Blog d'en Xavier Mir

L’apunt que ahir necessitava penjar —i que per força havia de penjar a Vilaweb— per acomiadar la Sílvia ha estat com una mena de toc i ha coincidit en el temps amb l’aniversari del primer apunt penjat. Va ser el 2 de febrer de 2006 i després de cinc anys d’activitat blocaire, coincidint amb la data, l’any passat vaig proclamar allò que en Saül Gordillo en va dir un “alto el bloc“. Ha passat un any. Han passat moltes coses. Les aniré desgranant els propers dies per poc que pugui, però potser ha arribat l’hora de tornar a fer aquest exercici de reflexió quotidiana i pública que és mantenir un bloc. Ara mateix, el més destacat que us puc dir per posar-vos al dia són aquestes dues coses:

La primera, que des del mes de juny de l’any passat sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. I cada dia més content de ser-ne. He trigat anys a decidir-m’hi. Sempre havia pensat que feia més servei des d’un bloc transversal i apartidista (malgrat les preferències evidents) que no pas assumint responsabilitats en una organització, però tal com havien anat les coses en l’independentisme transversal els darrers mesos —la campanya #votaindependència i el resultat de les eleccions de novembre de 2010 se’n poden considerar el millor exponent— la meva opinió havia anat canviant.

La segona, que des de la segona onada del CEO, publicada el 29 de juny de 2011 —diverses persones comptem els dies passats des d’aleshores amb l’etiqueta #jocompto)— sabem que tenim la majoria social per la qual tots plegats hem estat treballant. La tercera onada, la de l’octubre, va ampliar encara més el suport a la independència. I divendres passat un diari tan poc independentista com El Periódico ho va acabar de certificar amb una nova enquesta. Si ara em tornés a preguntar “Per què encara no som independents?” aquesta raó ja quedaria descartada.

Paradoxalment, però, aquesta àmplia majoria pensa que no guanyaria el referèndum. És a dir, que no és conscient de si mateixa. I no perquè el poble català pateixi cap malaltia psicològica col·lectiva, sinó perquè algú amb un gran poder mediàtic ens ha estat intentant convèncer que no estem madurs. I aquest algú és CiU. El missatge ha sortit tant de Joana Ortega com d’Artur Mas com d’Oriol Pujol, per agafar tres mostres de tres persones de pes a la federació. Això vol dir que, si abans teníem un problema que es deia PSC, ara en tenim un que es diu CiU. I ja cal que sapiguem centrar-nos i anar per feina, perquè del que siguem capaços de fer els propers tres o quatre anys en dependrà que deixem als catalans del futur una regió perifèrica feta un niu de planys i de nostàlgies o un estat europeu modèlic en progrés i en justícia social.

Enceto, doncs, una segona temporada d’aquest bloc ben diferent de la primera. Si m’hi voleu acompanyar, sereu ben rebuts. Llàstima que la Sílvia Martínez no pugui enriquir-lo ara amb els seus comentaris. Sens dubte la trobarem a faltar, però intentem, si us plau, no haver de lamentar el traspàs de gaire persones més tan lluitadores i enèrgiques com ella abans d’assolir el nostre objectiu. És a dir, anem per feina, que #tenimpressa i el país se’ns desfà a marxes forçades.