per Jaume Romeu Prenafeta
Les coses de la política a cops ens duen a escenaris bipolars com el que ara ens vol fer veure el sistema. O triem als bons o triem als dolents en podríem dir. Això sí, depenent del costat on ens col·loquem, els bons son els uns o els altres?.
Per a mi però, dins aquesta bipolaritat forçada hi ha els dolents i els pitjors.
Els dolents son aquells que a casa nostra fan veure que ens entenen a nosaltres, els catalans, però que a les Espanyes fan veure que estan en contra nostra, o si més no a favor de la ancha Castilla i sus confines más lejanos. Coses del màrketing suposo.
D’aquets en diuen socialistes, una espècie de sindicat vermell envoltat de Felipisme i bona dosi de catalanisme de façana encobert en forma de Chacón optimista i riallera.
Per descomptat no em callaré en opinar que el seu líder, tot i caure’m be, és un mentider de pantalla plana i circumstancial. I això és el que no m’agrada. Gens.
Els pitjors son els altres, aquells que ja d’entrada es declaren contraris a la nostra realitat, peti qui peti. I a més a més ens donen pel sac, tot argumentant que això és el millor per a nosaltres i que la sarna, si ens arribés a agradar, de ben segur que no ens picaria.
Els Peperos els diuen, espècimen ranci de color sípia i amb els rebordons desgastats, potser de repetir-se tant i tant en allò de la grande i libre.
He de dir però que en conec d’ambdós bàndols i en persona no em semblen tant nefasts. Aquí és on empro la premissa meva que diu que les idees ens fan persones en la mesura que les ideologies ens poden provocar regressió.
Un cop feta la meva particular escenificació de les dues polaritats que s’han entestat en fer-nos veure, ara ve la resta.
D’una banda aquells que aquí son els grans, els blaus, els nacionalistes refundats que tenen casa gran, diguem-ne convergents i unionistes, amb algunes bones idees, segons el meu parer, però amb poc tacte i un excés de liberalisme que tot ho paga a cop de taló.
No seria mala proposta si tots tinguéssim un talonari solvent, però no és ben be aquesta la realitat.
D’altra banda, i per ordre d’aparició al pòdium català, els independentistes de l’estel.lada al calaix, per allò de guardar la roba crec. Tots bona gent els d’erc, massa ideologistes per a mi però bona gent. I deu ni do lo que els entenc i comprenc a vegades, però només a vegades.
Al tercer graó del podi polític català hi trobem els verds, aquells que fa anys se’ls menyspreava tot posant-los l’armilla de hippyes i somiatruites i que ara, ves per on, resulta que tenien raó en tot allò del canvi climàtic, les flors i el no haver de córrer tant per a viure millor. I és que els d’icv poden ser visionaris en tot això i és clar, les veuen venir.
Aquests darrers son amics meus. Aquests, els blaus de la casa gran i els de l’estel.lada al calaix.
A la fi, el meu país és tant petit, que dia en Llach, que des de dalt del campanar puc veure be i amb bons ulls tots els qui treballen amb cor i ànima pel país.
Per a ells i per a ningú més tinc avui les meves pregaries d’agnòstic.
Pel petis. O pels que no son grans; o pels que avui i demà poden treballar veritablement per a fer d’aquest meu país un lloc millor i un espai sense hipòcrites i secretes balances fiscals i sense dobles guions, adaptats en funció d’on es trobi l’escenari, si de Fraga cap ací o be cap allà.
Perquè reivindicar està de moda, reivindico el recolzament de la gent d’aquí a les forces polítiques d’aquí. I això ho dic jo, que mil cops m’he declarat poc afí del sistema polític que tenim. Però algú tenia raó quan em va dir que és el sistema que tenim i és el que, de moment, hem d’anar emprant.
No ens creguem un cop més el vell argument del vot útil perquè aquest vot només resulta útil per aquell que el demana i no pas per la diversitat d’idees que cadascú tenim. Crec que en la diversitat estava la riquesa, oi?
Jo per descomptat, votaré als verds; per sans, per clars i per ecologistes d’avantguarda amb ganes de fer política de debò, política d’ets i uts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!