<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
per Ramon Maria Guiu
A
banda que hi ha gent que creiem que l’aeroport de Lleida-Alguaire
–quina mania d’allargar el nom de les coses- ens servirà
també com a porta d’entrada del turisme ornitològic anglès a
l’estany d’Ivars–Vila-sana –una altra d’allargada-, també
hi ha molta gent que ha”lleidatanitzat” aquesta nova
infraestructura, amb arquitectura de disseny i tot.
Aquesta
vegada no parlo pel que m’han dit, sinó que va de bo, perquè ho
he vist. El servei més sol·licitat de l’aeroport és, sense cap
mena de dubte, la cafeteria, que sembla que ha agafat vida amb
perfecta simbiosi amb l’activitat aèria.
La
cosa és que, per exemple el diumenges al matí, en què hi ha
activitat a la pista d’aterratge, s’omple la cafeteria de gent de
totes les edats que, mentre i tant els avions fan la seva feina,
esmorzen a la lleidatana, és a dir, de forquilla, ganivet i
escuradents, ja que no hi manquen unes bones racions de caragols, i
manifesten obertament, amb aplaudiments de vegades, si la maniobra
aèria ha estat del seu grat.
Segueix
la sessió a la tarda, i, abans d’anar a
fer la ballada dominical, passen a fer el cafè o el cigaló
corresponent.
Això
és magnífic! I des d’aquesta humil columna, reivindico que no es
digui més aquesta collonada moderna d’aeroport. Nosaltres,
a la nostra, “camp d’aviació”; ves si no!
Fins i
tot podríem posar-li la música que cantaven els lleidatans en
època de la guerra, quan l’aviació franquista bombardejava:
Tururururuuuu, turururuuuuu, “l’aeroplano” ja ha arribat;
tururururuuuuu, tururururuuuuu, la tuta que l’ha cagat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!