per Ramon Maria Guiu
Com podríem definir aquesta paraula, potser la més genuïna de l’excels vocabulari de l’enyorat Guillem Viladot, apotecari de Riella?
Possiblement el que més s’hi acosta és aquella mena de sensació, mig orgànica mig espiritual, que s’assembla molt a aquella excitació que teníem de menuts quan ens gronxàvem ràpid. Sabeu què vull dir, veritat?, aquell pessigolleig allà on ja tots (i totes) sabeu –on havia de ser si parlem d’en Viladot!- quan baixàvem a les muntanyes russes. Sempre he cregut que les muntanyes russes eren el Port Aventura de pobres que vàrem tenir durant el franquisme.
La tendrella la podem tenir agraïda, quan rebem uns afalacs inesperats; estabornida d’emprenyaments diversos; i també entendrida, quan som testimonis de la candidesa espiritual d’alguns del nostres dirigents, que és la manera metafòrica de dir que el que veiem és una autèntica blederia.
I és així, benvolgut lector, com ens trobem en aquest moment.
Ara resulta que, atès el batibull que tenen muntat els nostres estimats republicans al Consell Comarcal del Segrià, el president de la federació d’Esquerra a Lleida ha reclamat als, fins fa poc, representats del seu partit al Consell les actes de consellers comarcals, que, malgrat ser títols nominals, “van aconseguir gràcies al partit” i “s’estan apropiant d’una cosa que no és seva”.
Ves per on!, com canvien les coses. Quan resulta que manen els que perden les eleccions, la cosa és que així són les regles del joc. Quan els teus et deixen amb un pam de nas, es veu que les regles del joc són unes altres.
Passerells!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!