Quan s’escriu en un bloc cada dia potser falta una mica de perspectiva, la mica de perspectiva que permet fer anàlisis des de la distància i a més llarg termini. A més, l’anhel de tenir un estat propi com més aviat millor fa que un estigui pendent dels petits moviments de cada dia: des de les adhesions a estatpropi.cat o la XBS fins a les declaracions d’algun dirigent polític que puguin donar indicis d’algun canvi de tendència. Dic això perquè si fem balanç d’aquest mes de juny ens trobem una ofensiva notable per part dels republicans que, en contrast amb l’estratègia de calma dels sis primers mesos de legislatura, promet força.
Avui ha estat Puigcercós qui ha parlat clar. Vilaweb ha penjat el PDF:
Una majoria social per la sobirania. Joan Puigcercós no és un qualsevol. No és el portaveu d’un partidet de costellada, residual; ni tan sols és el cap de l’oposició. És el conseller de Governació. En la conferència esmenta Josep Huguet i moltes de les coses que diu recorden fragments del llibre de Xavier Vendrell. Hi ha un projecte inclusiu i engrescador: tenir un estat propi, construir la nostra pròpia societat sense tutel·les. I el paper dels dirigents que han de permetre assolir aquest objectiu és governar amb sentit d’estat, fer, en la mesura que sigui possible, les polítiques que farien en un estat independent.
Puigcercós parla clar quan afirma que el discurs federalista ha quedat tocat, o que Catalunya es mou quan Esquerra es mou, o que els problemes perduraran fins que el nostre país no esdevingui independent, o quan retreu al PSC haver renunciat a l’ambició nacional per no incomodar el PSOE o quan afirma que ERC ha guanyat la batalla ideològica. Però Puigcercós també retreu a la societat civil una certa falta d’empenta i això em porta a preguntar si des d’ERC, per exemple, s’ha donat prou suport a estatpropi.cat. O és que no s’hi creu, en aquesta iniciativa?
Però tornant al que volia dir, el discurs de Puigcercós es produeix poc després del de Tresserras, que ha estat força elogiat, i del de Miquel Pueyo per posar alguns exemples. I tot plegat fa la sensació que els mesos que han de seguir no seran ben bé com els sis primers d’aquesta legislatura. I és que si ERC pressiona amb un bon discurs independentista com el que ha ofert Puigcercós, el PSC ho te difícil per donar respostes més enllà del "pilotes fora" habitual d’Iceta.
Penso que els polítics que no vulguin veure que la imposició desraonada està caducant en la política, només tenen la opció de fer-se dictadors descarats; sense més farses. Ho tenen molt difícil; i més encara si es pensen que ho acceptarem. O haurien de dominar tots, i tots, i tots els mitjans de comunicació; cosa encara més i més que difícil; en els dos sentits.
Cal afegir que no en tindrien prou; perquè haurien de dominar alhora tots, i tots, els moviments, pensaments, converses, llibres, arts, etc. Que no veuen que s’han acabat les rendes, i que treballant -si es treballa- no s’aguanten les velles glòries?
Només cal que tinguin present que fins i tot els dogmàtics robadors de consciències -i amb segles de pràctica- que són les institucions eclesiàstiques han de dir-les molt i molt grosses, i ni amb això s’en surten.
Em sembla, Xavier, que novament l’optimisme et pot. Perquè a veure, d’acord que hi ha discursos i moviments interns, però el paper d’ERC al govern continua sent ben galdós. Seguidisme i manca de fermesa. És això el que necessita el sobiranisme? Catalunya necessita una ERC forta i raonablement insensible als cants de sirena, una ERC que posi per davant el país i no el partit, cosa que no està passant.
La solució no són paraules. La solució són canvis…
Estic d’acord, els discursos contemporitzadors del Carod sobre l’aspecte estructural del castellà al Principat, sobre el suposat etnicisme dels catalans per no donar suport incondicional a Montilla, sobre la necessitat que Catalunya sigui decissiva a la governabilitat d’espanya…estan a anys llum d’aquest discurs.
Un discurs que si no és per la pressió de les bases, de l’electorat i de reagrupament potser no hauria aflorat a hores d’ara i menys de boca d’en Puigcercós, que hàbilment s’hi posiciona com abanderat (recordem com va dir fa pocs mesos que l’autodeterminació no formava part de l’agenda d’Esquerra?).
El que em cansa és que ens demanin a la societat que els empenyem, home, cadascú fa el que pot i la seva responsabilitat és la del lideratge. Potser ho tindrien més fàcil si hi hagués manifestacions diàries per la sobirania, objecció fiscal massiva, posicionament clar per la sobirania de l’empresariat, de l’oposició…però les coses son com son, quan l’economia més o menys sembla que rutlla la gent va fent, i això no és excusa perquè no exerceixin el lideratge que se’ls ha encomenat i que consta en el seu eix programàtic.
Així que ara esperarem, després dels discursos, gestos i accions. I no un mer maquillatge.
Sols afegir que la majoria social és imprescindible, però no ens enganyem, majoria no és unanimitat i no es pot pretendre "convertir" sectors que mai, mai hi estaran a favor. Quan sumem prous, endavant.