Segons quina sigui l’evolució dels corrents interns d’ERC Reagrupament i Esquerra Independentista, segons com acabi la proposta de Lluís Rovira per desfederar CDC i Unió, i segons com evolucionin les CUP i altres realitats polítiques, ens podríem trobar a l’inici d’un període de fragmentació en l’espectre polític català. Això és dolent? Per si mateix, no ho crec; però caldria compensar aquesta fragmentació amb la transversalitat. El debat de la independència cada cop és més present i és a punt de fer el salt definitiu a espais mediàtics que han estat reticents a tractar-lo. Quan això passi, el futur del país s’analitzarà amb un abans i un després.
"Després" vol dir un cop recuperada la sobirania. Quan les persones
d’aquest país tinguem l’última paraula de les nostres decisions,
aleshores serem un país normal amb tota la complexitat de matisos
ideològics que tenim. "Abans" vol dir des d’ara fins al dia del
plebiscit. I en aquest període les regles del joc són diferents. Si un
milió de persones volem la independència, que votem el mateix partit o
no és una qüestió secundària sempre i quan existeixi una aposta
transversal que ara com ara no tenim.
Sabem que a CDC hi ha un sector sobiranista que aposta públicament per la independència en casos com el de Lluís Rovira. Sabem que la Unió de Joves de Girona vol un estat propi perquè forma part de la XBS. Sabem que les CUP són independentistes i que també ho són altres partits sense representació al Parlament. I també volen la independència les dues Esquerra Independentista i el Reagrupament de Carretero.
Potser davant d’aquesta fragmentació cal que ens preguntem si som els mateixos de sempre que estem caient en el vellíssim parany de permetre que les diferències ens debilitin o si cada cop en som més i per això no hi cabem en un únic espai polític. I si la hipòtesi bona és la segona, això és una grandíssima notícia i ho hem de saber aprofitar. Que cadascú lluiti pel seu espai i segueixi la seva estratègia, però no dubtem a trobar-nos en la transversalitat ocasional d’una mesa de partits i agents socials per la independència.
M’ha agradat aquest apunt d’avui i em permeto dir-hi la meva. Personalment tampoc crec que la fragmentació sigui un problema en el si dels independentistes, perquè de fet no percebo el que està vivint l’indepependentisme com a fragmentació, terme que comporta una to peioratiu. Jo veig en l’Independentisme un moviment cap a la nucleació de noves maneres de pensar i d’organitzar-se possiblement per l’augment de militants. Ara ERC té un dels nivells més alts de militants des de la caiguda del franquisme com també CiU. Els corrents interns el que fan és enriquir la gent que milita en un partit i encabir encara més els possibles electors i sobretot simpatitzants. Fins i tot les CUP estan en el seu millor moment i sense ser estrany es mostren plenament confiades de seguir augmentant el seu suport social. A part, a la Catasfera, una altra manera de percebre la lluita està guanyant adeptes. Tant la XBS com EstatPropi.Cat estan demostrant la capacitat que persones poc mediàtiques tenen per alterar la realitat des de la transversalitat. Jo per tant no valoro la tranversalitat com a un fet decisori, ja que és només la particularitat d’alguns col·lectius que treballen mantenint-se equidistants als partits polítics.
Per mi la clau l’hem d’anar a cercar en els interessos particulars dels partits polítics i d’altres institucions i col·lectius. Només puc explicar que malgrat haver guanyat en nombre de sobiranistes a pràcticament totes les comarques dels PPCC, el PSOE sigui el partit polític que acumula el 75% de càrrecs electes de la Comunitat Autònoma de Catalunya, pels partits polítics catalans, que han primat els interessos econòmics i de quota de poder als del país (pèrdua d’emissions de televisions catalanes a part del territori nacional, desvergonyit pacte entre dos partits menystenint el pacte del 90% de votants del Parlament de Catalunya.,…). Que es deixin de trapitjar i treballin tots en la mateixa línia d’una vegada!
Així vaig començar escriure el meu bloc, i es una pregunta que em continuo fent.Ens agrada més critica,i queixar-nos, que crear una plataforma que el seu únic objectiu sigui la consecució de l´independència?, sense ideologia, l´única ideologia es la de voler ser nomes catalans per la via del diàleg i la fermesa democràtica;blancs;negres;grocs;del nord del sud… NOMES QUE VULGUEM SER CATALANS,un cop aconseguida, o no, que cadascú fos del color que volgués. En la dècada dels setanta va néixer una plataforma, que només demanava LLIBERTAT,AMNISTIA I ESTATUT D´AUTONOMIA, i ho varen aconseguir, a lo millor no com ells s´ho imaginaven però es va aconseguir.
