Des que aquest bloc va començar a publicar-se ha tingut un únic interès: la mirada a l’actualitat política des del punt de vista sobiranista. Rarament hi escric sobre res que no sigui política i algú podria pensar que sóc avorrit i monotemàtic. I, si més no en aquest bloc, és així: sóc monotemàtic i ho continuaré essent fins que el procés sobiranista hagi culminat. Tant si són dos anys com si en són vuit o deu. Hi ha moltes més coses que m’interessen a la vida, i tinc moltes ganes de convertir el meu bloc en un espai personal de difusió de cultura, d’inquietuds humanistes i de tot el que calgui. Però fa massa temps que arrosseguem un problema que no acabem de resoldre com a comunitat. El nostre projecte cultural i polític com a país topa amb un aparell d’estat que no només no ens ajuda sinó que en molts aspectes ens és obertament hostil. Per tant, mentre no tinguem resolt aquest problema, un servidor ha decidit dedicar uns quants anys de la seva vida a parlar-ne i l’ha convertit en prioritari. Ja sé que és una opció personal i que ningú no m’ho ha demanat, però també sé que no sóc l’únic, i per això escric aquesta carta oberta als nacionalistes catalans.
Agraeixo al nacionalisme català i a les persones concretes que l’han impulsat històricament que n’hagin fet un element estructurador de la política i de la societat, que ens hagin llegat una bibliografia immensa i que hagin posat en funcionament empreses privades i públiques que el país necessitava. Agraeixo a les persones amb noms i cognoms l’esforç de temps i de diners que han abocat en aquesta tasca. El pes del nacionalisme català en la història d’aquest país és tan gran que no el puc resumir en un article d’un bloc. Però ara s’imposa una reflexió. Tots aquests esforços individuals i col·lectius topen amb un problema polític de sobirania. L’Estat espanyol ha perdut l’última oportunitat que tenia de satisfer les necessitats de Catalunya. El procés de reforma de l’estatut ha significat un gran esforç col·lectiu, un últim esforç per a l’entesa amb l’Estat, però no s’ha respectat el text del Parlament, se’n condiciona el desplegament a la conveniència dels interessos de l’Estat i, a més, entra en joc un Tribunal Constitucional que deixa en el no-res la poca sobirania que hàgim pogut exercir.
L’Estat espanyol té un problema estructural, polític o sociològic, de la mena que sigui, que limita molt les possibilitats de progrés cultural i econòmic de Catalunya. Els dos principals partits de l’Estat estan atrapats en una voràgine de nacionalisme espanyol que els porta a aferrar-se al centralisme per por de perdre vots. Cal reconèixer que el catalanisme no pot continuar avançant dins l’Estat espanyol i que només li queda una sortida: formar un estat propi al Principat que garanteixi les polítiques sobiranes que ens calen en el marc europeu i que permeti treballar sense entrebancs amb la resta dels Països Catalans. Aquest és l’impuls que el país necessita. Aquest és el projecte que ens ha d’aplegar a tots. No es tracta d’unir els nacionalistes en un govern català sense sobirania, sinó d’aconseguir que nacionalistes i no nacionalistes sumem esforços per obtenir la plena sobirania.
Sento una gran admiració per totes aquelles persones que dediquen hores i hores, dies i dies, a fer que aquest país vagi endavant en tots i cadascun dels inacabables àmbits en què es desenvolupa la vida del país: les escoles, els serveis públics, l’associacionisme, els mitjans de comunicació, les empreses, etc., etc. Amb molts d’ells comparteixo un element clau: la consciència de pertànyer a una comunitat cultural i lingüística i la voluntat de perpetuar aquesta comunitat, de recordar-ne la història, actualitzar-la i projectar-la cap al futur. Però també som molts els qui en aquest país passem moltes hores parlant i escrivint sobre l’evolució política del país, i són hores que podríem dedicar a altres coses. Tenim una xarxa d’agents culturals i socials molt bona. Us imagineu quin salt qualitatiu farà el país quan tots els esforços que ara tenen com a eix la voluntat política de tenir un estat propi passin a tenir com a eix el país en si, plenament sobirà? Ho tenim a l’abast. El nacionalisme català necessita un estat per continuar el seu projecte. I en aquest objectiu coincideix amb moltes persones que no són nacionalistes, però que volen fugir d’un estat espanyol que tampoc senten com a propi. Serem capaços d’aprofitar-ho?
Tota la raó!
La nostra història comuna és adobada de desencontres. Quan no queda confiança, ni respecte, és un absurd intentar-ho de nou. Després de tants fracassos, l’única cosa que queda és una separació amistosa … o un divorci clar. Els catalans no podem continuar tirant de Prozac!
¿Heu llegit el manifest publicat al bloc d´Ara, independència? Sembla una proposta interessant.
