La trampa és fer veure que interessa el
discurs quan un té la possibilitat de solucionar el problema que origina el discurs. Em pregunto què fa el Sr. Iceta quan es troba una persona gran que li demana ajuda per travessar el carrer. Li agafa el braç i l’ajuda a travessar o li pregunta on vol anar realment, si té plena seguretat que travessar és el millor? Si fa això, la persona que li ha demanat ajuda s’irritarà. I és la mateixa sensació que tinc jo davant el discurs d’Iceta. Si fos un teòric del nacionalisme el llegiria amb atenció (i tindria un discurs més elaborat i més interessant). Però és un polític, i un amb capacitat de decidir perquè pertany a un partit que governa, i molt.
L’article d’Iceta únicament té gràcia i sentit si es llegeix en negatiu, és a dir, interpretant tot allò que no diu o presuposa. Per exemple, allà on diu "Ninguna de estas perspectivas puede negar a las demás su carácter catalanista" està dient que des de l’independentisme s’acusa els socialistes catalans de no ser catalanistes. Sigui cert o no, la seva intenció és sobredimensionar-ho per rendibilitzar el victimisme. Més exemples: "El catalanismo sólo puede prevalecer si es capaz de «fabricar
catalanistas». Y eso no se consigue ni por la vía de la imposición ni
de la exclusión." Lectura entre línies: el catalanisme bo és el socialista perquè n’hi ha d’altres (llegeixi’s nacionalisme i independentisme) que el que fan és imposar i excloure. I això, òbviament, també és fals i barroerament manipulador. El catalanisme independentista no exclou ningú. És un projecte de construcció política a partir d’una realitat nacional. Tothom és convidat a afegir-s’hi sigui quina sigui la seva ideologia, la seva procedència geogràfica o qualsevol altra variable social. L’únic que demana és el respecte per la voluntat democràtica expressada a les urnes en relació a aquest projecte, i en aquest punt el principal obstacle és, precisament, aquell qui acusa els altres d’excloents, el PSC, que no permet aquesta consulta.
Precisament el President Montilla ha dit aquests dies a Portugal que el suport social a l’independentisme no supera el 20 % en la majoria d’enquestes. A la vostra dreta, entre els enllaços del bloc, hi trobareu un apartat que es diu Dades i que recull les del CIS, segons el qual el 36 % està a favor de la independència. Però fins i tot en el cas que fos el 20 %, aquest ja és un percentatge suficient perquè qualsevol democràcia prengui en consideració aquesta demanada social. Cal tenir en compte, quan es fa referència a aquest 20 % que diu Montilla, que també hi ha un alt percentatge d’indecisos. Però el més sorprenent és que un 20 % no sigui suficient per a això i en canvi l’Estatut s’hagués donat per aprovat amb un suport electoral no gaire més ufanós. Ja n’hi ha prou d’amagar opcions plenament democràtiques en nom del socialisme i de les esquerres.
Però hi ha més coses a dir encara. "La gente apreciará el autogobierno si éste va aparejado al buen gobierno", diu Iceta. I em pregunto si tindria el mateix sentit afirmar que la gent apreciarà el govern estatal si es governa bé. I en tot cas, quina és l’alternativa si no hi ha un bon govern? El missatge subliminal d’aquesta afirmació seria: "Els catalans tenim la gran oportunitat de governar-no a nosaltres mateixos, però si no ho fem bé, seria normal que ens governés directament Espanya." Però deixant de banda això, cal subratllar que si l’autogovern de Catalunya no ha pogut ser millor, si no ha pogut ajudar més les persones, ha estat precisament pel centralisme dels governs nacionalistes espanyols. No es pot fer polítiques progressistes sense el finançament adequat, ni es pot posar fi a les llistes d’espera dels hospitals, ni es poden crear bones xarxes de telecomunicacions ni resoldre els problemes de mobilitat. Fins ara, el principal obstacle a tot això ha estat, precisament, l’Estat espanyol. Comença a ser hora de posar en en qüestió l’Estat, i no pas el Govern de Catalunya. Allò que caldria demanar-se és quin avantatge té continuar dins l’Estat. Però Iceta, un cop més, pilotes fora i a dissimular.
