L’any 2003 el país necessitava una sacsejada. Portàvem vint-i-tres anys amb un únic partit al Govern i semblava que la successió havia de ser vitalícia. Un partit que es fa dir nacionalista havia arrossegat Catalunya al peix al cove, a l’aixeta de Madrid, a la governabilitat d’Espanya, a la falta d’ambició nacional i, finalment, a un parell de legislatures d’entesa amb el PP. Ara ja no ens en recordem, però si no hagués estat possible un canvi de majories el 2003, l’estroncament del relleu hauria provocat moltes decepcions. Convenia una sacsejada. Convenia demostrar que CiU no formava part del paisatge natural de la Generalitat i que si governaven uns altres el país no s’enfonsaria. Feina feta. Bé o malament, s’ha governat, i del resultat de les darreres eleccions no se’n pot concloure que hagi estat un fracàs estrepitós. La diferència d’escons no és pas tan escandalosa. Ara ve la segona sacsejada.
Aquesta segona sacsejada ja no és com la primera. La sacsejada passa per carregar-se una mena de principi sobreentès que impedirira que un nacionalista espanyol pugui tenir la presidència de la Generalitat, com si fos un principi absolut. En cap cas la pot tenir? Ni tan sols en unes circumstàncies que n’afavoreixin el desgast davant el seu propi electorat? Perquè no és el mateix governar amb majoria absoluta que fer-ho mitjançant pactes. I menys encara si els pactes són amb independentistes. Uns independentistes, per cert, que cada cop tenen menys mala premsa a Catalunya. Abans deies que eres independentista i et veien com un somiatruites. Ara resulta que els somiatruites tenim conselleries com Governació, Societat de la Informació, Cultura, Indústria, etc., etc. Ara resulta que el president del Parlament acaba la sessió constitutiva amb un "Visca Catalunya LLiure!" (ja ho va fer el 2003) i ningú no es queixa. S’entén què vol dir? En Benach fa aquesta proclama des d’un càrrec institucional com n’hi ha pocs i l’espanyolisme, de qui tanta por representa que hem de tenir, no diu ni piu.
Però tornem a la sacsejada. La primera va ser com un terratrèmol que va obligar tothom a tocar de peus a terra. Més d’un va baixar dels núvols, però n’hi ha que encara s’hi resisteixen, i els diria que la caiguda serà més forta. Aquesta segona, en canvi, em recorda més una sacsejada gastronòmica, una remenada perquè tot quedi ben barrejat. Després ho posem al forn i quan ho traurem veurem quins ingredients donen més personalitat al plat final. Per això és fonamental l’entorn. Mentre el plat segueix la seva evolució, cal assegurar que per fora tot és a punt, que tenim la taula parada i el vi a la nevera. I, sobretot, que hi hagi gana. Perquè si hi ha gana segur que ens cruspim el plat, enacara que hagi quedat un cert regust de no-sé-què. Però si estem desganats el plat pot quedar abandonat i es pot fer malbé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hem sap greu escriure’t un comentari no relacionat amb aquest article però es que tinc un dubte. Que s’ha de fer per adherir-se a la campanya "Jo també vull un estat propi", la veu de les llambordes -es a dir jo- vaig respondre a la teva crida -ja fa temps- de titular tots els posts amb el lema 2Jo també vull un estat propi" però després d’això, ja m’he perdut. M’agradaria saber si això es tot.
Moltes gràcies i salut!
Si el president d’Esquerra del Parlament diu visca Catalunya lliure; hom pot interpretar i afegir-hi "lliure de ser més espanyoliste".
En el ben entés que allò que representa el votant d’Esquerra no vòl ser lliure per a ser més espanyolite.
El seu escrit, Sr. Mir, em fa pensar en aquelles "cartes al director" que publiquen alguns diaris, escrites -normalment- per algun treballador del mateix diari amb l´ànim de originar alguna mena de discussió o controvèrsia que ajudi a incrementar la quantitat de participants en un debat.
Pel que fa a mi, Sr. Mir, ho ha aconseguit.
I pel que fa al que diu més amunt, una precisió i, perdoni, un consell:
precisió: alguna gent -en pot estar ben segur- vota Convergència, i ho continuarà fent, malgrat Convergència.
consell: potser és difícil d´entendre però, si us plau, no ho ignorin.
Ben atentament,
germà Marx
Xavier,
Vagi per endavant que no hi tinc res personal en contra teu. Vaig ser una de les moltíssimes persones que ens vam adherir a la teva campanya. Ara bé, això no treu que el post que acabo de llegir em soni al conte de la lletera actualitzat. El motiu pel qual no és desitjable que un nacionalista espanyol sigui president de la Generalitat és perquè, per a ell, aquest càrrec no té cap mena de connotació simbòlica especial. Fins ara, quan els catalans havíem de cercar un punt de referència, ja fos per seguir-la, ja fos per oposar-nos-s’hi, sabiem que haviem de mirar a la presidència de la Generalitat. Els símbols són molt importants en tot cas, i més encara en el nostre, que el que es diu poder, poder, no en tenim tant com seria convenient. I molta part del nostre poder, i el de les nostres institucions estava en el simbolisme.