Xavier,
Sempre que puc et llegeixo i rara és la vegada que no estic d’acord amb tu. Em sembla un fet que als no sobiranistes cada cop els queden menys arguments per continuar defensant la pertinença de Catalunya a Espanya. En aquest sentit és molt encertada la recent anàlisi d’en Partal: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2309097
Fa temps que porto pensant (i dient i escrivint) que l’esforç que els catalans hem de fer per defensar principis que a altres països no els cal defensar és immens, que perdem una quantitat ingent d’energia cada dia en coses que a altres pobles els vénen donades pel sol fet de ser amos de la seva pròpia sobirania. I aquesta força l’hauríem de poder dedicar a construir el país. Crec, de fet, que aquest argument s’hauria de convertir en un dels eixos del debat polític a Catalunya: aquest pèrdua diària d’energia dels nostres polítics i de la nostra societat civil és un llast terriblement debilitador, i com més aviat aconseguim la plena sobirania, més aviat ens podrem dedicar a fer caminar el país, a dinamitzar-lo econòmicament i culturalment, a revitalitzar-lo. La manca de poder polític es tradueix en una pèrdua d’eficiència de la maquinària administrativa, en un malbaratament injustificable de recursos que no ens deixa avançar com voldríem, i en molts aspectes ens fa retrocedir.
La nostra societat és mereix molt més que aquesta baralla de galliner a què ens obliga cada dia la situació de subordinació política en què ens trobem. Coincideixo que no es tracta d’una qüestió de nacionalistes o no nacionalistes, sinó d’una qüestió de sentit comú: un poder polític que no hagi de demanar permís al veí per tot allò que és important anirà a favor de tota la gent del país, parli la llengua que parli, sigui quina sigui la seva terra de procedència. Ha arribat un moment en què defensar la plena sobirania per Catalunya és simplement defensar la seva gent, i rebutjar-la és anar en contra d’aquesta gent.
Vista l’evolució dels últims anys, vist com les parets mestres del projecte que el 90% dels nostres representants al Parlament han considerat necessari construir han estat enderrocades sense contemplacions a les Corts espanyoles, cada cop es fa més indefensable el marc actual de subjecció a un poder polític espanyol que no ens juga a favor i que gairebé sempre ens és un entrebanc a l’hora d’implementar les polítiques que afavoreixen la nostra societat.
Des del meu punt de vista, a partir d’ara la qüestió és la següent: qui no defensi la sobirania ens haurà d’explicar per què. És cap aquí cap on hem de portar el debat, és aquesta la pregunta que han de respondre els líders dels partits catalans, un per un i sense embuts. Em sembla que no és exagerat dir que els beneficis de la independència superen en molt els possibles costos, i més tenint en compte precedents legals com la Declaració de Downing Street firmada pels primers ministres anglès i irlandès el 1995, les recomanacions publicades pel Tribunal Suprem canadenc sobre el Quebec el 1998, o les condicions avalades per la Unió Europea en el recent referèndum d’independència de Montenegro. Són precedents que ajudaran a treure legitimitat a les mesures de pressió espanyoles si els catalans ens pronunciem majoritàriament a favor de la creació d’un Estat propi.
La societat catalana es mereix que els líders polítics que no s’hi hagin pronunciat a favor aclareixin si creuen sincerament que la plena sobirania no ens afavoriria clarament, perquè a hores d’ara això em semblaria difícil d’argumentar. De fet, porto anys preguntant quin problema ens soluciona Espanya als catalans: les respostes han estat sempre decebedores, quan no d’una puerilitat que feia venir vergonya aliena. Ningú no ha donat cap raó convincent per justificar que la nostra sobirania resideixi a les Corts espanyoles, enlloc d’al Parlament de Catalunya. Continuo esperant que alguna ment preclara m’il·lumini, sempre disposat a deixar-me convèncer per bones raons (quan existeixen).
Des dels Estats Units, la meva total complicitat.
Oriol Vidal
Els catalans només poden confiar amb l’estat espanyol i els espanyols des de una posició cent per cent d’independència.
Ara ja sabem que el PSOE és tan centralista com el PP. I després de 30 anys de pseudodemocràcia espanyola ja ha quedat clar que Espanya és i sempre serà centralista i mai serà federal (de plurinacional ja ni en parlo). En aquest quart de segle llarg ha tingut l’oportunitat d’articular-se com Bèlgica o Suïssa, per exemple, estats plurinacionals per excel.lència, però estar clar que no en tenen la més mínima intenció. I si no han fet ja, no ho faràn mai. Es més, el nacionalisme espanyol sembla tenir més virulència que mai. El PP és la dreta espanyola d’arrel franquista i el PSOE són nacionalistes espanyols, monàrquics, de centre-dreta en temes econòmics i de centre-esquerra en temes socials. I què podem fer dins d’Espanya ? Molt senzill. No res.
Tots els díes veiem com el PPSOE són dues cares de la mateixa moneda, com es justifiquen i reforcen mutuament. Com, pel que fa a Catalunya, son la mteixa cosa. Heu sentit les darreres declaracions de Blanco i Sevilla sobre l’Estatut ?? Doncs ens vénen a dir que ja ens podem preparar que ens tornaràn a retallar l’Estatut. L’excusa ? El TC. O sia que diuen exctament el mateix que el PP, això sí amb "talante" i sense bronca, però diuen el mateix.
Ja n’hi ha prou companys. Estic molt, molt fart dels espanyols. No els aguanto més. Prou, s’ha acabat. Vull la independència ja !!! Montem un referéndum i fotem el camp d’Espanya. Tinguem ja un Estat propi !!!
Andreu