Blog d'en Xavier Mir

Zapatero continua amb la seva ofensiva temerària. Quan ja semblava impossible, quan tot feia pensar que n’estava escarmentat, va l’home i ens deixa anar una altra promesa. Ho ha fet en la inauguració d’una terminal aeroportuària que ni tan sols va acordar el seu govern i que ha arribat amb molts anys de retard. Davant de tanta estultícia, cinisme i mala llet, la millor vacuna és l’esperit crític i la iniciativa política.

El president de la Generalitat, lògicament, també hi era per fer de corifeu i poca cosa més. I per dir alguna mentideta d’aquelles que en diuen pietoses però que no ho són. Diu Montilla que Catalunya és encara la locomotora d’Espanya, aquell tòpic tan arrelat que només els desinformats o els qui ens volen ensabonar i ensarronar  continuen sostenint. Si ho digués jo, que sóc un simple blocaire sense més assessorament que allò que se m’acudeixi de preguntar, seria poc més que lamentable, però que ho digui ell sabent que no és veritat és molt més greu. Que Catalunya té potencial és una gran veritat, però que el malbaratarem si continuem entestats en un projecte espanyol que ens escanya i ens arruïna ho és més encara.

Però Montilla s’equivoca encara en una altra cosa que el deixa absolutament fora de joc i que el retrata com un polític mediocre sense iniciativa política ni carisma de cap tipus: ara diu que potser és hora que la reforma de la constitució espanyola deixi de ser tabú. Li deu convenir desviar l’atenció cap allà, però sap perfectament que és un camí que no porta enlloc. Espanya no té ni ganes ni necessitat de reformar la seva constitució per resoldre els problemes que Montilla s’ha buscat des del moment que va voler presidir la Generalitat. Qui necessita una solució perquè té un problema és Montilla. Des de dijous passat té un cadàver a la Generalitat que li recorda que hem donat per morta l’autonomia. Si l’única solució que se li acut és demanar a Espanya que reformi la seva constitució, es posa en una situació d’una fragilitat extrema. El dia 27 de juny, quan anem a demanar respostes, ens pot explicar això, si vol. Però ja li avanço que no ens servirà. Cremarà una carta inútilment. Reaccioni, president, reaccioni!