Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

28 d'agost de 2010
CiU (segon front)
2 comentaris

CiU i la independència: de la descripció a la prescripció

Descriure és intentar definir algun fragment de la realitat –”Representar amb paraules escrites o dites“, segons el DIEC–, mentre que prescriure és obligar, ordenar. La diferència sembla clara i els qui hàgiu fet una mica de lingüística sabeu que tenim també la descriptiva i la prescriptiva i que aquesta distinció es pot aplicar a molts altres àmbits del coneixement. Però els termes i els conceptes que representen em semblen interessants per una altra qüestió que m’ha suggerit la lectura d’unes declaracions de Felip Puig a La Vanguardia. Un cop més, la història ens demostra el tipus d’error en què cauen a CiU.

En el teatre neoclàssic va passar que es va fer una lectura en clau prescriptiva, preceptiva, d’allò que Aristòtil o Horaci havien expressat com a descripcions. De sobte, perquè el teatre fos bo, havia de tenir aquells elements que s’havien descrit. Això, lògicament, va durar el que va durar, perquè en art no hi ha fórmules infal·libles i tot intent de dictar normes està condemnat a la caducitat. Valgui com a primer exemple aquest tema clàssic i passem al segon.

Llibertat, igualtat i fraternitat. Som a la França de finals del XVIII. Dels tres conceptes, quedem-nos amb el segon. Tots som iguals. Què volem dir amb això? Que no es pot fer diferències discriminatòries per raó de classe social, sexe, religió, etc. Els valors republicans que es van definir aleshores i que encara avui són un far per a molts. Però què va fer França? Passar de la descripció a la prescripció. Del “tots som iguals” al “tots hem de ser iguals”. I, és clar, si tots hem de ser iguals, comença la cerca i destrucció de tota diferència. Tothom a parlar francès i prou, perquè així serem tots iguals.

Doncs bé, el mateix podem aplicar a CiU. Un cop d’ull a la política catalana porta a la conclusió, vist el pes de CiU, que serà difícil que Catalunya sigui independent mentre aquesta coalició no ho vulgui, mentre el projecte no sigui plenament assumit pels qui han tingut més suport electoral fins ara. Però quan es passa a afirmar que sense CiU no hi ha independència es passa de la descripció a la prescripció. I les connotacions de tirania, de xantatge, de monopoli, de prepotència i de no sé quantes coses més que hi pugueu trobar són més una font d’antipatia que no pas un reclam per fer amics.

És cert que, seguint aquest plantejament del rol de CiU moltes persones s’han posat fa temps a empènyer en aquesta direcció. Ahir mateix ho argumentava Víctor Tarradellas i el mateix podrien fer Àngel Colom, Èric Bertran i tantes altres persones, però no és menys cert que altres han desistit i n’han marxat. I és que la descripció ha estat vàlida fins ara, però no hem de caure en el parany de creure que sempre serà així i que serem independents quan CiU vulgui i si CiU ho vol. Perquè si les coses han de ser així, més d’un es podria sentir temptat de fer un altre cop de porta, que les portes, darrerament, se senten molt a petar per totes bandes.

  1. La propera legisltura no aconsseguirem la independència. Es molt senzill: Guanyarà les eleccions una formació que esquiva la independència. I la gent ho sap. Per tant, els catalans decidirem (jo no) no ser independents la propera legisltura. Això és democràcia i hem d’acceptar-ho. Ras i curt.
    I Artur Mas tindrà raó en dir que no estem madurs perque CiU serà, sense cap mena de dubtes,  la força que guanyarà. I ho farà tenint el segón a molta distància.
    Però hem avançat molt i la próxima legilstura serà la última de la dependència. Serà de transició. Serà el moment del debat serè i tranquil de tohom amb tothom (ara és una olla bullint) i serà quan tot acabarà de madurar. Tot quedarà clar i definit el què , el com, el quan, qui si i qui no. Tot quedarà vist per a sentència. Mentrestant, tranquilitzem-nos una mica i cal seguir treballant sense descans.
    Respecte al tema de Reagrupmanent, no et preocupis. Tot forma part d’aquesta ebullició. Ja t’he dit que ets un bon blocaire.

    Respon

  2. Bon dia i bona hora,

    confiem més, només faig un pensament, en la gent que en el resultat d’unes prescripcions polítiques. Si no, si no seguim el bon criteri de l’electorat, no hi ha res més a fer. Dediquem-nos al joc de bitlles o a caçar bolets o a veure porno free al casal dels castellers.

    Si la gent vol, sense lideratge, ni únic ni messiànic ni il·luminat per forces enigmàtiques i esotèriques, Catalunya serà independent; altrament de com demana en Pujol i tants d’altres educats cristianament, que necessiten algú que vagi al davant del ramat per indicar el camí sense consultar-los per on han d’anar sota prescripció.

