Blog d'en Xavier Mir

Joan Mora diu en un apunt que “A Mas se li entén tot” i hi afegeix que a ell també. Mora és cap de llista de CiU a Mataró i actualment és regidor a l’oposició, però el seu és el partit amb més suport (set regidors) després del PSOE-C (onze). Per tant, una peça bàsica per a la ciutat de cara a fer saltar, també aquí, com a Vilafranca, l’enquistament socialista que fa més de trenta anys que dura. Per saber què és el que podem entendre de manera tan clara, llegim l’apunt i hi trobarem que ens remet a una opinió expressada el passat 28 de juny d’enguany, l’endemà de manifestar-nos davant el Parlament per demanar als nostres diputats i diputades un Acte de Sobirania. En aquell apunt, “Spain Confederation & State of Catalonia“, hi diu textualment això: “Una sortida possible podria ser l’estat confederal. Això és, pactant políticament la Confederació espanyola però partint d’un Estat propi.” Personalment no acabo de veure el què de la confederació, però Mora és prou clar quan defensa que es faci la proposta de pacte des de l’estat propi.  Primer fem-nos estat i després ja preguntarem a la gent si es vol confederar amb Espanya, no? Per tant, sí, se li entén tot. Però… a Mas també?

Mora fa referència a l’entrevista de Salvador Sostres per a l’Avui. Una entrevista per a la qual s’ha triat un titular efectivament clar i contundent: “En un referèndum d’independència votaria que sí“. Fa temps, però, que hem après a llegir més, a buscar els peròs i els matisos. Per exemple, quan Mas afirma que “la meva missió és agrupar la major quantitat de gent al voltant del catalanisme per crear gruix de país. I això no s’aconsegueix proclamant-se independentista cada dia.” Sí i no. Ja no hi ha un catalanisme que no sigui independentista. El projecte del catalanisme polític s’ha reduït a aquesta única opció per eliminació de totes les altres. Això ho diuen totes les ponències presentades a l’àmbit polític del Tercer Congrés Catalanista (el pensament), ho diu la societat civil (el carrer, en les seves nombroses plataformes, i l’empresariat) i ho diu la gent del partit d’Artur Mas, com Joan Mora mateix. Per què, doncs, fa servir l’expressió agrupar al voltant de per referir-se al catalanisme i en canvi parla de proclamar-se per referir-se a l’independentisme? Precisament ara ja resulta més fàcil agrupar la gent al voltant de l’independentisme i deixar de fer proclames catalanistes, que són paraules buides perquè el projecte és mort. No hi ha projecte polític per al catalanisme que no passi per la independència.

Sabem que Mas, com a individu, votaria que sí en un referèndum. I que com a líder de l’oposició no posa límits a les aspiracions nacionals de Catalunya (fa més de dos anys ja en parlàvem, d’això). Però el referèndum no arriba tot solet i per la gràcia divina, sinó que cada cop veiem més clar que serà el punt final d’un trajecte que tindrà el zenit en la declaració unilateral al Parlament, per arribar a la qual s’haurà fet una feina prèvia. I aquest és el punt clau: la feina que s’ha de fer. Quan Sostres li pregunta si farà “el pas”, Mas respon: “La meva primera prioritat serà aixecar el país, superar la crisi i recuperar la moral de victòria. Després, la resta.” I l’error persistent de Mas, creure que es podrà recuperar la moral de victòria només agrupant al voltant del catalanisme. No. Precisament l’única proposta que pot fer de revulsiu per a aquest país tan cansat de tot és allò que ell ubica en el terreny de les proclames.

Ho recull perfectament una altra pregunta de Sostres: “Què esperem per marxar?” I la resposta de Mas, una trampa majúscula: “Que els catalans vulguin. Els catalans que a les darreres eleccions
espanyoles li van donar 25 diputats al PSOE, 10 a CiU i 3 a ERC.” Què vol dir, això? Mas entendrà que els catalans volen marxar d’Espanya quan CiU tregui més vots que el PSOE-C en unes eleccions espanyoles? I les eleccions catalanes, on CiU ja treu més diputats que el PSOE-C no serveixen? Malgrat el que escriu en Joan Mora, doncs, a Artur Mas no se l’entén. No té gaire clar si són els catalans els qui l’han d’empènyer o si ha de ser ell qui estiri, qui lideri aquest procés. Allargar aquesta posició plena de contradiccions i tebieses és afeblir el lideratge.

Mas necessita ajuda. Necessita el suport de la gent per poder fer allò que Sostres en diu “el pas”. Donar-li segons quin tipus de suport no fa gaire goig. Continua pensant que governar la Generalitat és el màxim objectiu, i amb aquest programa misèrrim de gestió d’una comunitat autònoma difícilment connectarà amb un país que té el cap en altres projectes de més volada. Però CiU ja porta dues legislatures a l’oposició i s’entossudeix a no liderar el procés d’independència malgrat que aquesta és la direcció que han pres les coses. Si ells no es mouen, i de rebot, ERC no es pot moure tota sola. Per tant, podem fer dues coses. O ens la juguem a la carta de Reagrupament, que ve a ser com tornar a començar de zero perquè diuen que no hi ha partits independentistes (i si no ens en sortim, ens suïcidem tots), o bé comencem a establir els ponts de diàleg, els quals, ben jugats, poden donar el seu fruit. ERC i CiU es podrien posar d’acord a defensar el concert econòmic (absurd des del meu punt de vista)? Doncs endavant, que cremin junts aquesta carta. Podrien coincidir també en el rebuig a la sentència del TC? Doncs endavant, que es plantin. I podrien coincidir a fer servir la Llei de consultes populars per sentir-se més recolzats en la seva presa de decisions i en el xoc institucional amb l’Estat? Doncs endavant! Que governin junts si això ha de permetre desenvolupar un full de ruta al final del qual hi pugui haver unes noves eleccions, la declaració unilateral d’independència per part dels partits vencedors i el referèndum en què Artur Mas diu que votaria que sí. Però que no juguin al vol gallinaci, perquè el país no tindrà pietat en la seva ràbia.