Em reconeix que hi ha hagut un procés de concentració, però
no que aquesta concentració hagi estat conseqüència dels cara a cara perquè, diu, els anys que no s’ha fet cara a cara televisiu també hi ha hagut concentració.
Trampa. Trampa perquè els processos són processos i la qüestió és quines
dinàmiques posen en funcionament. Si els cara a cara generen una
tendència, aquesta tendència no es capgira si un any deixa de fer-se un
cara a cara. És com la física: si impulsem un cos fins que arriba a una
velocitat determinada i després deixem d’impulsar-lo, el cos redueix el
ritme d’acceleració però en cap cas fa una frenada ni fa marxa enrere.
Un cop demostrat que no es pot dir que els cara a cara enriqueixen la
democràcia si resulta que es tradueixen en una reducció de la diversitat
política, Campo es defensa dient que el que sí augmenten és la
participació. Segona trampa. Ell mateix havia explicat abans que els cara a cara televisats només eren possibles quan es donaven un seguit de condicions, una de les quals era que hi hagués un empat tècnic a les enquestes. És lògic pensar que l’augment de la participació s’explica més per aquest empat tècnic preexistent que no pas per l’emissió del cara a cara.
De fet, de la perversió democràtica que són els cara a cara en va donar el millor exemple el Sr. Campo mateix quan va explicar el cas d’unes eleccions gallegues en què el Sr. Fraga, tement l’augent del BNG, va voler fer un cara a cara amb el candidat socialista amb l’única intenció de polaritzar la campanya i frenar l’ascens del tercer en discòrdia. Pura conveniència. Res de beneficis per a la democràcia. I un servidor es va permetre també de recordar-li aquelles eleccions al Parlament de Catalunya tan disputades de 2003 en què PSC i CiU tenien un gran interès a fer un cara a cara per frenar l’ascens d’Esquerra. Per sort no es va arribar a fer, però La Vanguardia en va fer un al diari i en va publicar la transcripció al·legant l’interès que tenia per ser els dos partits amb més possibilitats. La realitat és que quan els electors van parlar, tant PSC com CiU van perdre deu escons cadascun. I aquells que no tenien interès van passar de 12 a 23.
Aleshores, si es demostra que els cara a cara perjudiquen la diversitat democràtica i que l’única que se’n beneficia és la cadena de televisió i l’ego del periodista de torn, per quin motiu s’insisteix en la idea en un curs com aquest que no és de periodisme sinó de política? Que potser es pretenia guanyar-se la bona predisposició de l’alumnat en vistes a un futur cara a cara entre Mas i Montilla?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Directament, el sr. Campo i Vidal, fa també de seguidista de concentracions de majories. Quan el món es mou i avança amb l’ascens dels heterodoxos.
NO és mal periodista, no, és l’entorn al què està subscrit (el pEsoista) malgrat ser demòcrata fragenc i catalanoparlant.
Quan comencem a parlar de drets i deures per a tothom i de democràcia pràctica i real, “l’albuferenc hispànic” els fa aigües per tot.
Sinó, veiem com li va al tal Joan Ferran, arrupit amb la bandera roha-y-gualda del socialisme més antisocialment estatal.
Darrerement, amb l’embranzida independentista, no paren de pelar-se-la però no tiren ni gota.
Una abraçada i gràcies.