per Jordi Domingo i Coll. Geògraf. Professor de la UdL
Representants
de la voluntat popular
Representants
de les institucions i entitats cíviques
Senyores,
senyors…
Quan
em van fer l’honor de demanar-me una glossa pel dia 11 de setembre
vaig recordar com vaig viure la primera d’aquestes celebracions,
l’any 1977, a la plaça de Pedra, avui plaça Major. A
la tarda, a Barcelona, un milió de persones reclamàvem
Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Aquell era un acte
polític, d’afirmació d’un sentiment nacional que
fins llavors havia estat prohibit. Era, també, un acte lúdic,
que suposava una alegria per un futur que llavors es veia amb moltes
esperances. Des d’aquell temps no es pot dir que hagi plogut gaire,
encara que hagin passat molts dies, i les esperances només
s’hagin acomplert a trossos.
De
tota manera, i des d’aquella data, l’onze de setembre s’ha anat
celebrant amb una normalitat democràtica creixent, si més
no en aparença, ja que algunes de les coses que avui passen a
l’estat espanyol em recorden aquells temps del final de la
dictadura i dels inicis d’una democràcia que encara avui
està en perill.
Quin
és el significat d’un onze de setembre? quina vigència
té? com es pot viure? Són un conjunt de preguntes
que m’han obligat a tornar a plantejar-me un seguit d’idees, a
reflexionar. I ara, us invito a participar d’aquesta breu reflexió.
Què
és l’onze de setembre?
L’onze
de setembre representa el dia en què Catalunya va perdre les
seves llibertats. I avui, 292 anys després de l’entrada de
les tropes borbòniques a Barcelona, aquesta data segueix
mantenint el seu significat. Catalunya va deixar de ser un país
normal per passar a ser un país ocupat, i l’hereu d’aquell
Felip Vè segueix com a cap d’un Estat que pren, encara, les
darreres decisions polítiques que afecten Catalunya. En
aquests 292 anys, Catalunya no ha recuperat les seves llibertats. Si
que és cert que hem tingut dos estatuts d’autonomia, i que
un tercer acaba de començar la seva singladura política.
Precisament, i en base al que ha succeït en relació a
aquest estatut i que s’ha pogut seguir abastament pels mitjans de
comunicació, és fàcil comprendre que allò
de les llibertats nacionals no necessita, només, un estatut.
Catalunya
ha recuperat les seves institucions, i d’això ens n’hem
d’alegrar. Però aquestes institucions no tenen el mateix
contingut polític que representaven el dia 10 de setembre de
1714. Malgrat els avenços, Catalunya encara no té el
dret a decidir en moltes, massa àrees de la política, i
això es deixa sentir en el seu dia a dia.
Per
tant, l’onze de setembre no és una festa per celebrar una
derrota. Els catalans podem ser rars, però potser no tant!
L’onze de setembre és aquella data simbòlica que
rememora la pèrdua d’unes llibertats a què la
societat actual no pot renunciar. I per aquesta raó la
celebració de l’onze de setembre encara és
necessària, potser avui més que mai. L’onze de
setembre és un dia de reivindicació de la identitat
nacional i de tot allò que aquest concepte comporta. També
és un dia de reflexió sobre qui som, on som, cap a on
anem i què hem de fer per arribar-hi.
Quina
vigència té?
A més
de tenir vigència política, si es pren l’onze de
setembre també com una data per a la reflexió, es pot
considerar que té vigència social. Les condicions de la
societat catalana han variat molt al llarg dels 292 anys que han
passat. Catalunya s’ha convertit en un pol econòmic de gran
importància a nivell internacional, la seva població
s’ha multiplicat, la tecnologia ha passat a formar part de la
nostra quotidianitat i les onades migratòries l’han escollit
com a punt de destí, especialment des de la segona meitat del
segle XX.
Amb
tots aquests canvis, quin sentit té, avui, reclamar la
independència? En una societat interètnica i
multicultural, en una societat inserida de ple en un món
globalitzat, sembla que el camí és la integració
i no un augment de les divisions.
Aquest
és un argument senzill i que s’ha exposat moltes vegades. Si
som a l’ONU, a la UE, a l’OTAN i a no vull recordar quants llocs
més, per què ens entestem a celebrar una diada on la
reivindicació d’allò que fou sembla portar cap a
l’aïllament?