I un dels fragments més tristos del text d’Iceta és aquest. "Del mismo modo, hay que convencer a todo el mundo de la imperiosa
necesidad de fomentar el conocimiento y la difusión de nuestra lengua,
frente al absurdo de obligar a nadie a usarla. Si el catalán aparece
como mera obligación administrativa, desaparecerá." Efectivament, el tòpic de la llengua. Cal recordar que l’article es publica a l’ABC. Podria parlar de moltes altres coses, tenint en compte que no és nacionalista, però curiosament recorre a allò que li va millor per caricaturitzar el país davant els lectors de l’ABC. I la frase que deixa anar és ben fàcil de rebatre. La llengua castellana és imposada a Catalunya per la constitució i per l’Estatut. És una obligació administrativa. Per què no en parla, d’aquesta obligació, i es fixa només en el català?
Tot i que en un punt de l’article defensa que cap perspectica (nacionalisme, independentisme, etc.) s’ha d’imposar a les altres, més endavant escriu que "El catalanismo ha de tener claras sus prioridades Catalunya hacia
dentro y Catalunya hacia fuera, transformando España y participando
activamente en la construcción europea". I això no és una definició excloent del catalanisme? No hi pot haver un catalanisme que renunciï a transformar Espanya i es vulgui situar directament a Europa?
Ho deixo aquí perquè l’apunt ja és prou llarg. M’agradaria que algun socialista em rebatés aquesta rèplica, tot i que diria que els socialistes, tret d’alguna excepció afortunada, no freqüenten aquest bloc. En tot cas, tothom qui vulgui pot afegir-hi comentaris. Com sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bona rèplica Xavier.
Només un comentari, quan Iceta diu que no es pot obligar a ningú a utilitzar la llengua catalana s’està contradient amb el que el PSOE i el mateix PSC van votar al congrés de diputats quan es va aprovar l’Estatut de Catalunya, on a l’article 6.2 podem llegir que tothom té el dret i el deure de conèixer el castellà i el "català". Cal recordar que per aquest mateix motiu -entre altres- l’Estatut té presentat més d’un recurs al Tribunal Constitucional, que faci aquesta mena de declaracions a un diari com és l’ABC contrari a l’Estatut Català -i només al Català- diu molt de la manca de coherència del personatge. No es poden permetre aquesta mena d’ambigüitats, o està a favor de l’Estatut o n’està en contra, però no pot pretendre proclamar-se catalanista i alhora no defensar el reconeixement de la nostra personalitat política.
Catalanisme=Nacionalisme Català això és de calaix ell que representa un partit de "clase" com el PSOE hauria de tenir clar que la seva nació és la clase obrera residient a catalunya. Però ell ni molta part del seu votant no són ni obrers. És tot pur teatre. Representa l’andalusisme i l’espanyolisme afincat en aquest tros de terra. El discurs és intercanviable si milites al PS cantabria diria el mateix. És el discurs PSOE per furs/comptats/regnes amb personalitat vernacle no eliminada.
Llavors que feia, Iceta a la presentació del corrent catalanista, feta per Obiols i Castells entre altres, on es va dir molt clarament que el PSC té que prioritzar davant l´Estat els interessos de Catalunya sinó es com una "carcassa buida" (sic)? Vigila per després anar corrents a dir-li a Montilla "mira, mira el que diuen…".Jo no soc catalanista, nomes soc català i no em sento per molt que ho diguin espanyol,com per ells, ser català es un sentiment sense istmes,ser ho es o no.I com a català vull que el meu pais, Catalunya pugui decidir el se futur.Això es ser radical?
Si per ser catalanista no cal ni defensar que Catalunya és una nació: algú em pot explicar de què serveix dir-se catalanista? ¿De què serveix ser el partit útil del catalanisme d’esquerres -com defensa Ridao referint-se a ERC-, si molts catalanistes no defensen ni el caràcter nacional de Catalunya, i molt menys el dret a l’autodeterminació del nostre país?
En definitiva, el catalanisme és una olla de grills on hi cap tot. El que necessita el nostre país és que ERC sigui el referent polític de l’esquerra independentista i que la seva actuació política -tant a les institucions com a fora- vagi encaminada a posar les bases perquè en un futur proper el poble català pugui decidir lliurement el seu futur, sense interferències externes.
Com a mostra un botó, en un Estat on no hi volen que hi haja privilegis l’única llengua oblitària a tots els ambits hauria de ser la pròpia amb el mateix tracte què les comunitats castellanes li donen al castellà.