El vi potser s’ha consolidat (o almenys, ho intenta) en l’àmbit de la gastronomia i la restauració, però, en canvi, el seu consum és pràcticament residual a bars i locals d’oci. Llevat excepcions, l’oferta de vins que s’hi pot trobar a la majoria d’aquests darrers establiments és poc atractiva, escassa en nombre de referències i qualitat.
Que el vi porta molts anys (més aviat, generacions senceres) en contínua davallada pel que fa al seu consum, cedint terreny a d’altres begudes, com la cervesa o els destil·lats i licors (només cal observar l’actual dèria col·lectiva pels gintònics o les caipirinhes, per exemple), és una evidència. Sembla com si el vi, com a producte de consum popular, correspongués a una altra època històrica.
Desaparegudes les antigues tavernes i els establiments de venda a doll, el vi no va saber mantenir la seva antiga hegemonia, i ha acabat vinculant la seva sort i la seva viabilitat futura a l’àmbit gastronòmic, la restauració i el consum privat (certament, hi ha segments de vins de qualitat que han aconseguit trobar els seus particulars nínxols de mercat). Però, pel que fa a bars i locals d’oci, el consum de vi és marginal, tret de l’acompanyament d’àpats i esmorzars, i lligat, a més, a l’estereotip d’un públic consumidor format per gent gran o per colles de treballadors en dies laborables. Certament, darrerament s’han obert també bars especialitzats en vins, però per ara són força escassos.
No cal parlar només de ciutats grans i mitjanes (quan es tracta de vins, a Barcelona sempre li toca el rebre). Situem-nos, per exemple, en qualsevol localitat del litoral (de vegades, inclosa a l’àmbit geogràfic d’una DO, i d’altres, no massa allunyada) i fixem-nos en quins vins podem trobar darrera dels taulells dels bars per demanar-ne un got o un copa. El més probable és que la impressió d’entrada ja sigui profundament decebedora: vins de marca no t’hi fixis, en realitat granels embotellats, de procedència llunyana o incerta, que costarien 1,50 euros l’ampolla a tot estirar a la botiga, o força menys fins i tot.
Perquè és evident que la situació actual dista molt de ser l’òptima en un país que és un dels màxims productors vitivínicoles a escala mundial, però que, paradoxalment, posseix una cultura del vi força reduïda (el vi es continua considerant, bàsicament, un complement de la dieta alimentària, però no s’associa a d’altres moments d’oci fóra d’àpats; ni tan sols el cava aconsegueix escapar-se massa d’aquest clixé), com ho confirmen unes elementals observacions que tothom pot fer a peu de carrer:
Primera.- No hi ha costum (o és molt minoritari) de demanar vins a copes als bars. Curiosament, observant algunes terrasses situades en zones turístiques, el visitant estranger mostra més tendència a consumir vi que la pròpia gent del país (aquesta diferència de comportament és summament reveladora).
Segona.- A risc de crear polèmica, cal dir que vi és un producte profundament maltractat per molts empresaris de l’hosteleria, sigui per manca d’interès, sigui per un discutible però arrelat concepte del negoci (també hi hauria moltes excepcions, òbviament). En molts casos només importa el factor preu, com més barat sigui el vi subministrat, millor. Per això, se serveixen vins comuns, sense pare ni mare (sovint, ni tan sols acollits a DO´s), amb l’únic objectiu d’aconseguir el major marge econòmic possible. Només un exemple anecdòtic, perquè les “sangries” han arribat a assolir tanta mala fama?.
Tercera.- Aquest tipus d’oferta de vins sense atractius qualitatius no fomenta precisament l’aparició de cap nou perfil de demanda. Seure en una terrassa per prendre un cosí germà del Don Simon, o un succedani una mica més refinat o sofisticat (no cal estigmatitzar, però, un sol celler; les responsabilitats són molt compartides), no resulta precisament engrescador.
Quarta.- I el més sorprenent, … i el més incomprensible pels que som profans. Tampoc s’observa (aparentment) cap esforç per part del propi sector vitivinícola -que en teoria hauria de ser el més interessat-, en impulsar accions de promoció per invertir aquesta situació a bars i locals d’oci, incidint en la millora de l’oferta actual, cercant un canvi d’imatge, o promovent la captació de nous segments de consumidors, etc, etc. Com si el fatalisme s’hagués apoderat completament del sector. Com si ja anés bé que els baixos preus siguin l’únic factor de competència entre empreses.
Cinquena.- En contraposició, és obvi que el sector cerveser, ben particularment, amb potents inversions en publicitat i màrqueting al llarg de dècades, ha aconseguint guanyar aquesta guerra, incrementant la seva quota de mercat a costa, també, del consum potencial de vi.
Solucions? És com el peix que es mossega la cua. Resulta molt difícil intentar redreçar una situació heretada, perquè les coses no s’han pogut fer pitjor durant molts anys, en ignorar i no fer cap esforç seriós d’adaptació als nous costums socials i les tendències d’oci i consum, amb l’excepció, repetim, dels vins de qualitat en l’àmbit gastronòmic i de la restauració (que és una història ben diferent).