Crec
que té sentit si us dic que no és per tossuderia ni per
nostàlgia. Avui la reivindicació nacional té més
sentit que mai. Catalunya no pot desenvolupar polítiques
plenes en immigració, ni en economia, ni en infrastructures i
gestió del territori, ni en relacions internacionals entre
altres aspectes de la vida política, social i econòmica.
Europa
no accepta el català, en bona part perquè des de la
mateixa Espanya no se’l reconeix de manera suficient. I cal no
oblidar que, si més no pel moment, la base sobre la qual es
construeix la internacionalitat globalitzadora és l’Estat, i
que aquelles entitats polítiques que no gaudeixen d’aquest
status no són tingudes en compte.
Aquest
fet no seria més problema si fóssim respectats des del
mateix Estat que manté un control sobre Catalunya des de fa
292 anys. En el cas de Catalunya i Espanya, aquest respecte no
s’acompleix amb normalitat. Ens podem preguntar si el cas dels
papers de Salamanca, per exemple, ja ha passat a la història i
si tot l’enrenou que ha portat és una mostra de respecte.
El
mateix es pot dir del cas del Museu de Lleida, Diocesà i
Comarcal que, tot i ser molt diferent, té un conjunt de
coincidències que no deixen de semblar massa sospitoses.
Reclamar
la independència suposa, a més, posar fi a una situació
històrica que avui ja no té cap sentit. Aconseguir la
independència suposa aconseguir un reconeixement que com a
poble ens és negat des de fa 292 anys!. Només des de la
independència es pot actuar, amb tots els drets i totes les
garanties, en el procés d’integració en la
internacionalització política, econòmica i
cultural que avui domina el món.
Ara
bé, per aconseguir-la, per donar sentit a un Onze de Setembre,
també cal fer els deures. I en una societat que ha canviat de
manera tan radical en els darrers anys, n’hi ha dos que, com a
mínim, s’han de realitzar.
El
primer és el deure de sentir-nos orgullosos de ser catalans,
de sentir un respecte per la nostra cultura i manera de ser. Només
a partir d’aquest respecte per nosaltres mateixos podrem fer
participar les generacions de persones que van fer i segueixen fent
de Catalunya la seva llar d’acollida. Tenim una cultura mil·lenària
que en aquests moments està en perill de desaparició, i
som nosaltres els primers que l’hem de defensar, utilitzant-la cada
dia i fent-hi participar tots els que viuen al nostre país.
El
segon deure és el de participar de manera activa en totes
aquelles coses que afecten el nostre país i la nostra cultura.
I aquesta participació comença des del nostre poble i
la nostra comarca per fer-se extensiva a tots aquells àmbits
que afecten el conjunt del territori i la societat. Només en
la participació podrem fer créixer l’orgull de ser
catalans i podrem aconseguir mantenir un territori i una societat
davant dels canvis que hem tingut i els que encara han de venir.
Cal
tenir clar qui som i què volem ser. I per poder seguir sent
catalans hem de tenir un orgull que s’ha d’anar construint cada
dia en la participació activa en tots els àmbits de la
nostra quotidianitat. Les persones i la societat que no fan res no es
poden sentir orgulloses de res.
Per
acabar, només em queda per dir que la participació s’ha
de fer amb generositat, il·lusió i amb una gran dosi
d’imaginació. Mollerussa s’ha convertit en el que és
perquè en determinats moments de la seva història hi ha
hagut persones i col·lectius que han tingut aquestes qualitats
i n’han fet participar la resta dels seus veïns. Catalunya ha
arribat on és per la mateixa raó.
Conèixer
la història, entendre la societat i el territori on es
desenvolupa és el fonament per començar a actuar amb
respecte i orgull de pertànyer a un poble, per naixement o
adopció, amb un passat digne i un futur que l’hem de
construir esperançador.
Per
tot el que us he exposat, l’Onze de Setembre ha de continuar sent
aquella data de reivindicació personal i col·lectiva.
Amb el
desig que un dia ja no faci falta celebrar-lo amb esperit de lluita.
Visca
Catalunya lliure!
Mollerussa,
11 de setembre de 2006.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!