Al meu post d’ahir feia una defensa del vot nul perquè trobo que és una posició raonable. Encara no estic del tot segur del meu vot final, però continuo pensant que ens cal un debat de qualitat, amb arguments seriosos. Per això vaig intentar raonar la utilitat i el sentit del vot nul malgrat el que insignes articulistes han escrit. Ja fa més d’un mes, concretament el 19 de març, vaig escriure un post en què admetia que estava entre el NO i el NUL. De bon principi, la meva idea ha estat que si el NO tenia possibilitats de guanyar, el vot nul s’havia d’aparcar, però que si la batalla de l’estatut es donava per perduda, votar per la independència era una proposta que no estava gens malament. Després, seguint el fil de l’actualitat política, em va semblar que calia rebutjar l’estatut amb fermesa amb un NO ben clar. En un tercer estadi em vaig adonar que el millor seria aconseguir una posició unitària, que aparentment no serà possible. Ara mateix, crec que votaria nul, però em reservo el dret de tornar a canviar d’opinió. Perquè crec que hi ha una cosa més important que una o altra opció, i és la contundència del rebuig. No penso fer-me fort en cap de les dues opcions, però tinc molt clar que tots aquests matisos que ara discutim s’engloben dins d’una posició que és la que realment importa: el rebuig de l’estatut.
Segueixo amb interès les enquestes que es puguin fer a l’entorn del referèndum. Avui Vilaweb n’obria una. A les onze de la nit el NO avantatja lleugerament el NUL. Sobre un total de 1642 vots, el No i el NUL sumen un 71%, mentre que el sí només obté un 22%. Això és el que importa. Si em permeteu que ho escrigui, crec que el vot de l’entorn de Vilaweb és un vot de qualitat, un vot informat, però el problema que tenim és que, malgrat que la revolució d’internet avança també en l’àmbit de l’opinió política, encara són moltes les persones que votaran sense estar gens informades de les opinions que teixeixen el debat. El nostre repte és assaltar els mitjans escrits i radiofònics per fer arribar el debat a tothom, i també tornar a sortir al carrer massivament. Per això, malgrat el que deia Vicent Partal al Mail Obert d’avui, jo opino que la decisió de la PDD de donar suport a totes les formes de rebuig és encertada perquè els permet dur a terme la seva principal comesa, que és organitzar una nova manifestació que ens aplegui a tots. Fins i tot diria que aquesta diversitat d’opcions fa possible que hi tornem a trobar, potser en més quantitat, aquelles persones que, desobeint els respectius partits, es van decidir a acudir-hi.
En aquest sentit, jo també trobo, com algun altre blocaire, que la proposta de la Plataforma Som una Nació és tova. Potser busca un eslògan de consens que permeti aglutinar un espectre ben ampli, però tal com ha quedat l’estatut ens diuen que a Espanya només hi ha una nació, i caldria fer un pas més com a resposta. Però en qualsevol cas, ells també formen part del col·lectiu de rebuig. Plantegem-ho així: qui no estigui del tot satisfet amb l’estatut tal com ha quedat pot triar entre un vot NUL, un NO o un vot en blanc, però que rebutgi l’estatut sense por.
Tot plegat també em fa adonar d’una altra qüestió important que s’hauria d’integrar en el debat. Comença a ser evident que el que tenim entre mans és més que un referèndum. En part, per això lamentava ahir que hi hagi qui no vegi més opcions que el SÍ i el NO. El dia 18 de juny (si finalment és aquell dia) molta gent anirà a votar responent a preguntes que no són ben bé les de l’enunciat oficial. Per començar, i per desgràcia, hi haurà qui respondrà l’enganyosa pregunta dels partidaris del SÍ: "creieu que aquest estatut és millor que l’actual?" Però també hi haurà qui votarà pensant en l’estatut del 30 de setembre, o calculant el moviment de vots que comportarà un resultat determinat, o en un proper plebiscit per la independència. En definitiva, aquest referèndum ja no és només el referèndum que preveu la constitució espanyola, sinó que s’ha convertit en l’altaveu d’una gran diversitat d’opcions amb un element en comú: l’afirmació del catalanisme. Salvant les distàncies, hi ha un altre moment històric en què una consulta pensada amb una finalitat va donar lloc a un altre resultat: unes simples eleccions municipals van desembocar en la Segona República. Algú s’imagina Macià dient "proclamaria la República Catalana, però com que això només eren unes municipals, esperarem que torni el rei"?
Hi ha un altre aspecte que em preocupa. Veig a venir que, tal com va passar amb la constitució europea, una baixíssima participació no impedirà que es faci una lectura triomfalista d’una previsible (de moment) victòria del SÍ. Tal com es pot llegir en algun bloc, el SÍ representaria només una quarta part dels ciutadans amb dret de vot. Cal denunciar aquesta possibilitat.
