En els darrers anys hem assistit a l’ascens i consolidació d’ERC, el partit independentista amb més suport social i l’únic amb presència al Parlament. Durant anys, aquest ha estat el front sobiranista número u. Per a moltes persones, donar suport a la independència era fer créixer ERC en escons. Hi ha un segon partit que també té un sector sobiranista, malgrat que el partit en si no té com a objectiu polític l’obtenció d’un estat propi: CiU. En l’escenari polític que s’ha obert amb el nou acord de govern, el repte d’aquest país és que cadascun d’aquests partits avanci al Parlament amb el suport dels que tenen el perfil de centredreta o de centreesquerra. Si cadascú avança des del seu espai, en un futur no gaire llunyà, potser la legislatura que previsiblement començarà el 2010, serà possible un referèndum d’autodeterminació. Però això no passarà aquesta legislatura perquè un dels partits, el que ocupa el centredreta, no té encara cap intenció d’anar més enllà del marc estatutari. I aquesta opció ha fet que l’altre, el que ocupa el centreesquerra, hagi decidit esperar fent polítiques d’esquerres, com és propi, malgrat les dificultats que hi pugui haver. Així les coses, la Plataforma pel Dret de Decidir emet un comunicat en què assegura que el nou govern no permetrà avançar en el dret a l’autodeterminació.
El comunicat pot ser interpretat com un retret a ERC per part dels qui s’haurien estimat més un acord amb CiU, però cal recordar un cop més que CiU té el mateix objectiu nacional que el PSC: desenvolupar el nou estatut. El que diu la PDD, en qualsevol cas, és cert. Fins que la legislatura no s’esgoti, dels partits amb suport sobiranista al Parlament no en podem esperar cap referèndum d’autodeterminació. El millor que podria passar el 2010 és que ERC superi el PSC i que el sector sobiranista de CiU aconsegueixi portar el partit cap al gran projecte polític que és construir un nou estat dins la Unió Europea. Però si aquests dos fronts fallen, si ni ERC supera el PSC ni CiU assumeix la independència com a objectiu explícit, hi ha un tercer front que no entén de legislatures ni de partits, i per al qual ha arribat el moment després de molts anys: la societat civil.
Des d’un bloc polititzat com aquest, poc més es pot fer a banda de desitjar que l’activisme polític enceti ara aquest procés de concentració que desemboqui en una plataforma ciutadana de màxim consens, unitària i amb objectius concrets. La PDD té el crèdit de la històrica manifestació del 18 de febrer, i segurament és la més adequada per liderar aquest procés. Però si cal crear una plataforma nova a la qual s’integri aquesta i la Sobirania i Progrés, això també estaria molt bé. Els objectius han de ser clars perquè hi hagi la mínima conflictivitat possible entre les diverses sensibilitats independentistes. Des del meu punt de vista, alguns d’aquests objectius podrien ser:
1. Recollida de signatures per a una Iniciativa Legislativa Popular que permeti la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, cosa que ja ha posat en marxa Sobirania i Progrés.
2. Promoció de la campanya "Referèndum és democràcia", dirigida a l’extensa xarxa de mitjans de comunicació locals, comarcals i nacionals, a ràdios i a publicacions periòdiques per demanar que, sota aquest lema obrin espais de participació que alhora recullin el pols del país i posin sobre la taula el debat sobre la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
3. Organització d’un congrés sobiranista en línia.
4. Elaboració d’un reportatge en anglès d’uns cinc minuts de durada que expliqui el passat i el present de l’independentisme als Països Catalans per a una posterior campanya de difusió internacional a través de la Xarxa en pàgines com YouTube i basada en el visionat massiu des dels Països Catalans.
5. Convocatòria d’una concentració unitària i silenciosa de tot el sobiranisme sense consignes ni logos de partits per demanar un referèndum d’autodeterminació, cosa que es podria fer al voltant del 18 de febrer per celebrar el primer aniversari i per recordar que la nostra voluntat de decidir persisteix.