ERC ha fet una tria, legal i per tant, legítima, però penso que profundament equivocada. Equivocada perquè Montilla no es creu el càrrec, no sap el que significa, no ho té interioritzat. Aquest càrrec no és l’objectiu de la seva carrera, se l’ha trobat. Amb Montilla correm el perill que la Generalitat esdevingui una diputació gran. I no s’hi val a dir que ja ho era, perquè no ho era. I no ho era perquè els catalans nacionalment conseqüents, o la immensa majoria d’ells, el veiem com el nostre govern, com el fil s’unió entre el passat i el futur del nostre poble. La nostra lleialtat estava amb la Generalitat. La Generalitat tenia poder perquè els catalans creiem que tenia poder. Ara ja veurem…
Després també és molt poc comprensible que parlis de l’etapa de CiU com la del "peix al cove, a l’aixeta de Madrid, a la governabilitat d’Espanya, a la
falta d’ambició nacional i, finalment, a un parell de legislatures
d’entesa amb el PP", i miri’s de fer creure que ERC està lliure d’aquests pecats.
ERC ha dit que practicaria, i ha practicat el peix al cove, com s’ha vist en moltes negociacions amb el govern central, l’aixeta de Madrid (veure negociacions de pressuposts), la governabilitat d’Espanya (aprovació dels primers pressupostos ZP-ERC i les declaracions pertinents d’en Puigcercós), la manca d’ambició nacional (l’autodeterminació no és una prioritat per a ERC, ho acaba de dir en Puigcercós), i no, no ha pactat suports parlamentaris amb el PP durant dues legislatures, però li ha regalat la presidència de la Generalitat dos cops al PSOE (per mi és molt més greu donar-li la presidència al PSOE que no pas pactar al parlament amb el PP).
És per això que no estic gens d’acord amb el que exposes, i que em sembla, estic convençut, que darrera totes aquestes argumentacions que ERC ens està oferint el que s’amaga és l’única raó important. La lluita pels vots catalanistes. Abans has dit, com a eximent, que es raonable donar la presidència a un espanyolista si es desgasta. I ERC, que no es desgasta? Si com a mínim el tripartit hagués servit perquè els cinc escons que perd el PSC anessin a parar a ERC (o quatre, o tres), dius, va, vinga. Però ERC ha perdut 2 escons, el 24% del vots, i sembla ser que de la negociació per la configuració del govern en sortirà ben escaldada, havent perdut una part importantíssima del pressupost que gestionava en el darrer tripartit. I on han anat a parar aquests escons del PSC? Tres als "hippies happy flowers" que diu en Carod, i dos al lerrouxisme. Hem guanyat res nacionalment? Ha crescut ERC a l’àrea metropolitana? Oi que no? Doncs ja m’explicaràs el pla, perquè no el veig…
I això no vol dir que no m’agradi sentir cridar "visca Catalunya lliure" al president del Parlament, però si el preu es sentir cridar després "viva España" al president de la Generalitat, no compro. Per cert, parles també de que cada cop tenim menys mala premsa els independentistes. Permet-me que et corregeixi. Cada cop teniu menys mala premsa els d’ERC (i potser millorem una mica els altres, però de rebot), i cada cop teniu menys mala premsa perquè cada cop menys se us veu com a independentistes. Perquè no exerciu d’independentistes. Obviament, no m’estic referint a cadascun de vosaltres, m’estic referint al partit. Mira, penso sincerament que la direcció d’ERC ha decidit que pesa més ser d’esquerres que ser catalanistes. És una elecció. Però tingues present el que li va passar a Euskadiko Ezkerra. Ves que d’aquí a no massa anys una de les candidatures que es presenti a les catalanes no sigui PSC-ERC (PSOE).
A l’espera de ser un poble lliure, m’acomiado de tu.
Queda pendent un comentari; que porto uns dies donant voltes al que ens planteges. Especialment en contrast a alguns fatalismes i reclamacions que no sé ben bé com veure o situar.
Ara només vull dir-te que m’has despertat la gana. I que no deixaré que aquesta s’acontenti amb llaminadures. Que no està bé deixar passar el plat que es va preparant. M’alegra el visca el president del parlament.
Cordialment.
Suposo que el cognom del nou alcalde ja ho diu tot. Es trist com els d’esquerres no diuen res d’aquests 30 anys de veure passar alcaldes socialistes que venen imposats. Ah bé, si són d’esquerres és diferent ja poden fer el que vulguin.