a la Generalitat; perquè els municipis són un món a part.
ERC va superar un primer entrebanc en deixar de ser residual i aconseguir fer veure la independència com una cosa encara minoritària però viable. Va superar un segon entrebanc quan corria el risc de convertir-se en un partit sense ideologia, amb l’únic objectiu de la independència, que podia acabar com un corrent crític del nacionalisme majoritari. Va superar un nou entrebanc que era la inexperiència en el govern de la Generalitat presentant-se com la tercera força que va acabar amb la polarització PSC-CiU. Ara hi ha un nou entrebanc que ha frenat el partit: el pols amb el PSC no s’ha entès bé i caldrà explicar-lo millor, posar-hi més ènfasi. Perquè en el pols, en realitat, les mans són els partits, però la força ve dels vots. I només cal tornar a explicar el sentit i la utilitat d’aquesta força perquè tothom torni a empènyer. Perquè el pols no el perd Esquerra, sinó que el perd l’independentisme, i no el guanya Esquerra sinó que el guanya l’independentisme. A les files socialistes molta gent desanimada ha deixat de votar el seu partit. Si som capaços d’entendre la naturalesa del pols, si en lloc d’abandonar una casa que no volem compartir ens hi fem forts, la casa serà nostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La qüestió és que el que tu en dius pols per molta gent ha estat percebut com entrega al PSC-PSOE, a l’estil de la que va fer el socialisme català fa unes dècades.
El pols jo tampoc no l’he vist enlloc, això sí, ERC ens ha deixat fets pols! Si l’estratègia era ocupar parcel·les del PSC, amb els resultats actuals és ben clar que ha estat un absolut fracàs. Jo més aviat crec que Esquerra ha volgut ocupar l’espai de CiU, i aquí sí que se n’hauria sortit si no hagués estat per culpa de les bases que van tombar l’entreguisme de la direcció al PSOE, com sempre havia fet CiU. La política del peix al cove li esqueia a un Pujol dèbil però amb caràcter, però no a uns Puigcercós o Carod més dèbils encara i a més, submisos per les engrunes de poder que els ofereixen.
Si per casualitat aquest pols el guanyés ERC, ¿que ha de passar?, per exemple que qui vota socialista passarà el seu vot a ERC ?, si és això, la veritat em sembla un anàlisi molt poc consistent. La majoria del vot socialista en aquest país té la mirada i el cor posat amb Zapatero i el país que aquest presideix o sigui que dubto molt de l’efectivitat de guanyar aquest pols.
Podien guanyar gent de CIU però si no espavilen a canviar d’una vegada la direcció de ERC faran salat.
PRIMER FRONT: Crec que seria molt bo per ERC (i també per al projecte independentista en general), per recuperar la il·lusió, que el Carretero passés a tenir un càrrec a la direcció (una secretaria general compartida amb el Puigcercós o una història similar). En el que estic més d’acord de la teva anàlisi, Xavier, és en el fet que la solució passa per recuperar el perfil independentista, el discurs demolidorament lògic del Carod del 2003, i jo crec que ara aquest discurs el representa el Carretero. En el meu entorn conec un mínim de quatre persones que han deixat de votar ERC en els dos últims comicis, i és sobretot per la pèrdua de perfil independentista.
MODEL CATALÀ (DOBLE FRONT): En l’estratègia de fons que defenses hi estic 100% d’acord: ERC ha de ser hegemònica a l’esquerra i hem d’aconseguir que una CiU sobiranitzada sigui hegemònica a la dreta. Però per a això és possible que hi hagin d’haver canvis de lideratge en els dos partits. Jo somio amb un Joan Laporta liderant CDC i un Joan Carretero liderant ERC a partir del 2010… Com ho veus? Del Carretero no tinc cap dubte que és una gran peça de present i de futur per a l’independentisme, un home honest, ben format des del punt de vista acadèmic, amb les idees clares i un insubornable amor al país.
SEGON FRONT: En el Laporta fa molt de temps que hi penso, i podria tenir un efecte terratrèmol si decideix llançar-se a la piscina quan deixi la presidència del Barça (2010?). Només vull recordar que ja ha protagonitzat dues eleccions catalanes: el 2003 tothom parlava de "qui representa l’efecta Laporta" i tothom s’hi apuntava, tothom volia ser Laporta; el 2006 Mas i Montilla van córrer a fer-se la foto amb ell; ningú dubta a hores d’ara que és un home amb un important capital polític acumulat, i que a més és independentista (va ser un dels fundadors del PI) i té ambició per fer crèixer el país i passejar el nom de Catalunya per tot el món. Crec que no podrà resistir la temptació de ficar-se de ple en política, i quan ho faci serà per la porta gran. Em semblaria el millor recanvi possible per Artur Mas, i crec que seria el líder regenerador que necessita CiU: lideraria el sector sobiranista de CDC i aconseguiria que la federació (o potser sense Unió?) fes el pas definitiu en aquest sentit. Amb aquest doble lideratge (Laporta i Carretero) veig perfectament factible un acord sobiranista que es vagi gestant en la legislatura 2010-2014 i que culmini el 2014 amb un govern de concentració nacional que convoqui un referèndum d’independència supervisat per la UE (amb les mateixes condicions que el de Montenegro, és clar, que constitueix un precedent que juga al nostre favor). En fi, firmaria ara mateix un escenari com aquest.
Admiro la teva clarividència, Xavier! La tècnica del doble front és la millor garantia per poder assolir a mig termini la independència del nostre país. Per un cantó, el front de centre-dreta (si acaba dirigint-se cap al sobiranisme), i per un altre, el cantó de centre-esquerra (si ERC aconsegueix que el PSC tingui grup propi al Congrés i al Senat). I, tal com tu dius, és un pols…