Un altre argument que m’arriba gràcies al comentari d’en Jordi V. és que el suport a ERC no ha donat els resultats esperats: "En resum; què s’ha fet? En què hem avançat?" Ell lamenta que el "paper clau" que havia de tenir Esquerra no s’està notant: "Catalunya lliure de peatges, la defensa de la llengua i la identitat nacional…" En aquest punt la qüestió central és que ERC no governa sola sinó amb PSC i ICV, i que les resolucions del govern s’han de consensuar. I això vol dir que cap dels tres partits no pot desenvolupar la totalitat del seu programa. Però més enllà d’aquesta obvietat que no cal que recordi, la reflexió és doble. D’una banda, el votant d’ERC s’ha de plantejar si està d’acord que el partit passi per aquesta etapa. Perquè resulta que si un partit vol passar de la marginalitat a la majoria absoluta només té dues maneres de fer-ho. O bé aposta per anar-se consolidant des de l’oposició fins que obtingui la majoria absoluta (comptant que els facin la pinça quan assoleixin la majoria relativa) a risc d’arribar a aquesta situació sense experiència de govern, o bé s’entra en la dinàmica dels pactes, força més complexa.
Al món hi ha nombrosos casos de partits que han sorgit per canviar un determinat estat de coses, per bé i per mal: alliberadors i xenòfobs, de dretes i d’esquerres, però sempre que irrompen amb força imposen la mateixa pregunta: quina estratègia cal seguir amb ells per aconseguir que deixin de créixer? Cal aïllar-los i fer un front de la resta contra ells perquè es vegi que són una anomalia inconvenient? O cal donar-los responsabilitats de govern en governs de coalició comptant que els seus propis plantejaments maximalistes decebran els votants quan vegin que no es poden realitzar? Sembla que la millor estratègia passa per aïllar-los mentre encara són poc significatius i donar-los responsabilitats de govern quan el suport comença a ser preocupant. Així, casos com els "nostrats" Ciutadans o Plataforma per Catalunya són aïllats i, en canvi, casos com l’austríac Jorg Haider assumeixen responsabilitats de govern.
Aneu a saber si en rebutjar la sociovergència i optar per ERC Montilla no tenia en ment un plantejament com aquest. Comptava que ERC té un plantejament maximalista, la independència, i comptava que els seus votants li retirarien el suport si no veien resultats de manera immediata. Doncs bé, el votant d’Esquerra hauria d’incorporar aquest element a la seva reflexió política, perquè si Esquerra passa a l’oposició potser d’aquí a un temps comprova que s’ha estancat i ha de tornar al pactisme. És molt millor entendre que no som un partit d’extrema dreta, que no ens desinflem a la primera de canvi, i que no es tracta tant d’exigir al nostre partit uns resultats immediats com de mantenir un pols en el suport electoral.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant l’últim paràgraf, Xavier. La veritat és que no m’havia plantejat les coses des d’aquest punt de vista (el de l’adversari "d’esquerres" que pensa en la millor estratègia per minimitzar el teu creixement). Sí que havia comprovat que els estrategs de la dreta espanyola són pèssims i amb les seves argúcies anti-Carod només van aconseguir mostrar la seva veritable cara i fer despertar molts independentistes adormits.
Xavier, apunta’t aquesta: a l’últim Àgora del Canal 33, que he recuperat avui pel servei 3alacarta, sobre la fi de la treva d’ETA, hi havia quatre convidats que s’expressaven en castellà i només un en català. Sort que una de les missions de TV3 és la normalització lingüística!
Deixa’m en primer lloc felicitar-te, Xavier, pels últims posts i per aquest debat que planteges sobre la crisi (diguem-ho així) d’Esquerra. La pujada republicana va ser esclatant, i ara el retrocés és molt relatiu, en termes electorals. Per tant, jo també penso que hi ha temps (i cintura) per a variar el rumb.
La qüestió, en tot això, és saber què ha passat, i com resoldre-ho. El què ha passat és que l’electorat d’ERC (una part) només pot acceptar en Montilla de president (un senyor que se sent, o almenys que actua com a espanyol i no pas com a català, compte) si hi ha contrapartides sobiranistes reals. (I el mateix valdria pel Maragall, ep, que també actua com a espanyol per molt cognom poètic que tingui).
I no n’hi ha. No hi ha contrapartides. Aleshores ERC procura derivar el discurs cap a l’eix esquerres-dretes, i fa el joc a CiU tot atacant-se mutuament (com si els catalans no tinguéssim prou problemes com perquè es barallin els dos grans partits nacionals). I això és un error estratègic garrafal, sobretot perquè és exactament el mateix discurs dels socialistes.
Amb CiU va passar el mateix. Va donar suport al PP. Però el suport es va fer insuportable per (part) del seu electorat quan l’acció popular es va tornar cada vegada més anticatalana (és a dir, quan el pacte convergent no aportava contrapartides catalanistes reals).
La conclusió és que el problema no són els pactes. El debat a ERC no passa per si ser un partit d’oposició o un partit de govern. És clar que s’ha d’entrar als governs! Però no es pot renunciar al concepte que defineix el partit, que és el sobiranisme, l’aspiració nacional. No s’hi pot renunciar de cap manera, i a més, s’ha de visualitzar bé que no s’hi renuncia. Cal plantar-se, seriosament, sense estirabots. I assumir les conseqüències de la lògica interna. Llei de dependència? No. Fora del govern? D’acord, mira, mala sort, ja s’ho faran
Mantenir la integritat. Per tenir un partit basat en la renúncia nacional (a canvi de quatre llenties mal comptades) ja hi ha Convergència. Esquerra ha de representar el sobiranisme íntegre, honest. I evidentment també d’esquerres, socialdemòcrata. Però sense renunciar mai al sobiranisme, i per tant sense cap renúncia en la defensa de Catalunya i de la cultura (i la llengua) catalana.
Salut