A lo millor alguns ja els va be estar així,en aconseguit en el terreny personal-gracies a la política- el que ni somiant-ho,haguessin arribat a on han arribat. Alguns exemples son flagrants, per posar-ne un ,comentaré la trajectòria del ex-seminarista Colom, que de cridar al carrer i fer merder al aeroport, ha acabat de Delegat a Marrakesh, amb un bon sou i la vida solucionada.
http://www.reagrupament.cat
Rut Carandell escriu:
Crònica de dissabte.
Consell Nacional de 7 de juliol.
Un consell nacional especial. Un consell nacional de colònies.
Uns quants ungits ja hi eren des del dia abans i feien cara de son.
Moltíssima calor a dins la sala.
Força consellers, molts convidats, molta tensió a l’ambient.
Moltes salutacions, també moltes mirades dures i d’altres que feien veure que no ens veien. Periodistes i càmeres.
Tot volia ser ordenat com si fos una classe d’escola i no ho va
ser, perquè el president del consell nacional va acabar perdent els
papers i alguns espontanis, al final, li ho van fer notar públicament.
El president del partit anava per una banda i el secretari general anava per una altra.
Cadascú va fer una lectura dels resultats electorals ben diferent,
usant dades comparatives ben diverses, talment com si mai n’haguessin
parlat entre ells.
I un d’ells, aquell que ens va anomenar “deslleials”, semblava que
s’havia inspirat clarament en l’article de valoració dels resultats del
benvolgut reagrupat Albert Pereira.
El millor del dia:
les intervencions dels consellers i conselleres nacionals que van
parlar espontàniament per comunicar el seu descontentament pels
resultats electorals i la política de pactes feta en el seu ajuntament.
Les altres intervencions foren fetes pels soldats i figuretes de
cada sector de la direcció que parlaven per escoltar-se i no aportar
res de nou al debat, només per mesurar-se les forces.
Els d’en Carod van jugar més fort perquè van treure les patums més grosses per contestar l’Uriel Bertran.
La votació d’en Ridao va ser el moment de màxim consens (162 vots
emesos en urna, dels quals només 15 van ser en blanc) i en Vendrell ens
va presentar l’elecció d’en Josep Vall, com a nou Secretari d’imatge i
comunicació, com un exemple de renovació del partit (sic).
Molts aplaudiments.
Vaig presentar la meva pregunta a l’executiva de 19 de juny en què
demanava la convocatòria d’un congrés nacional extraordinari enmig d’un
silenci tens i intens i usant els tres minuts que tenia per reglament.
El secretari general em va contestar.
Vaig replicar amb una proposta de resolució que havia de ser votada
pel consell nacional en la qual es demanava la convocatòria del Congrés
Nacional extraordinari amb un ordre del dia concret.
El president del consell nacional ho va impedir perquè en
Puigcercós va presentar una proposta de resolució de l’executiva en què
demanava la confirmació del calendari previst i la mesa va considerar
que anul·lava la nostra i li va donar, a més, preferència de ser
votada.
La resolució de la direcció va ser aprovada (a mà alçada) per 93 vots a favor, 11 en contra i 9 en blanc.
Es van abstenir una tercera part dels consellers i conselleres presents a la sala.
El pitjor del dia encara no havia arribat.
Fou la doble humiliació pública patida pel president del partit:
una de voluntària, perquè va votar contra les seves pròpies declaracions sobre el no a l’Estatut,
i l’altra perquè va tolerar que en Xavier Vendrell (fora de cap
torn de paraula reglamentari i usant el temps que va voler amb el
permís d’en Mòdol) alliçonés l’assemblea sobre quina de les dues
propostes de resolució de reprovació havia de ser votada per no fer més
sang…
Per cert aquestes dues propostes de resolució sí que foren posades
a votació amb arguments que eren totalment aplicables a la nostra del
congrés extraordinari.
Però aquesta els feia més por.
Al final, crec que molta gent va acabar amb un mal regust de boca
per les formes democràtiques vulnerades, la humiliació consentida d’en
Carod i la crispació de la direcció.
Jo vaig marxar encara més convençuda que, amb aquesta direcció
dividida però unida per interès, que no es cansa de donar espectacle
públicament, no anem enlloc i que al partit li cal una regeneració
democràtica profunda.
Malauradament tot el que va passar al consell nacional de dissabte ens ha donat més arguments als del Reagrupament.
D’ara en endavant tenim molta feina per fer perquè tenim moltes ganes de canviar les coses.
Ens estimem Esquerra Republicana de Catalunya i ara tot depèn de nosaltres.
Endavant!
Rut Carandell
En resposta a la teva pregunta oberta en el teu bloc (Maragall dimissió) Karlsruhe – Arenys de Mar; TIC i independència sobre si es convenient o no fer un congrés extraordinari a ERC, he escrit en el meu bloc Raons per a un Congrés Extraordinari d’ERC .
He deixat la porta oberta per a tots els que vulguin escriure les raons per avançar o les raons per no avançar el congrés extraordinari d’ERC.
Espero els vostres comentaris al respecte.
Una abraçada des de Karlsruhe
Manel Bargalló