Wu Ming.cat

El film documental dirigit per en Xavier Juncosa, repassa, ara, l’etapa de lluita antifranquista del prestigiós filòsof comunista (…)

En l’evolució de l’intel·lectual nascut a Madrid hi destaquen quatre moments : l’etapa de formació (1941-1955); PSUC-PCE (1956-1968); mobilitzacions i crisi del moviment comunista (1969-1977) i revista Mientras Tanto i nous moviments socials (1978-1984).

Políticament, la seva vinculació al PSUC, i el rol destacadíssim del filòsof en la creació i direcció de la revista teòrica Nous Horitzons, el grup d’intel·lectuals del partit, i l’agrupació universitària comunista. Sacristán s’integrarà, també, al comitè executiu del PSU. 

Altres etapes que el marquen són la no renovació del seu contracte, el 1966, amb la Universitat de Barcelona –les autoritats en coneixien, fil per randa, la seva filiació comunista-. I la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants-SDEUB, amb la caputxinada.

El documental destaca, així mateix, l’impacte vivíssim que li causà el maig francès del 68 i l’esclafament, per tancs soviètics, de la primavera de Praga i la via cap al socialisme d’en Dubcek. 

El 1969, en Manuel Sacristán presenta la dimissió dels seus càrrecs al PSUC per greus discrepància polítiques i ideològiques.

En Sacristán tradueix i prologa les memòries de l’apatxe Gerónimo, obra d’en S.M. Barrett. 

Anys de formació.-

Sacristán contacta amb els comunistes mentre estudia a Münster. Ho fa mitjançant un enllaç alemany el qual el posa en contacte amb l’organització del PSUC-PCE a París. Mentre estudia a Münster, fa coneixença i es relaciona amb la Ulriche Meinhoff, membre llavors de les Joventuts Socialistes del SPD. A París, parla amb Jorge Semprún, del PCE, a Barcelona, amb Miguel Nuñez –fa uns dies traspassat-.

En donen testimoni d’aquests fets en Vicente Romano, l’Ettore Casari, en Xavier Folch, en Jorge Semprún, en Francesc Vicens, en Miguel Nuñez i en Santiago Carrillo, en Gregori López Raimundo i l’Emilio Lledó. El líder comunista espanyol defineix Sacristán com un filòsof de gran formació i un home culte.

Sacristán assisteix com a delegat al 1r congrés del PSUC, l’any 1956, al cinturó industrial de París. Hi assisteixen 60 delegats, 7 o 8 dels quals són de Barcelona. La majoria obrers. Els delegats, per qüestions de seguretat, són traslladats, en furgonetes, en grups de 3. El local és un casalot amb les finestres cobertes per tal que no es vegi l’interior ni l’exterior. 

Activitats al PSUC-PCE.-

Per ell, segons un dels testimonis, el marxisme era una eina de clarificació mental i el repte de com aplicar això al seu país. 

El partit, segons l’August Gil Matamala, era un partit molt organitzat, molt estructurat, amb un gran compromís militant. Preparat per la lluita.

La missió que el PSUC encomana a la nova militància intel·lectual era organitzar la cèl·lula estudiantil comunista a la Universitat de Barcelona. Tardor de 1956. Foren 5 o 6 membres, els primers: Octavi Pellissa, Joaquim Jordà, Luis Goytisolo… 

En quant al nucli d’intel·lectuals, el responsable polític fou en Manuel Sacristán, el d’organització, l’Antoni Gutiérrez Díaz, i en Josep Fontana.

Hi parlen, en aquest moment del documental, en Joaquim Jordà, la Carme Riera, en Ricard Salvat, en Pere Portabella, en Josep Fontana, la Pilar Fibla, en Quim Sempere, Andreu Mas-Colell, en Javier Pradera –aquest afirma que en Sacristán mai no va trencar la relació personal amb cap expulsat del partit-, en Jordi Solé-Tura, després de ser foragitat del partit, diu que Sacristán li deixà casa seva. 

Francisco Fernández Buey atribueix a Sacristán un pes decisiu en l’assemblea constituent del Sindicat d’Estudiants-SDEUB , en l’autoria del document fundacional, i que la Caputxinada fou un dels motius exhibits per expulsar-lo com a docent de la Universitat de Barcelona.

El 1968, la invasió de Txecoslovàquia per forces soviètiques i del Pacte de Varsòvia, causaren un enorme impacte en la seva persona i creences. 

Els seus problemes de salut, en altre ordre de coses, sempre l’empaitaren: tenia un sol ronyó, en l’altre se li declarà una tuberculosi renal; sabia que estava condemnat a morir aviat, com així va ser.

Militància de base (1968-1975).- 

Es proposa, tot abandonant la direcció del PSUC i del PCE, dedicar-se a una tasca educativa. Hi tingué, en aquest sentit, una influència intel·lectual gran però minoritària.

Malgrat tot, Sacristán defensava que calia organitzar-se políticament allà on era el gruix de la classe obrera.

Pel cantant Raimon, molt pròxim, des de sempre, al PSUC, en Manolo “creà deixebles i féu de guia. 

Sobre la qüestió nacional, afirma en Jacobo Muñoz, que Sacristán no era ni espanyolista ni anticatalanista “és molt més complex. Ell era una altra cosa”.

. Lluita antifranquista. Integral Sacristán. Dir. Xavier Juncosa. Locució: Jordi Dauder. Guionistes: Salvador López Arnal i Joan Benach.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!