|
Alguns insignes articulistes han escrit articles en què critiquen ERC perquè es decanta pel vot nul. Salvador Cardús a Tribuna Catalana o Martí Estruch al Mail Obert d’avui vénen a dir, com ja ha fet Artur Mas, que en aquest referèndum no hi ha més opcions que el sí i el no. Contra aquesta simplificació, però, jo vull fer una defensa del vot nul com un vot plenament democràtic, senyal de maduresa i expressió perfectament legítima de la desobediència civil. Hi haurà moltíssims ciutadans, més que no se’n preveuen ara mateix, que hi trobaran una expressió adequada al seu punt de vista. I aquests estaran agraïts que puguin afegir el seu vot nul a un moviment organitzat que tindrà molt més impacte com a tal. Perquè no sempre passa que allò que un individu vol votar trobi els canals per fer-se realitat. Jo em pregunto, per exemple: si diem NO ara que en tenim l’oportunitat, tindrem també l’oportunitat que se’ns faci una altra pregunta a la qual puguem dir SÍ? Algú creu que tenim possibilitats de recuperar el text del 30 de setembre després de tot plegat? (D’altra banda, jo personalment no l’he volgut mai, però l’he acceptat i l’hauria votat com a expressió de l’acord entre diverses sensibilitats polítiques catalanes; ara ja no) Algú creu que ens preguntaran si preferim tenir un estat confederat o un estat lliure associat? Com que tots sabem que això no passarà com a conseqüència immediata del rebuig a l’estatut, la decisió d’organitzar un vot nul esdevé una resposta plenament vàlida, també per a un partit que és al govern.
|
D’altra banda, avui Saül Gordillo diu al seu bloc que l’independentisme està més dividit que mai. Ho diu, suposo, perquè hi ha diverses propostes per al vot nul i també partidaris del NO. És cert que jo mateix he escrit al bloc, i ho mantinc, que una posició unitària en el referèndum hauria donat molta força a l’independentisme. Però també entenc que els acords no se signen des d’un bloc, i que són els agents polítics i els de la societat civil els qui han de vèncer dificultats i reduir distàncies. Cap retret per a ells. Al contrari, l’agraïment per la feina feta. En realitat la valoració de Gordillo potser no és exacta. Si mirem enrere trobarem lluites fratricides entre independentistes molt més sagnants i abundants que les actuals. Al nivell dels partits, recordem l’escissió del PI o les batusses del darrer 11 de setembre. El que jo veig, més aviat, és el contrari: una aproximació històrica de l’independentisme que, unit a noves iniciatives de la societat civil, configura de manera cada cop més clara un moviment social de masses de reivindicació de la plena sobirania. Si finalment dijous ERC es decanta pel vot nul, coincidiran en aquesta opció la Plataforma Som Una Nació que ahir es va presentar, la Plataforma pel Dret de Decidir (que acull també altres formes de rebuig a l’estatut) i la proposta Vota LLiure, Vota Independència. D’acord que les paperetes seran diverses, però el rebuig a l’estatut serà unitari. Cal valorar-ho. A l’altre costat hi ha els qui prefereixin votar NO, que també és, evidentment, una opció legítima i que en qualsevol cas s’afegeix al rebuig de l’estatut.
En tercer lloc, i aprofitant que tenim en Raül Romeva com a nou coblocaire, em volia referir a les declaracions de Joan Saura en el sentit que hi haurà un abans i un després de la remodelació del govern que ha comportat un cessament injust. Hi ha qui se’n riu perquè desconfia que a ICV siguin capaços de desmarcar-se del PSC. La realitat és que l’aposta estratègica d’aquest partit l’ha acostat massa al PSC, fins al punt de confondre-s’hi. Si l’amenaça de Saura es fes realitat, hi hauria dues consideracions a fer. Una és constatar que el PSC continua perdent suports en una davallada lenta però imparable. Per obtenir la Generalitat tot era sumar esforços: Ciutadans pel Canvi, suport d’ICV i finalment pacte del Tinell. Però ara tot allò es comença a desfer i el que queda és un partit vell i solitari que caldria renovar. La segona consideració és: si ICV es desmarca del PSC en la seva estratègia, a qui s’acostarà per sumar esforços? Voleu dir que no ha arribat l’hora que es debati l’estratègia sobiranista dins d’ICV com una forma d’acostament a ERC? ICV i ERC van ser els partits que més suports van guanyar en el darrer cicle electoral.