També em va agradar un comentari que ahir van fer al meu post sobre les repercussions del NO i les del vot NUL. Un 35% de NO i un 55% de SÍ, posem per cas (els percentatges no han de ser necessàriament aquests) seria un gran èxit per al NO, però permetria tancar el tema de l’estatut reconeixent un alt percentatge de descontents i prou. Els ciutadans s’haurien expressat legítimament en contra d’un estatut que alguns polítics han admès que no és ben bé el que voldrien, però que és el que s’ha pogut aconseguir i que, en qualsevol cas, és l’eina per continuar desenvolupant l’autogovern. El debat no surt del simple "estatut sí / estatut no". En canvi, el mateix percentatge, o si voleu menys i tot, però substituint el NO per vots NULS té una altra lectura que desborda la pregunta oficial i evidencia que cal un altre plantejament. Té una lectura de desobediència civil organitzada, democràtica i pacífica. Al cap i a la fi, el dia que ens declarem independents ho farem a través d’un acte de desobediència civil organitzat, democràtic i pacífic, perquè no preguntarem a l’estat espanyol si ens dóna permís, sinó que li farem saber quina ha estat la nostra decisió. Per tant, el vot NUL és un vot que pensa en el 19 de juny, en el que queda de legislatura i en la legislatura que ve.
Hi ha encara un tema que ens està passant per alt. La nostra atenció se centra en el vot d’ERC, però el fet que CiU ja tingui decidit el seu vot no hauria de portar-nos a donar per lògica aquesta opció. Quan reflexionem sobre les conseqüències d’aquest debat hi hauríem d’incloure CiU. És injust que tothom es fixi en les contradiccions d’Esquerra i ningú no es fixi en les de CiU. Aquests dies m’he recordat d’aquell grup anomenat Demà Sobirania que, desobeint CiU en el referèndum per la constitució europea, demanava el NO. On són? On són els sobiranistes de CiU? On són les JNC, que competeixen amb les JERC a veure qui és més independentista?
I, abans d’acabar, un parell de qüestions més. Avui es parla d’una possible crisi de La Vanguardia. Deixeu-me que recordi una de les grans pífies d’aquest diari. Quan s’acostaven les eleccions al Parlament es va plantejar la conveniència i l’ètica política de fer un cara a cara televisat entre Mas i Maragall que hauria significat un menyspreu a les altres forces polítiques i una contribució a l’empobriment de la diversitat ideològica del país. Aquest cara a cara televisiu es va acabar desestimant, però aleshores La Vanguardia en va publicar un amb l’argument informatiu que aquells dos caps de llista representaven els partits que més interès despertaven entre els electors. Doncs bé, tant PSC com CiU van perdre 10 escons. Ja veieu quin interès hi tenien els electors. La notícia, evidentment, era l’augment de suports d’ICV i ERC. Per mi, La Vanguardia no té cap interès.
L’altra qüestió és que divendres s’acaben a Arenys de Mar els actes en commemoració dels 10 anys de la mort de Fèlix Cucurull. A l’acte de cloenda hi està prevista l’assistència de Josep-Lluís Carod-Rovira, que avui escrivia sobre Cucurull i sobre la relació entre Catalunya i Portugal a l’Avui. Esperem que aquests actes de commemoració i la intervenció final del president d’ERC ajudin a divulgar l’obra de Cucurull, que és un dels pilars de la història política d’aquest país. De moment, el que ja és a l’abast de tothom és una pàgina web de visita més que recomanable.
Res més per avui. Disculpeu-me si he escrit un post massa extens, però espero haver fet una petita contribució al debat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ACLARIM-HO?
Per els que esteu a favor de la legalitat vigent, que uns voleu VOTAR SI, altres NO, alguns en blanc, podeu fer-ho sempre que jugueu en les vostres regles de joc, ens podeu demanar fins a desganyitar-vos que votem el que voleu, però sempre dins del joc del REFERENDUM, Però molts em escollit canviar les regles, i jugarem al NOSTRE JOC del VOT NUL, i no jugarem al REFERENDUM sino com a PLEBE que som jugarem al PLEBISCIT,- el SI i el NO es per aceptar o no les últimes LLEIS proposades per els NOSTRES? representants… mentres que els que jugarem al PLEBISCIT que vol dir que no aceptem les LLEIS, totes les seves LLEIS, i si per aquelles casualitat guanyés per majoria absoluta el VOT NUL, automàticament quedarien ABOLIDES LES SEVES LLEIS inclos ("el DECRETO de NUEVA PLANTA.") que quedaria sense efecte.
Particularment NO VULL cap llei que m´ESCLAVITGE!!
.-PASSEU-VO…
Jo sols pensar que un CIUTADA de Catalunya tinga tanta BARRA com per signar en pròpia mà que acepta que no ens deixen tenir DELEGACIONS ESPORTIVES… m´entra un calfred…