Blog d'en Xavier Mir

Aquesta crònica de la creació d’un estat propi té avui una nova entrada amb la intenció de girar els ulls cap a Artur Mas, cap de l’oposició i probablement el proper president de la Generalitat de Catalunya vista la confirmació de l’actitud pseudokamikaze per part del PSOE-C. Avui diumenge, a l’espai l’Entrevista de Catalunya Informació, Mas ha fet una afirmació en la línia del que ahir es demanava a la concentració d’Acte de Sobirania davant al Parlament de Catalunya. Una afirmació, això sí, vinculada a una condició. A cadascú, allò que li és propi. Tal com recull l’Avui, en cas de produir-se un mal acord de finançament i una sentència sobre
l’Estatut desfavorable als interessos del país, “Catalunya haurà
arribat a la conclusió i a més a més, a la conclusió pràctica, per la
via dels fets, que per seguir lluitant per l’autogovern i per la seva
pròpia llibertat, la seva capacitat de decisió i pels seus diners,
doncs, la via constitucional i dels Estatuts d’Autonomia ha deixat de
ser útil“. Podeu escoltar l’àudio i descarregar-vos-el des del web de catradio.cat.

A cadascú, allò que li és propi, deia, perquè és normal i fins necessari que els nostres representants polítics parlin en condicional, que facin penjar determinades decisions de determinades conjectures. Som nosaltres, la ciutadania que va per lliure, els qui ens podem permetre d’exigir que es reconegui la fi de la via estatutària. És necessari que així sigui i ahir ho vam fer. Ens vam plantar al Parlament i vam obtenir el compromís de vuit parlamentaris d’ERC. Un parell més de CiU es van endur el paper per consultar-ho amb la resta de la formació, en una mostra evident d’això que explicava. Els partits polítics tenen elements en comú amb les formes d’organització militars. No oblidem que el terme militant uneix els dos àmbits. Hi ha una disciplina interna, una unitat d’acció i de discurs consensuat segons una determinada organització. Això els converteix sovint en màquines feixugues que triguen molt a canviar de rumb i que sempre han de veure com la societat civil, més ràpida a l’hora d’agrupar-se i organitzar-se per interessos, els passa la mà per la cara a l’hora d’interpretar el moment polític i la realitat. Ara bé, quan finalment es decideixen a bellugar-se i ho fan en el sentit que esperem que ho facin, aquella maquinària feixuga esdevé una mena de tanc que fa molt més fàcil envestir l’adversari.

No és nou que Artur Mas parli del dret de decidir, de consultar el poble sigui mitjançant eleccions, referèndums o com sigui, però és remarcable que finalment coincideixi amb la majoria de la ciutadania en el diagnòstic de mort dels estatuts d’autonomia. Només una cosa el separa, encara, d’Acte de Sobirania: la condició. Per a ell, això serà així si el finançament tal i si el TC qual. Per als compromesos amb l’Acte de Sobirania, això ja és així i sense condicionants. Hi insisteixo: els partits, tots, tenen els seus compromisos, les seves estratègies. Això els resulta necessari, però en moments en què cal reaccionar els resta lideratge perquè es fa molt evident que els seus diagnòstics arriben quan altres ja els han fet públics. En tot cas, benvingut. Les conclusions que es desprenen d’allò que diu, juntament amb el termini que alguns encara s’han volgut donar malgrat les  evidències, fan pensar que no trigarem a trobar el desllorigador de tot plegat.