Wu Ming.cat

Experimentació (…)

a tort i a dret. Sense descans. Veiem una pantalla de cinema amb tres apartats segregats, a ambdós costats dues pantalles de televisor amb imatges diferents en cadascuna. Veiem, de seguit, en prengueu nota: imatges d’un primer de maig en època de puixança del PS i del PC, amb en George Seguy, de la CGT, i l’Edmon Maire, de la CFDT, enraonant a càmera. Veiem, en un altre, escenes de vida familiar –una parella cardant, dinant, barallant-se, discutint, xerrant amb la fillada…-. Veiem un vell militant comunista, antic membre del maquis i exdelegat sindical de la CGT, enraonant de la seva experiència i de la III internacional (comunista). Veiem una dona gran a casa. I sobreimpressionat, a estones, en les pantalles de la dona gran i del matrimoni, textos feministes de la Germaine Greer. Veiem a en Jean-Luc Godard repenjat en un televisor i adreçant un monòleg de 10 minuts mentre una càmera de vídeo, al televisor on s’hi repenja, ens hi mostra el seu rostre en una presa frontal. I sobre tot això, sentim ara i després, ara i després, el soroll molest, insidiós, d’un aparell projector. I interferències, més que no en voldríeu, d’imatges, de sons, amb tot de capes i textures. També de sons que emmudeixen o pugen de volum. En resum, textos juxtaposats, en color i en blanc i negre, amb veus en off i so directe, amb escenes agosarades i trencadores. Vet aquí la nova etapa que en Godard obra en deixar enrera la més "política" del seixanta-vuit i tal. Una etapa de cerca, d’experimentació, amb el vídeo com a eina cabdal. Tot provant i provant-se. Ara, en aquesta pel·lícula, amb actors no professionals. Un espectacle veritablement trencador, hipnòtic, fascinant.

. Número deux. Dir. Jean-Luc Godard. Amb la Sandrine Battistella, i en Pierre Oudry. França. 1975.

. Fragment del film.