I el tercer i darrer desig és que els companys de Reagrupament facin un esforç per canviar de formes, d’actituds i del que sigui, perquè altrament tampoc no aconseguiran entrar al Parlament. Ho dic arran de comentaris que he llegit en aquest bloc mateix o en d’altres. N’hi ha que donen per suposat que l’absència de les CUP beneficia directament Reagrupament. No dic que no sigui possible, però dubto que sigui tan immediat com això. Donar-ho per fet és ignorar que el perfil de cupaire i el de reagrupat no són ben bé el mateix. Per tant, pot quedar una mica prepotent.
Els exemples d’aquest bloc a què em refereixo són comentaris a l’apunt d’ahir en què s’afirma que jo odio Reagrupament. O els nervis estan a flor de pell o hi ha persones hipersensibles o d’altres amb ganes de rendibilitzar hipotètics rols de víctimes, perquè crec que en cap moment he traspuat odi. No es poden confondre les coses d’aquesta manera tan barroera. A la vista d’alguns comentaris, sembla que tot independentista ha de fer-se, per força i a l’acte, de Reagrupament. I veig uns indicis d’intolerància que personalment em puc tirar a l’esquena, però que, en termes de comunicació política, i si no es fa un esforç perquè això canviï, perjudicarà aquesta moguda, que d’altra banda pot donar fruits interessants.
Abans no m’ho digui algú altre, ja avanço que no atribueixo a Reagrupament comentaris com el d’un tal (sí, encara!) Andreu (“vols dir que no vas d’il·luminat tú?”), però si escric això és perquè he trobat aquest mateix to en molts altres comentaris de reagrupats declarats. Molta sort per a tothom i ens trobem per a la declaració unilateral. Mentrestant, calma i respecte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Xavier,
Gràcies per tot. Només comentar-te que no cal que t’hi facis mala sang amb tot plegat. Per ells faran, que sembla que tinguin un exèrcit de pululadors cibernètics.
No és així com es fa política i si en Carretero, el seu únic gurú, no els diu que parin malament aniran els que encara confien en aquest moviment messiàtic per aconseguir alguna cosa.
Repeteixo: gràcies per tot, i em sap greu no haver-hi arribat.
Pere.
No pateixis noi per tot això dels R.cat. En un comentari a un apunt teu anterior ja vaig explicitar com havia anat el tema de la seva sortida messiànica d’Erc. Va ser una llàstima, de debó. Però aquest món és així i no avançarem fins que això no és superi.Allò que els psicopedagogs anomenen la “inmediatesa adolescent”.
Per sort no hem d’afrontar una Cup en escissió, perquè han guanyat els que eren aprtidaris de no presaentar-se. Veuríem què hauria passat si els vencedros democràtics fossin els del sí a presentar-se. Aleshores hauríem comprovat la qualitat democràtica del grup en qüestió.
I és que al matí m’he llevat d’hora amb la preocupació de respondre sobretot la confusió sobre l’odi. Tota sola ja és greu, però és que també m’amoïnava com a símptoma de pujada de grau d’una agressivitat que hauríem de no permetre’ns ni com a comentaris al debat, ni de broma, ni de cap manera. Calma i respecte, tens raó, molta, en la reclamació que en fas.
Així, gràcies per l’apunt, que m’ha permès concentrar-me en altres coses. I pels desigs, gràcies també.
🙂