Wu Ming.cat

Aquest cas és molt dolorós, i cal arribar al fons de les pretensions dels familiars, amb les explicacions que calguin per part de la administració i dels serveis públics, i amb les possibles responsabilitats que calgui demanar (tant a “personal sanitàri” com a personal polític/administratiu). I potser té tota la raó, la filla d’aquesta dona morta. I té tota la meva solidaritat.

Ara bé, per a mi és del tot misserable voler fer d’aquest cas una arma política en clau electoral. Principalment pels següents motius que això comporta:

1) Manipulació del dolor i patiment de tot tipus amb finalitats amorals (quelcom de semblant al que es fa en cassos de violència política o crims a menors).
2) Treure conclusions prejuicials i intencionades d’uns fets dels qüals no es té suficient informació (encara que és del tot lícit -i seria irresponsable no fer-ho- exigir tota la informació als responsables, ja sian polítics i/o gestionadors).
3) Donar per fet i com a veritat absoluta que un fet puntual (i tràgic) ha estat directament i sine qua-non per raó de les retallades en la sanitat pública.
4) Perquè partint del fet que actualment hi ha retallades de tot tipús en alguns serveis públics, la qual cosa comporta una pitjor qualitat en les prestacions que els ciutadans/subdits rebem, s’ha de tenir molt clar que aquestes retallades ténen diferents colors polítics, ja que l’anterior govern de la Generalitat les va començar a aplicar (tancant plantes senceres a diferents hospitals públics, i suprimint professorat i especialistes a escoles de primària). I tenint en compte, també, que des del govern de l’Estat espanyol s’ha exigit -això sí: abans de les eleccions- a l’actual govern autonòmic unes retallades més grans de les que s’estan portant a terme.
5) Hi ha el perill de fer una campanya totalment intoxicadora, “treient” morts d’on sigui, pel sol fet de voler guanyar emocionalment uns vots. Personalment, em vaig quedar de pasta de moniato quan la resposta pública de na Marina Geli (quan aquesta era consellera de sanitat) a uns pares d’una nena que havia mort desprès d’un anar i vindre a diferents metges i hospitals; la resposta de què havia passat amb la seva filla, va ser quelcom de semblant a “S’ha actuat en tot moment de la forma correcta, i he de dir que ténim uns dels millors serveis sanitàris públics d’Europa…”. Més o menys va dir això als pares públicament (desconec si els hi va dir altra cosa en privat).

En política (i a la vida), encara que “tot” es pot fer, no tot s’hi val.

Malhauradament no hi ha ningú perfecte, i ja sia per mala fe o per incompetència puntual, podem produïr dolor als demés. El millor és admetre aquesta “discapacitat” inherent al ser humà, fer-nos responsables de les nostres accions i omissions, i demanar perdó humilment. Per experiències que he viscut d’aprop, en temes sanitàris (on la vida i la mort molts cops estan separades per “petits detalls”) es tindria de ser més asertiu amb els pacients i gent propera.

Sense cap intenció d’ofendre a ningú (excepte a qui vulgui treure profit del dolor d’altri), atentament