Blog d'en Xavier Mir

No té cap sentit que no es plantegi, per part de totes les parts implicades en el problema (inclòs el PSC i ICV), la via sobiranista com la més raonable en la situació actual i després d’esgotar totes les alternatives i possibilitats d’entesa. Impedir que les persones s’expressin democràticament sobre la possibilitat de formar un estat propi és un despropòsit i un entossudiment irracional i contraproduent. Tal com diu Vicent Partal al Mail obert d’avui, la independència és la via més raonable. Així, de manera oberta i franca, és com es planteja aquesta via. Caldrà continuar insistint-hi fins que sigui reconeguda la seva validesa. I com més tardin els reticents a canviar el seu posicionament contrari al referèndum, més malparats en sortiran.

I mentre Ramon Rovira deixa escapar una nova oportunitat dedicant un nou Àgora a De Juana Chaos i no a la via sobiranista, Carles Bonaventura proposa des d’El Punt que el 23 d’abril sigui un dia de reivindicació de la llengua i un dia en què es demani la dimissió de Maragall. Cada dia som més veus, doncs, a demanar-ho. Avui també Enric Vila Casas amb una carta a l’Avui dóna la seva opinió sobre el tema de la tercera hora.

Un exemple mediàtic més de la creixent desafecció a l’Estat és l’article de David Gonzàlez a l’Avui, que, pensant en les eleccions que hi haurà d’aquí a un any si no s’avancen es pregunta: "I si Catalunya se’n cansa, de salvar Zapateros?" Efectivament, el suport al PSC-PSOE des de Catalunya va ser clau perquè Zapatero obtingués la victòria, però no sembla que allò es pugui repetir. Cada cop menys gent respon a la dinàmica de confrontació PSOE-PP. És allò que escriu avui Partal de descolonitzar el nostre pensament polític i que afecta moltes persones a tots els nivells. Avui mateix Antoni Bassas ha entrevistat Montilla i els primers deu minuts se’ls ha passat parlant amb el president de la Generalitat de qüestions espanyoles. I al vespre, com deia, Ramon Rovira proposarà un debat sobre De Juana Chaos.

El famós bròquil de Salvador Cardús es comença a concretar i en cartes a l’Avui com la d’Antoni Munné llegim: "Sembla, doncs, que l’únic camí que ens queda és la independència. Haurem de convenir que ja s’ha acabat el bròquil." Quan el nacionalisme cansat de clavar-se trompades al mur de l’Estat, el no-nacionalisme fart de nacionalisme espanyol i l’independentisme històric conflueixen en l’aposta per la via sobiranista, entrem en la fase final del procés. I no només per mèrits propis sinó també per imperícia de l’Estat, que s’ha mostrat clarament incapaç de fer una proposta que ens pugui engrescar o que pugui fer aparèixer la independència com una aposta innecessària.

Continuant en la línia del darrer article, per molt que Montilla digui que el lligam amb el PSOE no afebleix l’ambició d’autogovern, la gent no es deixarà prendre el pèl. Una altra carta a l’Avui com a exemple: la de Núria Lleonart i Villà.

I finalment, Xavier Rius afirma a E-notícies que les adhesions d’Antoni Vives, Mireia Pujol i la JNC de Sabadell a Sobirania i Progrés són un error perquè aquesta plataforma és un satèl·lit d’ERC. Jo diria que l’error és que CiU deixi soles aquestes persones. La millor manera d’evitar que un partit capitalitzi o controli una plataforma de la societat civil és que hi entrin altres partits amb la mateixa força i en la mateixa quantitat. O això, o crear les plataformes pròpies, però ni fer ni deixar fer segur que no porta enlloc, Rius.