En quart lloc, també em volia referir a un article de Ferran Sáez a l’Avui. L’article forma part d’una llarguíssima tradició basada a donar ERC per acabada, a fer veure a tothom que ha tocat sostre. No hi ha res a afegir. Únicament constatar que fins ara l’ascens d’ERC ha estat continu i ha deixat en evidència moltes preteses prediccions. Potser entre els sectors nacionalistes del país encara hi ha qui creu que l’estratègia de CiU és molt millor, però només cal recordar que el 18 de febrer hi va haver molta gent que va desmarcar-se del seu partit i va anar a la manifestació. Hi demanaven que no es retallés l’estatut. CiU no sols ha admès les retallades sinó que s’hi ha fet una foto amb posat ben satisfet. El temps dirà, senyor Sáez. A mi, quan sento Artur Mas a dir que vol eleccions anticipades perquè caldrà desenvolupar el nou estatut els propers quatre anys em cau l’ànima als peus. No m’il·lusiona gens passar quatre anys negociant el traspàs de competències quan contemplo com una possibilitat més que viable obtenir la plena sobirania de cop. I si torna a guanyar el PP i ens vol derogar l’estatut? Jo ja n’estic cansat. Vull solucionar la qüestió de la sobirania nacional per poder-me dedicar a altres coses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola
això que dius seria cert si el vot nul com a expressió de desobediència civil fós part d’un projecte ampli de futur.
Però el cert és que en aquest referèndum el vot nul només serà la sortida airosa d’Erc del mal pas en què es troba, en què, per una banda no pot dir sí perquè les bases del partit no els ho permetrien, però no pot dir no perquè huaria de deixar el govern amb totes les poltrones que això representa.
L’endemà d’una hipotètica victòria del NO, segurament no ens preguntaran si en volem un altre o si volem la independència, però almenys els haurem demostrat que no poden fer el que els doni la gana. L’endemà del vot nul (per majoritari que sigui), aquesta porqueria d’estatut estarà aprovada legalment i entrarà en vigor.
Per dignitat nacional, DIGUEM NO, VOTEM NO.
Des de la iniciativa d’un vot per la independència hi ha la ferma voluntat que l’endemà del referèndum, gràcies a les experiències i reflexions que se’n derivin, es comenci a treballar per a convocar un plebiscit per la Independència.
I un No rotund és el que cal dir.
No a l’estatut proposat (sí a l’actual?)? No a cap estatut? No a l’autogovern de Catalunya? No a Espanya?
L’autonomia que ens cal és la de Portugal i cap estatut ens farà lliures. Jo votaré per la Independència i treballaré per ella. I tu?
Plenament d’acord amb en Xavier Mir. I davant dels super entusiastes del NO que no paren de boquejar sobre el vot nul, els diria que -honestament- es preguntin: la gent crítica amb l’Estatut -no només els nostres amics i col.legues-, alguna gens polititzada, anirà a votar que NO? De debò ho creieu? En la pràctica un 20% de vot nul suposa una impugnació sobiranista de l’Estatut que, en canvi, si la proposta és NO, quedarà molt més minvat. I, sobretot: si hi ha un 30% de NO’s… qui serà el maco que serà capaç de dilucidar quin percentatge correspon a la dreta espanyolista i quin al sobiranisme? En política, cal tenir estratègia que pugui ser posteriorment identificable i aprofitable. Sino, hi ha haurà molt mullader però tot quedarà en no res.