    Això de la formació judeocristiana dóna per molt; si s’equivoquen, que ho fan dia rere dia, l’endemà demanen comprensió i perdó i fan alguna correcció per entretenir el personal i… Aquí no passa res, endavant com si res. Perquè, realment, el que fan de fa més de trenta anys, és no decidir sobre res que els pugui cremar políticament; l’assumpte, l’estratègia del líder cristianojueu de la pseudodemocràcia espanyola és no decidir, esperar els fets consumats i llavors apuntar-s’hi.

    En Pujol  i en Mas i en Maragall i en Montilla i en Saura i n’Herrera i en Carod i en Puigcercós, tots plegats, continuen amb la mateixa jugada; i si decideixen, com a líders d’una situació, se n’equivoquen, es declaren públicament innocents i enganyats pel context i les males companyies en allò decidit, i endavant com si res, o fora que els seus companys són caníbals i se’ls mengen per tal de col·locar-se a sobre dels cadàvers polítics (vegeu Castells). 
    PAPER DEL POBLE CATALÀ: Esperem amb graciosa complaença les seves properes intervencions a l’escena del poder. O no, aquesta és la clau de la independència.
    NO cal donar-li més voltes, si volem independència la tindrem, però sense cap d’aquests i ells ho saben ben bé. Seguir-los, en els seus discursos, és donar-los un paper que no els correspon, que no representen valor afegit en un procés d’independència, ans al contrari, un valor minvat, que frena, que impedeix, que fa pedagogia de l’estat; descompten milles cada vegada que parlen, que sempre ho fan de cara a casa, a casa seva s’entén, a favor de l’estat que els ha parit i reconegut un lloc al món, malgrat ser tan inútils com són; de fet, cap d’ells tindria sortida al mercat laboral tal com va l’exigència de qualitat. Perquè el que ells, intímament, en la intimitat de la seva família i economia, fan, és estimar la seva nòmina i l’admiració que gent ingènua els hi demostra.
     
    I només, només si l’estat TOMBA, que segur que TOMBA, però no se sap quan, només si TOMBA, llavors giraran la casaca, intentaran participar de l’àpat de la independència i menjar-ne la millor part. Però d’això en serà protagonista el poble, el poble ignorant sobre el qual han decidit ells, com a genials intèrprets de la voluntat sobirana i natural dels humans. Ara per ara, convençuts de la seva autoutilitat i porucs dels canvis cap a la foscor desconeguda, estiren a favor de l’estat, on, que cert que és, viuen bé, sense riscos excessius i amb la teca garantida.

    Després, si TOMBA, diran que ells ja ho sabien, que no volien desequilibrar ni produir la fractura social a Catalunya, reconeixeran que el poble tenia raó, s’adaptaran i faran conferències arreu explicant-se i endavant, com si res. Benach farà conferències a les associacions d’internautes jubilats del baix Nil.

    Però, de forment ni un gra; d’independència ni un pas.

    Qui entengui què passa no és un geni, és un ésser humà senzill, que no cau en el parany de donar a tota aquesta gent categoria d’una espècie inexistent, la dels inhumans del més enllà. A la política no hi ha més enllà.

    La via cap a la independència és la dels votants i no pas la dels líders d’un passat present però minvant. Tots units fem força i no hi ha més. A Irlanda, morts i morts, manifestacions i manifestacions, debats i debats, tot estèril, no hi ha hagut independència, la població s’ha fet enrere, a cop d’exèrcit i repressió. A Euscadi, morts i morts, manifestacions i manifestacions, debats i debats, tot estèril, no hi ha hagut independència, la població s’ha fet enrere. A Kosovo, del no res, ja n’hi ha estat, la població s’ha fet endavant.

    Catalunya, la lliure, és a un pas de la gent que la vol.

    Si el fa endavant, demà mateix independents; si el fa enrere, d’aquí cent anys pendents de si Madrit ens dóna diners per fer escoles infantils.

    Som-hi doncs, fem-ho! Però és clar, els espanyols hi són i no volen. Hem d’aconseguir, aquest és l’objectiu, que quan puguin votar, marxin d’excursió i no ho facin; és una escletxa per on podem entrar-hi. Que notin els efectes, però no la manera d’aconseguir-los; els hem de deixar escridassar i desfogar-se, fent-los creure que, com que van guanyant, no cal que votin, que Montilla i Sánchez Camacho i Mas i Herrera ho tenen tot ben lligat i assegurat.

     
    I l’endemà de les votades. Oh, sorpresa! Han perdut el lloc!

    Ja se sap que secret de dos, secret dubtós, i que secret de tres, secret no és; per això només ho escric al vostre bloc, que, així, només en som dos, peró la independència de Catalunya s’ho val, vull dir, paga la pena córrer el risc que ens descobreixin, els espanyols, perquè, n’estic convençut, Catalunya s’ho val. Qui no s’arrisca no pisca!

    Pels néts dels qui traspassaran abans de la independència!
    Per na Caterina Albert i pel paradís!
    Per na Maria Mercè Marçal i pels nostres filles i fills!
    Per en Ramon Muntaner i per Macià!
    Per mossèn Cinto i per Companys!
    Per n’Irla i en Gamper!


         Salut i República de Catalunya!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!