Blog d'en Xavier Mir

Que quedi clar, d’entrada, que un servidor no va ser ahir a la
concentració de la plaça Sant Jaume. No hi vaig poder
anar perquè estava treballant. Com el meu cas n’hi ha molts
altres. Alguns ho han dit públicament i tot, com Vicent
Partal, que al Mail obert
d’ahir deia que seria a Palma. Hi ha un altre fet que pot haver
frenat moltes persones. Hem de pensar que molts porten un grapat de
dies tornant tard a casa i marejats de tantes voltes. I en aquesta
situació, la idea d’haver-se de manifestar i arribar a casa
encara més tard ha fet certa mandra, suposo. D’altra banda, el
perfil del convocat no és precisament el qui viu a Barcelona o
entorns immediats, sinó el pobre usuari del servei de rodalia.
Hi ha, doncs, una base logística, una dificultat que explica
la poca assistència d’ahir. Però n’hi ha una altra que
cal tenir present.

Ahir van coincidir els sectors més
polititzats de la societat. D’una banda, l’independentisme que
relaciona la crisi ferroviària amb la mala gestió d’un
estat centralista, gasiu, i d’una altra els qui es mouen en clau
espanyola i saben que el desgast de Zapatero beneficia Rajoy. Qui hi
ha al mig? Qui no era a la concentració? El votant i
simpatitzant del PSC, que per molt dolenta que sigui la gestió
i per molt malament que vagin les coses no protestarà
públicament per no posar els seus en un compromís. La
resistència a admetre el disgust és gran. Aquests
darrers mesos i anys el PSOE ha donat nombrosos motius per
engegar-los a pastar fang, i alguns ho han fet. Cal recordar que
Montilla va treure cinc escons menys que Maragall. Al cap d’un any de
govern, l’assentament institucional no està servint al PSC per
guanyar suport. L’abstenció que es registra arreu és un
degoteig de decepcions que afecta tots els partits, però també
el PSC.

Tots aquests fets són indicis
que el socialisme català no està per llançar
coets. Fa un any deien que si guanyava Zapatero guanyava Catalunya,
però Zapatero ha governat condicionat pel PP, ha incomplert
compromisos com el de la documentació de Salamanca, ha tancat
la porta a l’Espanya federal, ha fet que Maragall acabi trencant el
carnet del PSC, ha generat la crisi de Renfe i moltes persones han
d’estar decebudes i tenses per força. Una altra cosa és
que ho dissimulin amb diplomàtiques expressions i enrevessats
arguments. Tots saben que un referèndum com el que proposa
Ibarretxe o com el que demana un 60% de catalans s’ha de poder fer.
Tots saben que els arguments dels partidaris de l’estat propi són
més consistents que la defensa a ultrança de la
constitució espanyola. Tots saben que tard o d’hora la
societat serà interpel·lada perquè decideixi si
continua dins l’Estat espanyol o si forma un estat nou i pocs es
veuran amb cor d’argumentar l’unionisme. Ells seran els últims
a incorporar-s’hi i ara els toca el paper d’aguantar tant com es
pugui. Paradoxalment, els progressistes es troben fent de
conservadors. Volen conservar la unitat d’Espanya. A qualsevol preu?
Encara que el país continuï rebent uns pèssims
serveis i un pèssim tracte per part de l’Estat? Si tots saben
que les economies domèstiques i la qualitat de vida se n’està
ressentint, per què persisteixen a fer de tap?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!