per Ramon Maria Guiu
<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
Ja fa molts
anys, gairebé des que el món és món, que els responsables de tots
els nivells de l’administració local ens esgargamellem dient que
el finançament és totalment insuficient. La bombolla immobiliària,
mentre ha durat, ha estat el pedaç que alguns ajuntaments han emprat
per anar-hi anant, i les administracions responsables del seu
finançament, fonamentalment l’estat central, han anat xiulant i
mirant a una altra banda.
Ara
però, la cosa ja és, tal com diuen el
moderns, del tot insostenible.
L’administració
local s’ha anat carregant de competències
que no li pertoquen, i l’administració competent, en aquests cas
la Generalitat, va fent duo amb l’estat amb la cosa del xiular. I
no solament això, sinó que en cas de tenir convenis amb els
ajuntaments la morositat està a l’ordre del dia. Entre col·legis,
escoles de música, llars d’infants, dispensaris municipals,
jutjats de pau, assistència social i altres arracades, s’enduen
bona part del pressupost.
Ara
estan disminuint, de manera escandalosa, el que l’estat destina al
finançament municipal. I després, encara tenen la barra d’exigir
que la comptabilitat dels ajuntaments compleixi amb tal o qual
requisit, que sigui rigorosa, i bla, bla ,bla.
A més
a més, alguns departaments de la
Generalitat, en això de la barra, arriben a nivells estratosfèrics,
i exigeixen, per exemple, que la collonada del “plan zapatero” es
destini a les inversions que ells han promès que farien i no fan.
Si això no
es resol ràpidament, la cosa de les eleccions municipals serà molt
fàcil. Es reuneix tothom a la plaça del poble, i aquell -o aquella-
que faci el cap més gros, alcalde.
I
s’ha acabat el bròquil!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!