Des d’avui i fins a la jornada electoral, els socialistes tindran molts i molts problemes i arribaran a la contesa visiblement tocats. Aquell vídeo que van fer circular sobre les victòries a l’últim moment quedarà com una anècdota ridícula que ells mateixos preferiran no recordar –de fet, heu vist que n’hagin tornat a parlar gaire?–. Tornant a La Vanguardia, avui dimarts expliquen que tant el fracàs d’Hereu com les retallades imposades per Zapatero els han obligat a canviar d’estratègia i ja se sap que quan canvies massa d’estratègia acabes que no ets capaç d’emetre un missatge mínimament creïble i coherent.
Aquesta davallada contínua dels socialistes no s’explica per causes endògenes. O no només. Si bé és cert que l’excés de poder aixeca suspicàcies i que desgasta per naturalesa, això sol no ho explica tot. Sens dubte és el procés sobiranista, el desplaçament de la centralitat cap a la independència, allò que els ha trencat el discurs i l’estratègia.
El problema dels socialistes catalans és un doble dogma que són dues cares d’una mateixa moneda: d’una banda, una excessiva obediència a Rodríguez Zapatero, una obediència que no és ni corresposta ni recompensada. Al contrari, sovint fa l’efecte que el PSOE autèntic, l’original, el d’Espanya, vol que el PSOE-C perdi la Generalitat. Potser perquè el joc amb Artur Mas els resulta més còmode i més rendible? Ja se senten veus que proposen desmarcar-se’n, ja, però Montilla, que s’equivoca, els fa callar a l’instant.
De l’altra, el dogma que la independència no és una opció, que cal negar-la de totes totes. I també aquí les esquerdes són cada cop més evidents. La setmana passada, Bustos (Sabadell) i Baron (Mataró) aprovaven les mocions de suport a les consultes independentistes dels seus municipis. Ahir, l’exbatlle de Badalona Joan Blanch, fundador del PSC, apareixia al costat dels promotors de la Conferència per la Independència. I és que davant de l’evident inviabilitat d’una incerta i quimèrica aposta federal, el PSOE-C se situa en una disjuntiva clara: o fa costat a PP i Ciutadans en un espanyolisme cec i recalcitrant o fa un tomb a la seva estratègia i fa seu, si no el discurs independentista, almenys el del dret de decidir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No convé menystenir l’adversari. El PSC no s’ha construït en quatre dies. I, n’estic convençut, no caurà pas. No hi haurà ensorrament.
Infravalorar qualsevol actor polític constitueix un atemptat de lesa patria.
Pensem en positiu. Valorem els punts forts i febles dels altres. Però, sobretot, no llancem campanes al vol massa aviat.
Cordialment,
Pere
En canvi, ara encara hi ha molts catalans independentistes, que votaran a CiU. Per varis motius, però principalment perquè l’alternativa que es vol construir des de RCat i altres, no té la força que hauria tingut si en aquests moment ERC fos a l’oposició i fos ella, amb tot el potencial com a partit parlamentari, fes una crida a la candidatura unitària per proclamar la independência. Encara més, si CiU haguès pactat amb el PSC-PSOE, com volia el ZP i Duran. Possiblement amb una ERC a l’oposició amb el discurs més nacional i independentista, que proposava en Carretero, s’hauria visualitzat que CiU i PSC-PSOE, volen el mateix: L’encaix de Catalunya a Espanya (un potser amb més cura pel català, però al cap a la fi, tots volen que siguem espanyols)
En canvi, ara ERC és troba que a fet fora al Carretero i milers de militants i simpatitzants pel fet de voler la candidatura unitària al parlament. Ara ERC mira de recuperar terreny amb les consultes, però sempre tindrà aquesta contradicció de haver fet fora qui proposava el que tots els independentistes demanen: Proclamar la indendència al Parlament per després fer el referendums.
Tot això no ajuda i per culpa d’ells, ara no estem molt més a prop de la independència. El PSC-PSOE, s’hauria desgastat igualment manan amb ERC o amb CiU. Com també a l’Ajuntament amb el impresentable de l’Hereu
Si em permeteu, des de la militància crítica a Esquerra, voldria comentar alguns aspectes d’aquesta suposada unitat independentista:
1. Esquerra m’ha decebut en molts aspectes, però segueix essent l’únic partit independentista amb representació parlamentària i ha aconseguit visualitzar que l’alternança política al nostre país és possible.
2. Em resulta difícil de comprendre (malgrat que en conec els motius) aquesta obsessió en criticar el paper d’Esquerra en el procés d’independència basant-se, únicament i exclusiva, en el pacte amb el PSC i donant per fet que un pacte amb CiU hauria estat quelcom meravellós. Si volem la unitat, potser que ens tractem amb respecte els uns als altres, no?
3. Resulta curiós de constatar que sempre que es reclama unitat es fa amb tot un seguit de condicions prèvies irenunciables (no pactar amb el PSC, primer independència i després política (seguint la línia del PI)…) que fan impossible, d’entrada, que Esquerra se senti còmoda amb aquesta idea.
4. El segon tripartit, malgrat l’evident mediocritat, ha dut a terme coses positives, com ara la llei del cinema que ja es comença a criticar des de CiU, per exemple, o el traspàs (limitat per l’autonomisme que no ens atrevim a trencar) de rodalies.
5. Em costa d’acceptar la generositat amb què ens hem pres el llinxament constant i persistent contra en Josep-Lluís Carod-Rovira, cosa que parla molt poc en favor de tots nosaltres. Agradi més o menys, estem parlant d’un dels pocs polítics brillants de la política catalana actual i ens hem permés el luxe de prescindre’n alegrement…
6. El PSC i CiU es retroalimenten i accepten la perpetuació del model autonòmic vingut a menys que estem patint i patirem.
En fi, que potser que sumem i ens deixem de tonteries de l’estil “i tu més”.
Salut i República!
David
Estic d’acord en moltes de les coses que dius però hi ha una cosa que no quadre: Sembla que ERC perderà més escons que no pas el PSOE de Catalunya. Si això li sumes el fet que, probablement serà CiU qui recolli part del vot d’Esquerra, doncs sembla que alguna cosa falla. Tampoc no soc gens optimista respecte a la possibilitat que la possible candidatura formada per Laporta, Carretero i companyia tregui un resultats massa bons. Tant de bo m’equivoqui, que quedi clar. Però no ho crec pas.
Penso que, d’una banda, hem de donar tot el suport a Esquerra. Em fa molta ràbia que suposats independentistes no parin de tirar pedres a la teulada, al, avui per avui, unic partit independetista parlamentari, encara que l’hagin cagat més d’un vegada i més de dues. Qui hi ha que ho faci tot bé ????
D’altre banda, tornaré a demanar, un vegada més, que tots els independetistes que no vulguin votar Esquerra, s’uneixen en una única candidatura en la que hi sigui absolutament tothom. Es hora, per tant, de la generositat.
Que tothom tigui molt clar que CiU no ens portarà a la independència. I que, si no anem a votar, tampoc la obtindrem. Per tant, o votem Esquerra, o votem aquesta altre llista que hauria de ser molt unitària.
Dic això, perquè correm el risc que l’evident independentisme sociòlogic no tingui una traducció política al parlament en forma d’escons. I jo no estic disposat a perdre quatre anys més. De cap de les maneres.