6. Repetició de la campanya "Jo també vull un estat propi" durant la setmana anterior a la Diada Nacional de Catalunya, aquest cop més enllà de la blogosfera i amb la complicitat de més mitjans. Per cert, no hi ha drets d’autor.
7. Realització d’un espot televisiu amb persones conegudes que volen formar un estat propi, especialment persones de parla castellana que no tenen una motivació ètnica ni identitària sinó social.
Segurament a algú se li acudiran més objectius. El bloc és obert per fer-los arribar als qui tenen la possibilitat d’organitzar la societat civil. Disculpeu l’extensió de l’article d’avui, però penso que aquest és un dels missatges més clars que cal enviar a la societat en aquest moment històric. No és moment per al pessimisme ni per a la decepció. On els partits no avancen, avancem nosaltres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
on es pot trobar el comunicat? a la web de la Plataforma Dret a Decidir no surt publicat.
Hola Xavier, vull insistir en el fet que (al meu entendre) et centres massa en dues forces polítiques. Si
el 2010 hi ha un canvi real no serà perquè CiU es mogui d’on està, sinó perquè ERC
tindrà mes suport electoral i perquè hi haurà una nova força de l’Esquerra Independentista que
pressionarà cap a l’Esquerra i cap al Sobiranisme. Et recomano un text
que vaig escriure al meu blog.
L’altra cosa és el llistat d’objectius… a mi em sembla mes aviat un
pla d’acció. I Dintre d’aquest pla d’acció, síntesi del que s’està
veient aquests dies, trobo a faltar coherència nacional (cal decidir si
Països Catalans o CA de Catalunya) per no fer ballar els caps a la gent
de la resta del territori (sovint s’animen i al final el pastis se’ls
menja la gent del Principat). Si es decideix Països Catalans, això de
Catalunya cal començar a plantejar-se’l com a terme pels afers referents a la Generalitat i poca cosa més! L’altre cosa que trobo en falta és un ordre d’importància. És
a dir, no es pot posar al mateix calaix una recollida de signatures als
Països Catalans que una pel·lícula de 5 minuts al youtube. Les dues
coses son importants però enten-me, no és el mateix.
Au, endavant!!
Estic molt d’acord amb el què dius, Xavier, i també penso que la "societat civil" (ara que l’expressió, mira que és carrinclona!) és una força bàsica per als objectius polítics que ens proposem. Jo diria que el seu principal objectiu és explicar, al marge dels partits, les (inqüestionables) virtuts que tindria la independència per Catalunya. Virtuts culturals i econòmiques. Aquesta és, em sembla, modestament, una de les claus per tirar endavant. El tema del referèndum està molt bé, però només hauria de fer-se, crec, si les dues principals forces polítiques catalanistes (més, o menys), donen suport explícit i fan campanya pel vot favorable. De moment, CiU encara és necessària en aquest sentit. Salut!
Et vaig seguint i normalment coincideixo amb la majoria dels teus plantejaments, m’agradaria però plantejar la possibilitat d’encaixar el discurs sobiranista amb la necessitat que tenim d’un discurs ambientalista davant un fet tant important pel futur social, ambiental i econòmic dels Països catalans, el canvi climàtic, caldria articular també en que davant els problemes ambientals que ens venen a sobre, sense un Estat propi no podem decidir accions, ni polítiques sobre el territori que facin contenció dels efectes que el canvi del clima al nostre territori comportarà.
L’inmersió lingüística comença a donar resultats. Fa una cinc anys la relació escrita que jo tenia amb la majoria del clients de la meva empresa era molt majoritariament en castellà, malgrat que les converses telefòniques eren en català. En els darrers tres o quatre anys les coses estan canviant, i depressa, els nous executius catalans que poc a poc accedeixen a càrrecs de responsabilitat fan servir majoritariament el català en les relacions econòmiques electròniques.
Naturalment aixó encén totes les llums d’alarma en el bandol opressor. El signe del combat per la llengua comença a canviar. S’organitzen i ja tenim aquí un partit unionista.
No anem tant malament.